i Angola | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Angola

Nom oficial català d’República d’Angola, Nom oficial portuguès d’República de Angola (pt), Nom portuguès d’Angola (pt), Denominació oficial, durant la dominació portuguesa, d’Àfrica Occidental Portuguesa
Estat
Angola
Nom oficial català d’República d’Angola, Nom oficial portuguès d’República de Angola (pt), Nom portuguès d’Angola (pt), Denominació oficial, durant la dominació portuguesa, d’Àfrica Occidental Portuguesa

Estat d’Àfrica que limita amb el Congo al N, amb la República Democràtica del Congo al N i el NE, amb Zàmbia a l'E, amb Namíbia al S i amb l’oceà Atlàntic a l’W, i a més comprèn l’enclavament de Cabinda; la capital és Luanda.
Població: 
20.609.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.246.700 km2

La geografia física

Angola forma part de l’altiplà subcontinental de roques cristal·lines cobertes en part per sediments paleozoics. Presenta una plana costanera baixa, més ampla al nord (100 km) que al sud (35 km), limitada a l’est per l’altiplà. El sud és una prolongació del desert del sud-oest africà. A l’interior, el vessant atlàntic de l’altiplà (Moro Moco n'és el cim més alt: 2.620 m) és abrupte i el descens al litoral es fa per mitjà d’una sèrie de terrasses. Aquesta àrea és escindida per nombrosos rius petits. El vessant oriental presenta un suau descens i és drenat pels rius afluents del Congo i el Zambezi. Els rius més importants d’Angola són el Kunene i el Cuanza, que desemboquen a l’Atlàntic, i els de les conques del Congo (Cuango, Cuilo i Kasai) i del Zambezi (Luena, Lungué, Bungo, Cuando, Cuito i Cubango). El clima de l’àrea costanera meridional és fred en relació amb la seva latitud, a causa de la influència del corrent fred de Benguela. Les precipitacions són febles a la plana (323 mm/any a Luanda, al nord, 42 mm/any a Namibe, al sud), però abundoses a les terres altes (més de 1.000 mm/any). L’estació de les pluges va del setembre a l’abril. La vegetació és del tipus del subdesert amb predomini dels matollars. A l’altiplà, el tipus de vegetació característica és la sabana i a les costes septentrionals subsisteixen els boscs.

Benguela, a la costa de l’Atlàntic
© Corel Professional Photos

La geografia econòmica

Des de la independència (1975), l’economia d’Angola ha gravitat com més va més en l’extracció i l’exportació de minerals, cosa que, juntament amb l’estat de guerra quasi permanent que el país viu des d’aleshores, ha comportat un abandó i un endarreriment progressius de l’agricultura, sector que el 1991 aportava tan sols el 10% del PIB i, tot i que ocupava prop del 70% de la població activa. Dins d’un sistema de monocultiu colonial, els portuguesos havien establert a les fazendas un tipus d’explotació molt eficient, que havia situat Angola com un dels tres països capdavanters en la producció de cafè a nivell mundial. Amb la independència i la subsegüent nacionalització de les explotacions, la producció caigué en picat i, al final dels anys vuitanta s’havia reduït gairebé en un 98%. Altres conreus per a l’exportació, per bé que també han reduït molt el marge de benefici, són el sisal, les bananes, la canya de sucre i el cotó. Una part substancial de la producció és formada pels conreus alimentaris per al consum domèstic (blat de moro, mill, arròs, blat, mongetes, patates, moniatos, tomàquets i sobretot mandioca). La ramaderia és modesta (boví i porcí), així com la pesca, bé que hom exporta una part de les captures. Del bosc, hom n'obté fusta. Malgrat la modernització de l’equipament agrícola (tractors, adobs nitrogenats, etc) que les bones relacions del règim del MPLA amb Cuba i l’URSS possibilitaren, Angola és molt dependent de l’ajuda externa (actualment, sobretot de Portugal i els EUA) per a cobrir les seves necessitats alimentàries. Angola és un dels països amb més reserves minerals de tota l’Àfrica subsahariana. El 1991, prop del 60% del PIB corresponia a la mineria. El petroli és, amb diferència, el producte que ha esdevingut el puntal de l’economia en els darrers anys: el 1991, en forma de cru i refinat, representava el 90% de les exportacions. Les explotacions petrolieres, localitzades bàsicament a l’enclavament costaner de Cabinda, són un dels pocs sectors que no han estat afectats per la guerra, ja que han estat objecte de mesures de protecció excepcionals. Bé que subexplotades, són també molt importants les reserves de gas natural. Les reserves de diamants d’Angola es troben entre les cinc més importants del món, i dels jaciments destaca el de Dundo. Malgrat els esforços per atraure capital estranger al sector, el contraban d’aquest mineral en dificulta la comercialització. D’entre els nombrosos jaciments amb altres minerals d’interès econòmic, destaquen els de coure, magnesi, fosfats i urani. La producció d’energia és bàsicament d’origen hidroelèctric. L’activitat industrial ha disminuït en importància des de la independència, i a mitjan anys vuitanta la producció en aquest sector era tan sols el 54% de la del 1973. La branca més rellevant de la indústria és la del refinatge del petroli i l’obtenció de productes derivats. Segueixen en importància els materials per a la construcció, el sector alimentari (farina, olis, carn, lacticinis, cervesa, conserves, sucre), el tèxtil i els components elèctrics. Les carreteres són poc transitades i el tràfic pesant se centra en els ferrocarrils de penetració. N'hi ha tres de principals que surten dels tres ports continentals de mercaderies: Menorgue, entre les valls del Cuando i el Cubango, és terminal del ferrocarril de Namibe; el transcontinental de Maputo (Moçambic), que travessa la regió minera del sud del Zaire, entra a Angola per Dilolo, i per Huambo i Benguela arriba a Lobito; i el ferrocarril de Malanje a Luanda, capital i primer aeroport del país. El port de Cabinda exporta la major part del petroli en brut. El comerç exterior és àmpliament favorable gràcies al petroli, que constitueix la pràctica totalitat de les exportacions, que s’efectuen sobretot amb els EUA i la Unió Europea. Angola importa principalment aliments i béns de primera necessitat de Portugal, els EUA i França. La moneda oficial és el nou kwanza. Fins el 1975, Angola ocupava un lloc mitjà dins del conjunt d’Àfrica segons la renda per habitant i el PIB, però la riquesa dels seus recursos naturals possibilitava, en teoria, un creixement considerable. Diversos factors contribuïren a frustrar aquestes expectatives. Entre els més decisius cal esmentar la sortida del país dels portuguesos amb l’adveniment de la independència, que significà la pèrdua de la major part de la mà d’obra qualificada. A banda, les nacionalitzacions i, sobretot, la guerra civil, que ha malmès les infraestructures i ha comportat unes enormes despeses, han sumit el país en un dèficit crònic de béns de primera necessitat que només és, en part, pal·liat amb l’exportació d’hidrocarburs.

La geografia humana i la societat

Poble a les rodalies de Lobito
© Corel Professional Photos
Angola presenta un fort creixement de la població. Per al quinquenni 1990-95 hom l’estimà en el 2,8% anual. Els índexs de natalitat i mortalitat del 1991 se situaven molt per damunt de la mitjana mundial. És, no obstant això, un país poc poblat (8,8 h per km2) i predominantment rural (71%), en el qual les densitats màximes es localitzen a la franja costanera. De les ciutats, només Luanda supera el milió d’habitants. La resta, entre les quals Huambo, Benguela i Lobito, no arriben al mig milió (1991). Després del 1975, llevat d’una minoria de boiximans al sud-est (uns 15.000 h) i uns pocs europeus, la població és formada totalment per bantús, dels quals les ètnies Ovimbundu (37%), Mbundu (21%) i Kongo (13%) són les més nombroses. La llengua oficial és el portuguès. L’any 1980 un 90% de la població es declarava cristiana, bé que de fet en molts casos predominen les pràctiques animistes. Desmantellat el règim de partit únic el 1991, Angola esdevingué aquest any una república multipartida. El parlament és unicameral, i és format per 220 membres. El president concentra en la seva persona les funcions de cap d’estat i de cap de govern. La introducció del sistema democràtic amb les primeres eleccions del setembre del 1992, però, no ha comportat el cessament de les hostilitats. Angola és membre de l’ACP, l’ONU i l’OUA.

La història

De les primeres exploracions portugueses a la colonització

La costa d’Angola fou descoberta el 1483 per Diogo Cão (o Cam), i explorada a partir del 1488. Portugal es limità, en un principi, a establir-hi centres de comerç, i a enviar-hi missioners; els estats indígenes foren reconeguts (Congo). Aquesta política canvià, cap al final del s XVI, amb l’ocupació militar del país, que topà amb la resistència dels indígenes: les primeres expedicions de conquesta s’iniciaren el 1580 sota el govern de Paulo Dias de Novais. L’interès principal dels portuguesos a Angola fou l’exportació d’esclaus al Brasil. L’ocupació holandesa d’Angola (1641-48) fou rebutjada amb tropes enviades des del Brasil, i des d’aquest moment el país esdevingué en la pràctica una colònia del Brasil, fins a la independència d’aquest (1822).

L’esclavitud fou suprimida a Angola el 1869; tanmateix, la situació de la població indígena no canvià, a la pràctica, a causa de la introducció del sistema del treball forçat, mantingut oficialment fins el 1910. Fins a mitjan s XIX no hi hagué pràcticament població europea, reduïda a buròcrates i comerciants (el 1851 només hi havia 1 417 blancs). Portugal no controlà la totalitat del país fins al final del s XIX. Les fronteres d’Angola foren fixades el 1885 a la conferència de Berlín. Els assaigs portuguesos d’unir Angola i Moçambic per un corredor de terra fracassaren davant la política de la Gran Bretanya, que pactà secretament amb Alemanya per tal d’impedir-ho. La colonització d’Angola per Portugal no començà fins al final de la Primera Guerra Mundial (i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial) amb l’emigració de 200.000 portuguesos. El 1951 fou donat a Angola, com a totes les altres colònies portugueses, l’estatut de província d’ultramar.

La lluita contra el colonialisme portuguès la protagonitzaren dos moviments guerrillers: la União dos Povos de Angola (UPA, 1954) i el Movimento Popular de Libertação de Angola (MPLA, 1956); el primer, prooccidental i el segon procomunista. Més tard (1962) l’UPA esdevingué el Frente Nacional de Libertação de Angola (FNLA), el qual, el 1966, tingué una escissió, la União Nacional para a Independência Total de Angola (UNITA). El 1961 tingué lloc una rebel·lió armada de les forces panafricanes i nacionalistes contra Portugal. Tot i que aquesta rebel·lió fou en bona part dominada el 1964, Portugal hagué d’establir un nou programa polític i social i atorgar a Angola una certa autonomia (Lei Orgânica do Ultramar).Poc després de la fi del règim dictatorial portuguès (abril del 1974), els tres moviments guerrillers emprengueren plegats les negociacions amb la metròpoli per a la independència i en signaren l’acord (gener al 1975). Però el MPLA i el FNLA-UNITA toparen aviat.

Independència i guerra civil (1975-1992)

 El país assolí la independència al novembre del 1975 i foren proclamades dues repúbliques diferents, l’una, a Luanda, per l'MPLA, i l’altra, a Huambo, per l'FNLA-UNITA. Això provocà una guerra civil amb intervenció estrangera, durant la qual l'MPLA rebé sobretot ajuda de l’URSS i de Cuba, i els seus enemics, suport dels Estats Units (sobretot des del 1986), el Zaire, Sud-àfrica (que es beneficiava així dels atacs de la UNITA a la SWAPO, el qual tenia les bases a Angola), Rhodèsia i la Xina.

Al començament del 1976 l'MPLA s’imposà a la major part del país i Agostinho Neto esdevingué president d’Angola. El 1978 l'MPLA celebrà el primer congrés, on adoptà el marxisme leninisme i el sistema de partit únic. El 1979 morí el president Agostinho Neto, que fou succeït per José Eduardo dos Santos. Per bé que consolidà els lligams amb el règim soviètic, el principal problema del govern angolès durant els anys vuitanta residí en els conflictes armats a l’interior del país, que amenaçaren el règim presidit per Dos Santos. Tot i que aparentment l'FNLA deposà les armes el 1984, la guerrilla de la UNITA —amb el suport de Sud-àfrica— i els escamots armats de l’enclavament de Cabinda mantingueren llur activitat.

Al juny del 1989 Jonas Savimbi, cap de la UNITA, semblà que deposava definitivament les armes després de la promesa que alguns quadres del seu moviment rebel s’integrarien en el govern, es formaria un govern de transició i, més endavant, se celebrarien unes eleccions lliures per a la reconstrucció del país. Malgrat tot, entre l’agost del 1989 i el març del 1990 la guerra civil a Angola fou més ferotge que mai, sobretot als voltants de Mavinga, la porta del territori controlat per Savimbi. Aquest, però, es trobà que Sud-àfrica li retirà el suport i que els nord-americans tampoc no tenien cap motiu per a prolongar un ajut després que les tropes cubanes haguessin abandonat el país. Així, al maig del 1991 s’arribà finalment a un acord de pau, i des d’aleshores Angola es convertí nominalment en un estat multipartidista.

De les eleccions del 1992 a la fi de la guerra civil (2002)

A l’octubre del 1992 tingué lloc la primera volta de les eleccions legislatives i presidencials, però la Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola (UNITA) no acceptà la victòria del Moviment d’Alliberament Popular d’Angola (MPLA) i tornà a les armes. Com a represàlia, els partidaris de l’MPLA dugueren a terme un pogrom contra les ètnies que constituïen la base electoral de la UNITA. Amb la guerra, es propagaren pel país la misèria, la violència, la corrupció i la criminalitat. La comunitat internacional donà suport a l’MPLA i pressionà la UNITA perquè acceptés els resultats electorals. Finalment, després de la presa d’Huambo (la caserna general rebel) per les forces governamentals, la UNITA es veié obligada a signar uns acords de pau el 1994 (acords de Lusaka). Una intervenció militar internacional, iniciada el 1995, s’encarregà de seguir el compliment dels pactes. Mentrestant, a Cabinda es mantingué la lluita entre les forces governamentals i les diferents faccions de l’independentista Front d’Alliberament de l’Enclavament de Cabinda.

El compliment dels acords de pau de Lusaka signats el 1994 implicava, entre altres mesures, la desmilitarització de la UNITA i la formació d’un govern d’unitat i reconciliació nacional. Al principi del 1997 es començaren a materialitzar aquests acords, però perderen progressivament la seva força vinculant tant per la resistència de la UNITA a desarmar-se com per la de l'MPLA a abandonar el monopoli del poder. En aquest context, el govern oficial d’Angola, fortament controlat per l’exèrcit i el president, Eduardo dos Santos, decidí intervenir en l’antic Zaire al maig del 1997, per donar suport a la insurrecció contra el dictador Mobutu i fer pujar al poder Denis Sassou-Nguesso al Congo, a l’octubre del mateix any, a fi d’impedir els ajuts d’aquests països a la UNITA.

La troica de països, Estats Units, Portugal i Rússia, encarregada juntament amb l’ONU del procés de pau, no evità aquestes intervencions, en gran part a causa dels interessos petroliers de les potències occidentals amb l’aliança amb el govern de Dos Santos; tampoc no pogué fer efectives les sancions imposades a la UNITA pel Consell de Seguretat de l’ONU ni frenar el procés de rearmament, que a partir d’aquesta situació començà a enfortir-se a la UNITA, que encara controlava les zones de diamants. Així, a l’estiu del 1998, ambdós bàndols tornaren a preparar-se per a la reobertura de les hostilitats, situació que culminà amb l’ordre, emesa per Luanda, que obligava la missió de l’ONU a abandonar Angola. Al final del 1999, la situació de guerra era imminent amb l’agreujant que el conflicte podia adquirir dimensions regionals per la intervenció d’altres exèrcits.

A mitjan any 2000, encara restaven sense aplicar les sancions de l’ONU, que, no obstant això, tornà a tenir una missió a Angola, on el conflicte reprengué de manera intermitent. La UNITA rebé de manera clandestina el suport d’alguns països africans, especialment de Zàmbia, suport al qual l’exèrcit angolès respongué amb incursions de represàlia en aquest estat l’any 2000. En el pla regional, el conflicte angolès es vinculà al de la veïna República Democràtica del Congo, on el govern de Dos Santos donà suport al de Laurent-Désiré Kabila i la UNITA als rebels. Tanmateix, tot i aquest suport a Kabila, les relacions es deterioraren el 2009 amb motiu d'expulsions d'immigrants en territoris d'ambdós estats. El mateix any un informe de les Nacions Unides implicava Angola, junt amb altres estats africans veïns, en les massacres a la regió dels Grans Llacs entre el 1993 i el 2003.

L’auge petrolier en el règim de Dos Santos (del 2002 ençà)

La guerra civil a Angola arribà a la seva fi amb la mort de Savimbi en un enfrontament armat al febrer del 2002. A l’abril fou signat un acord de pau i al juny del 2003 la UNITA esdevingué formalment un partit polític. En fou elegit líder Isaías Samakuva. A la reconstrucció d’un país devastat per vint-i-set anys d'una guerra que causà prop d’1,5 milions de morts calgué anteposar, amb importacions d’aliments, l’amenaça de fam sobre el gran nombre de refugiats (800.000, en bona part a Zàmbia) i desplaçats (uns tres milions) que retornaven massivament als llocs d’origen. D’altra banda, Angola és un dels països africans amb les reserves petrolíferes més abundants, i és també ric en jaciments de diamants, recursos que en part expliquen la virulència del conflicte. Amb uns 800.000 barrils diaris, Angola –lliure de les restriccions de l’OPEP, a la qual no pertangué fins el 2007– era el 2003 un dels principals productors de petroli del món.

El creixement extraordinari de les exportacions de cru després dels anys de guerra civil ha tingut la Xina com a soci principal. En canvi dels hidrocarburs , aquest país asiàtic té un protagonisme destacat en la reconstrucció de les infraestructures i l’economia angoleses. Mostra d’aquestes estretes relacions fou la visita del primer ministre xinès Wen Jiabao a Angola a l’agost del 2005. El govern, d’altra banda també ha intentat controlar la lucrativa explotació de diamants amb diverses operacions contra la mineria i el tràfic il·legals.

Tot i això, la major part dels ingressos de la venda d’hidrocarburs (que els primers anys del segle XXI constituïen prop del 45% del PIB) enriqueixen les elits dirigents, atès l’elevadíssima corrupció que hi ha al país, la qual, juntament amb l’elevat deute i una inflació desbordada, constitueixen els principals problemes econòmics del país i expliquen que, malgrat els beneficis de l’exportació d’hidrocarburs, Angola hagués de reestructurar el deute amb l'FMI el 2009.

Amb l’acabament de la guerra contra la UNITA, el govern angolès llançà el 2002 una ofensiva a Cabinda –on es troben les reserves de petroli més grans d’Angola– amb l’objectiu d’anihilar el secessionista Front d’Alliberament de l’Enclavament de Cabinda, en el qual la població civil fou objecte de represàlies per les forces governamentals. El 2004 Dos Santos oferí al Fòrum de Diàleg, que agrupa l’església, els rebels i representants socials, un cert grau d’autonomia i una part dels ingressos dels hidrocarburs, i a l’agost del 2006 el govern signà un acord de pau amb la guerrilla secessionista. El conflicte ressorgí el 2010 amb motiu de la Copa Africana de futbol, de la qual Angola era el país amfitrió, quan els separatistes de Cabinda atemptaren contra un autobús que transportava la selecció togolesa.

Al setembre del 2008 se celebraren les primeres eleccions parlamentàries des del 1992. El resultat, que donà una aclaparadora majoria de vots a l'MPLA (més del 80%), fou inicialment impugnat per la UNITA al·legant frau i irregularitats, però posteriorment els acceptà. Les eleccions presidencials de l’any 2009 foren successivament posposades fins al gener del 2010, que el Parlament aprovà una nova constitució que substituí les eleccions presidencials directes pel nomenament del líder amb més representants al Parlament. Aquest canvi fou considerat per la UNITA i la resta de l’oposició una nova mesura del president Dos Santos per a mantenir-se en el poder. La subsegüent campanya de l’oposició per tal que l'MPLA no obtingués la majoria suficient per a reelegir Dos Santos en les legislatives fracassà, segons organitzacions internacionals de defensa dels drets humans per la intimidació sistemàtica induïda des del poder i, finalment, en el nou Parlament sorgit de les eleccions del 2012 Dos Santos aconseguí una majoria prou còmoda per a ser reelegit.

Llegir més...