Fill d’Amílcar Barca, al qual acompanyà, quan tenia 9 anys, a l’expedició dels cartaginesos a la península Ibèrica, on passà la joventut, jurà odi etern als romans (segons la llegenda) i es casà amb una indígena. Quan el 222 aC Asdrúbal morí assassinat, prengué el comandament de l’exèrcit expedicionari cartaginès, que aleshores dominava la part meridional i sud-oriental de la península Ibèrica. Per tal d’assegurar-ne els flancs, féu expedicions cap als altiplans centrals. A partir del 219 i durant anys, la biografia d’Anníbal es confon amb la segona guerra Púnica, que provocà amb l’atac a Sagunt, que dirigí, i després organitzà la famosa expedició a Itàlia a través dels Pirineus i els Alps. Malgrat les grans victòries que aconseguí sobre l’exèrcit romà, no gosà atacar la ciutat de Roma ni fou seguit per la majoria dels pobles itàlics, que esperava de fer revoltar contra els romans. Restà així immobilitzat a Itàlia, sense rebre cap mena de reforços, fins que, havent desembarcat l’exèrcit romà prop de Cartago, hagué d’anar a socórrer la seva metròpolis el 203. Vençut a Zama (202), començà un període d’activitats polítiques, destinades a restablir fins on fos possible la força de la seva pàtria. Fou elegit sufet, però els romans exigiren que els fos lliurat. Anà a refugiar-se a la cort d’Antíoc III de Síria, el qual induí a la guerra amb Roma, mentre cercava l’aliança de Filip de Macedònia. Vençut pels romans (batalla de Magnèsia), Antíoc hauria hagut de lliurar-lo i Anníbal es veié obligat a fugir novament a Bitínia, on ajudà el rei Prúsies, el tron del qual perillava a causa d’una guerra civil. Com que la diplomàcia romana pressionava per tal que els fos lliurat, i davant la impossibilitat de trobar un refugi segur, se suïcidà l’any 183 aC.