És unida a la conca de París pel llindar de Poitou i al Llenguadoc mediterrani pel llindar de Naurosa. A l’àrea del nord les calcàries del Lias superior i del dogger formen altiplans que en alguns punts donen relleus càrstics; els estrats del Juràssic i del Cretaci que s’estenen pel Charente i el Poitou són bastant margosos, però donen punts de bastant d’altura, formen una costa de penya-segats i continuen a les illes de l’Atlàntic. Al SE, l’àrea del Perigord és formada per calcàries del Juràssic i Cretaci que també donen relleus càrstics molt intensos (Carcí) i que en part són cobertes per sorres terciàries (sorres del Perigord). La Garona travessa la part central de la conca, enfonsada en els sediments terciaris (oligocènics) i formant una vall molt ampla, conseqüència indirecta de les oscil·lacions climàtiques plistocèniques, i ha donat lloc fins a cinc nivells de terrasses fluvials. A l’oest del riu, al peu dels Pirineus, hi ha dos cons al·luvials miopliocènics, l’un més extens a l’est (Lanamesan), i l’altre més petit a l’oest (Landes de Pontacq), que són el resultat dels inicis d’erosió de les cadenes pirinenques i constitueixen turons monòtons i arrodonits. Els rius afluents de la Garona han excavat aquests cons formant valls asimètriques, escarpades pel costat est i planes pel costat oest, degudes a diferents factors (forces de Coriolis, solifluxió i sedimentacions eòliques de loess ). Més cap al mar hi ha l’extens triangle de sorrals que comprèn uns 200 km al llarg de la costa, amb dunes grandioses (fins a 105 m d’altura) i abundants llacs litorals.