Fou secretari de Ferran d’Aragó i de Borja, duc de Vilafermosa. Traslladat a Madrid, ho fou de l’emperadriu Maria d’Àustria i, més tard, cronista del Regne d’Aragó. Secretari, també, del comte de Lemos, Pedro Fernández de Castro, del qual fou superintendent, l’acompanyà al Regne de Nàpols, on fundà una acadèmia. Preocupat per la perfecció de les seves obres, no en volgué imprimir cap, i fins i tot manà de cremar-les abans de morir. El seu fill, Gabriel Leonardo de Albion, reuní les que pogué salvar amb les del seu oncle Bartolomé Leonardo de Argensola i les edità a Rimas (1634). Partidari que els poetes no publiquin "sin gran examen. Lean mucho escriban poco, amen de borrar mil veces", la seva poesia s’allunya dels gusts de Góngora, Lope o Quevedo, tant per la llengua —elegant i rigorosa— com pels temes plens d’intenció moral, mesura i gravetat. Predominen els sonets, d’alta perfeció formal, bé que també cultivà, sota la influència d’Horaci, l’epístola satírica i moral (Sátira a Flora, Epístola a don Juan de Albión). Autor de tres tragèdies —La Filis, La Alejandra i La Isabela—, com a historiador seguí la tècnica de Zurita i deixà la Declaración sumaria de la Historia de Aragón (1631) i la Información de los sucesos del Reino de Aragón en los años 1590-1591, en els quals tingué una intervenció activa, i la Historia de la España tarraconense, que havia d’ésser destinada a servir d’introducció als Anales de Jerónimo Zurita.