A quinze anys es traslladà a Barcelona, on treballà com a empleat de banca i s’inicià en el periodisme col·laborant a “Correspondencia Catalana” i a “La Vanguardia”. Més tard s’instal·là a Madrid, on l’observació dels ambients populars li suggerí el desenrotllament de les seves comèdies, escrites en idioma col·loquial, que pecaren sovint de melodramàtiques i que amarà d’una sensibilitat fàcil amb la qual sabé guanyar el favor del públic; el seu diàleg és viu i ple d’acudits no sempre oportuns. Malgrat aquestes concessions, les comèdies d’Arniches denoten un autor segur dels recursos dramàtics, un psicòleg agut i uns remarcables dots imaginatius posats sovint al servei d’una problemàtica emparentada amb la de la generació del 98. Entre la seva nombrosa producció, poden ésser citades: Genio y figura (1910), El amigo Melquíades (1914), La casa de Quirós (1915), La señorita de Trévelez (1916), crònica de la vida provinciana que inspirà el film Calle mayor de Bardem, La venganza de la Petra (1917), Los caciques (1919), crònica del classisme rural, Ángela María (1924), El señor Pepe el Templao o la mancha de la mora (1925), El señor Adrián el primo (1928), La condesa está triste (1930), etc. Algunes de les seves obres constituïren el llibret de celebrades sarsueles musicades per Chueca, Chapí, etc.