i Ars magna | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Ars magna

Dues figures de l’Ars magna lul·liana: a l’esquerra la figura S completa amb setze cambres; a la dreta la figura A simplificada amb nou cambres
© fototeca.cat
filosofia filos
Obra de Ramon Llull, escrita entre el 1305 i el 1308, que fou publicada amb el títol d’ Ars magna generalis ultima , versió definitiva de l’art lul·liana que ja havia explicat en diverses obres anteriors (principalment Art abreujada d’atrobar veritat , o Art major ).

Les primeres temptatives d’una art combinatòria es troben ja cap al final del Llibre de contemplació en Déu , el qual és una de les obres més exactes de Ramon Llull. La finalitat de l’art consisteix a proposar un sistema de principis generalíssims, aplicables a totes les ciències, que serveixi d’ajuda per a cercar la veritat i resoldre així els diversos problemes científics. Concretament, però, aquesta recerca sistemàtica de la veritat anava encaminada a la conversió dels musulmans i dels jueus. L’art lul·liana pot ésser resumida en sis elements característics, dins els quals els principis absoluts, els principis relatius, els subjectes i les regles interrogatives són simbolitzats amb lletres: primer, els principis absoluts o conceptes transcendentals són: B( Bo ), C( Gran ), D( durada ), E ( poderós ), F ( intel·lectual [ intencional ]), G ( voluntarietat ), H ( virtut, fonament de la unió dels altres principis ), I ( veritable ), K ( perfectiu, equivalent a gloriós ). En l' Ars magna primitiva, Llull admet d’altres principis absoluts, que no considera en la versió definitiva. Dedueix aquests principis de l’ésser finit, però són aplicats, fent abstracció de la finitud, a Déu com els seus atributs, puix que Déu és el creador del finit. En Déu, però, a diferència de les criatures, els atributs coincideixen entre ells, perquè Ell és absolutament simple i infinit. Els principis absoluts són en Déu dignitats (axiomes) metafísiques i en el finit principis metafísics . Segon, els principis correlatius són els que constitueixen tota essència en si juntament amb llurs accions, és a dir, tota essència és alhora subjecte d' activitat i subjecte d' actuabilitat i exigeix una actuació mútua entre ells. Aquestes correlacions, segons Llull, són aplicables a Déu (una Essència en tres persones) i a les criatures, i per això constitueixen el fonament del dinamisme del sistema lul·lià. Tercer, els principis relatius , els quals expressen totes les relacions objectives possibles, són: B ( diferència ), C ( concordança ), D ( contrarietat ), E ( principi ), F ( mitjà ), G ( fi ), H ( majoritat ), I ( igualtat ), K ( minoritat ). Aquesta classificació corregeix la doctrina aristotèlica de les relacions. Quart, els subjectes són una classificació dels objectes de coneixement B ( Déu ), C ( cel ), D ( Àngel ), E ( Home ), F ([ potència ] imaginativa ), G ([ potència ] sensitiva ), H ([ potència ] vegetativa ), I ( elemental ), K ( instrument [ comprèn la cultura humana ]). Cinquè, les regles interrogatives són: B ( si existeix? ), C ( què és? ), D ( de què és? ), E ( per què? ), F ( quant? ), G ( qual? ), H ( quan? ), I ( on? ), K ( com? o amb quina ajuda? ). Sisè, la combinatòria : totes les lletres de la B a la K i, a més, la A, que significa ens , es relacionen entre elles, amb tots els significats explicats als apartats anteriors, i en combinar-se formen les figures. Per exemple, la figura A és constituïda pels principis absoluts, i la figura T pels principis relatius (figura), (A), (T), (S), (V), (X), (Y), (Z).

Col·laboració: 
EWP

Llegir més...