i Àrtida | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Àrtida

Món

Sumari de l’article

Àrtida Ilulissat a l’estiu (Grenlandia Occidental)
Greenland Travel (CC BY 2.0)
Nom que hom dona a les terres insulars i continentals i als mars i oceans situats a l’interior del cercle polar àrtic (66° 17’ N de latitud).

La geografia

La part central de la regió àrtica és ocupada per l’oceà Àrtic, mar interior que només comunica àmpliament amb l’Atlàntic. Allò que dona unitat a aquesta regió, delimitada per la isoterma de 10° (corresponent al mes més càlid), és el clima caracteritzat per la continuïtat del fred. Hom pot distingir una zona de clima polar oceànic a la regió on l’Àrtic s’obre a l’oceà Atlàntic, amb un règim de ciclons i de clima humit i fred, però no extrem, i on es registren algunes precipitacions i una zona de clima polar continental on les temperatures del mes més fred poden arribar a -30°C, i hi són freqüents mínimes absolutes de -50°C; la temperatura mitjana del mes més calent és inferior a 0°C (temperatura mitjana anual al pol nord -22,7°C). Al cercle polar la nit dura 24 hores i s’allarga fins a 6 mesos al pol.

Les terres àrtiques d’Amèrica i d’Euràsia presenten, quant a llur poblament vegetal i animal, una remarcable unitat, tot i la immensa extensió que ocupen. Des del punt de vista biogeogràfic constitueixen una regió, la regió àrtica, del regne holàrtic. Les espècies són poc nombroses a causa de les condicions de vida extremament rigoroses, però, tot i així, aquest nombre supera de bon tros el de les que viuen al continent antàrtic (Antàrtida). Moltes d’aquestes espècies, com Rubus chamaemorus i Phoca hispida, tenen una àrea circumpolar i són representades sovint per subespècies o varietats geogràfiques diferents als diversos territoris. D’altres vegades és un gènere el representat per espècies vicàries, unes d’elles pròpies d’Euràsia i unes altres d’Amèrica, com passa amb els lemmings (Lemmus) i els salzes nans (Salix). També es dona el cas d’espècies originàriament circumpolars que han restat acantonades en una regió determinada, com el bou mesquer (Ovibos moschatus). Les terres àrtiques que no són obertes permanentment pel glaç pertanyen al domini de la tundra constituïda per extensions de vegetació herbàcia pobra, amb molses i sobretot líquens abundants; en el límit amb els boscs de la taigà hi ha formacions arbustives de transició més o menys denses amb salzes o bedolls nans: la vegetació subàrtica; a les depressions inundades a l’estiu hom pot trobar torberes.

Llop àrtic
© Xevi Varela
El poblament animal és també pobre i bàsicament constituït d’homoterms molt ben protegits contra les baixes temperatures (pelatge llarg i atapeït, capa adiposa d’un gruix considerable, relació entre la superfície del cos i el volum del cos, petita). Molts d’aquests animals emigren vers el sud a l’hivern; a l’estiu, per contra, arriben molts ocells migradors des de latituds més baixes, i els insectes, sobretot dípters, hi són abundants. Els rens (Rangifer tarandus), els caribús (Rangifer arcticus) i els petits rosegadors constitueixen el nivell de consumidors primaris (herbívors) de les cadenes alimentàries; serveixen d’aliment als carnívors terrestres —llop (Canis lupus), guineu àrtica (Alopez lagopus), ermini (Mustela herminea), ocells de presa, etc.—. Al litoral de l’oceà Àrtic hom pot trobar foques (Phoca), morses (Odobenus rosmarus), ossos polars (Thalarctos maritimus), ocells marins, etc.

La història

Aquestes terres foren descobertes pels normands el 982, quan Erik el Roig arribà a les costes de Grenlàndia. Aquesta primera colonització no tingué èxit, i el record d’aquestes terres es perdé fins al descobriment de les noves rutes oceàniques vers l’Orient i l’Occident. A partir d’aquest moment hom intentà una ruta marítima per arribar a l’Orient vorejant les costes septentrionals de l’Àsia i d’Amèrica, i hom cercà els passos del nord-est i del nord-oest. El 1553, Richard Chancellor, que voltà el cap Nord i arribà a Arkhangel’sk, advertí les possibilitats de la ruta del nord-est, i Stephen Borough navegà en aigües de Nova Terra el 1556. Anglesos i holandesos, al segle XVI, es llançaren a la recerca del pas, i en 1594-96 l’holandès Willem Barentsz arribà a la mar que porta el seu nom i recorregué les illes de Nova Terra i de Svalbard. Comerciants i pescadors russos exploraren les costes septentrionals de Rússia i de Sibèria fins a la península de Tajmyr; els anglesos, en fracassar llurs esforços per descobrir la ruta, es dedicaren a cercar la ruta del nord-est i Martin Frobisher (1576-78), John Devis (1585-87), Henry Hudson (1607-11) i William Baffin (1615-16) aconseguiren d’arribar més enllà dels 80°N de latitud; Baffin, però, arribà a la conclusió que no era practicable a causa dels gels, i l’empresa, com la del pas del nord-est, fou abandonada. Al segle XIX, nous intents feren que William Edward Parry aconseguís, el 1819, l’illa de Melville, i que James Ross fixés la posició del pol magnètic a la península de Boothia. El 1850 Robert McClure ho intentà novament sortint de l’estret de Bering i, després de dues hivernades i una etapa sobre glaç, demostrà que era impracticable, però en 1903-05, Roald Amundsen la realitzà en direcció contrària després de tres hivernades. Al setembre del 1969 el petrolier Manhattan assajà amb èxit de superar les dificultats d’aquesta ruta amb vista al transport del petroli d’Alaska vers l’Atlàntic. El pas del nord-est, que Ferdinand Wrangel intentà de trobar el 1823, fou acabat d’explorar per Otto Nordenskjöld, que arribà a l’estret de Bering. Hom intentà definitivament la conquesta del pol nord per tres rutes diferents: la de l’oest de Grenlàndia, que seguiren Isaak Hayes (1860), Georges Nares (1875), Clements Markham (1876), Harald Sverdrup (1898-1902) i Robert Peary, que feu expedicions des del 1900 fins que hi arribà el 6 d’abril de 1909; la de la mar situada entre Grenlàndia i Noruega, que seguiren Julius Payer i Karl Weyprecht, els quals descobriren les illes de la Terra de Francesc Josep, i la de l’estret de Bering, que seguí Fridtjof Nansen, el qual es deixà portar a la deriva en el “Fram”, amb el qual arribà fins als 85,55°N de latitud i amb trineu aconseguí fins als 86,4°N de latitud. Entre el 1922 i el 1925 Amundsen inicià temptatives d’aviació polar, i, igualment en avió, el 1926 Richard Byrd, des del Kongsfjord (Spitzbergen), anà al pol nord i en tornà en vuit hores. Els vols en dirigible foren iniciats el 1928 amb l’"Italia”, comandat per Nobile, i el 1931 amb el “Graff Zeppelin”. Els darrers anys hom inicià una nova etapa en el coneixement de l’Àrtida, i hi establí bases científiques i militars americanes i soviètiques, que aportaren noves dades per a ampliar aquest coneixement. El 1958, el primer submarí atòmic americà, “Nautilus”, travessà el casquet polar i sortí a la superfície prop del pol, fet que repetí, el 1962, el submarí atòmic soviètic “Leninskij Komsomol”. A part l’afany científic, hi ha un afany econòmic per l’Àrtida a causa de les possibilitats de les pesqueres. La caça de la balena, que tingué un gran desenvolupament al segle XIX, actualment és pràcticament esgotada; la foca i la morsa també estan a punt de desaparèixer. Actualment els habitants d’aquestes regions es dediquen a la cria del ren i a la dels animals de pells valuoses, però, malgrat tot, el valor econòmic d’aquestes regions és escàs, bé que el valor polític i estratègic és important com a ruta de les línies intercontinentals.

Els habitants autòctons d’aquestes regions són essencialment esquímids. Són nòmades, però al nord de Sibèria han iniciat un cert sedentarisme. Hom ha construït carreteres a Sibèria i a Amèrica, i actualment hom explota les mines d’hulla de Vorkuta i del Kalima, carbó a Svalbard, petroli a la regió del Pečora i a l’Alaska septentrional, apatita nefelínica a Kola, uraninita al Gran Llac dels Ossos, jaciments d’or al Canadà i a Sibèria, i plom, zinc i criolita a Grenlàndia. Actualment, els territoris àrtics es troben repartits entre els estats següents: Rússia (Nova Terra, arxipèlag de la Terra de Francesc Josep, Terra del Nord i arxipèlag de Nova Sibèria i les penínsules de Kola, Jamal, Tajmyr i dels Txuktxis), EUA (Alaska), Canadà (illa Victòria, arxipèlag Sverdrup, illa Príncep de Gal·les, illes de la Reina Elisabet i Terra de Baffin) i Noruega (Svalbard); a part Grenlàndia, que pertany a Dinamarca.

Col·laboració: 
MJO / JMC
Llegir més...