En principi el nom designava només el territori equivalent aproximadament a l’actual Baixa Àustria, que passà a formar un conjunt de terres, diverses quant a raça, llengua, religió i cultura, el lligam de les quals radicava principalment en la comuna dependència a la dinastia dels Habsburg, però també en un conjunt d’interessos polítics, militars i econòmics comuns. Aquests territoris formaren el nucli patrimonial bàsic de les possessions dels emperadors alemanys i més tard un estat multinacional que unificava les terres del Danubi mitjà i s’expansionava vers Itàlia i els Balcans. Així, sota el nom d’Àustria, coexisteixen històricament dos conceptes polítics diferents: l’Àustria estricta, formada pel nucli original i habitada per gent de raça germànica, llengua alemanya i religió catòlica, i la gran Àustria, mosaic polític plurinacional sotmès als Habsburg.
Precedents
Cruïlla dels camins prehistòrics del Danubi i de l’Adriàtica a la Bàltica, l’actual Àustria fou el centre de la cultura neolítica de Hallstatt; cap al 400 aC el territori fou envaït per tribus cèltiques; a la fi del sII aC arribaren els romans, que ocuparen la zona al sud del Danubi (Rètia, Nòrica i Pannònia); la romanització fou lenta i poc intensa; el cristianisme no fou profundament introduït fins al sIV. Els huns ocuparen la Pannònia el 432; darrere seu arribaren successivament els ostrogots, el hèruls, els bàvars, els longobards i finalment els àvars (538). Als ssVII i VIII el territori estigué dividit entre bàvars i àvars; uns i altres foren subjugats per Carlemany (788 i 803), que formà amb llurs territoris la Marca Oriental (Österreich) o marcgraviat d’Àustria, base de l’Àustria posterior. La marca caigué sota el domini de la Gran Moràvia (s IX) i més tard dels invasors hongaresos, fins que la victòria d’Otó I al Lechfeld feu possible la restauració de la marca, atribuïda poc temps després a la dinastia dels Babenberg (976), que al llarg de tres-cents anys eixamplaren les fronteres del seu petit territori. Durant el segle XII el marcgravi Enric II obtingué Àustria com a ducat hereditari (1156): el ducat d’Àustria, amb una sèrie de privilegis polítics (Privilegium Minus); el 1192 els Babenberg heretaren el ducat d’Estíria i més tard part de la Carniola. A l’extinció de la dinastia (1246), la importància estratègica i econòmica d’Àustria i la disputa entre el papat i el Sacre Imperi provocaren una sèrie de lluites hereditàries; l’emperador Rodolf d’Habsburg derrotà Ottokar de Bohèmia a Dürnkrut (1278) i incorporà a la seva família l’herència dels Babenberg.
Els primers Habsburg d’Àustria (1276-1493)
El 1282 Rodolf declarà Àustria feu hereditari dels Habsburg, que a partir d’aquest moment lligaren la seva sort als nous territoris (fins el 1918). Malgrat la pèrdua del títol imperial a la mort del fill de Rodolf, Albert I (1298-1308), i els constants retrocessos a Suïssa, els Habsburg, a base d’una hàbil política matrimonial, es convertiren en una de les cases més importants del Sacre Imperi; el 1335 incorporaren Caríntia, el 1363 el Tirol, el 1374 part d’Ístria i el 1382 Trieste, que proporcionava a Àustria una sortida a l’Adriàtica. Després de la mort de Rodolf IV (1368) els territoris patrimonials foren repartits (1379) entre ls seus germans Albert III (Àustria) i Leopold III (Estíria, Caríntia, Carniola, Tirol); aquesta divisió continuà fins el 1457. L’any 1438, però, amb Albert II la dinastia havia ja recuperat definitivament el títol imperial. El cosí segon d’aquest, Frederic III (1439-93), de la branca leopoldina, s’hagué d’enfrontar durant el seu llarg regnat a gravíssims problemes: impossibilitat de mantenir els drets sobre Hongria i Bohèmia (Maties Corví arribà a ocupar Viena el 1485), revoltes internes de nobles i burgesos i del seu propi germà, Albert VI, anarquia a l’imperi: però amb el casament del seu fill Maximilià amb Maria de Borgonya afegí als dominis austríacs Borgonya, Luxemburg i Flandes. L’Àustria del segle XV, malgrat la seva inestabilitat política, fruïa d’un bon moment econòmic, gràcies als seus recursos miners (sal, coure, argent), al comerç de grans i vins amb Alemanya, de teles d’Occident cap a Hongria i sobretot per la seva situació en la ruta del comerç venecià cap al nord. Mentrestant havien aparegut assemblees representatives, amb participació de nobles, eclesiàstics i burgesos; en el camp cultural, el 1365 fou fundada la Universitat de Viena.
Maximilià I i Carles V (1493-1526)
Sota Maximilià I i Carles V, en el moment de més gran esplendor, la casa d’Àustria realitzà una política ambiciosa, amb l’intent d’obtenir una autoritat efectiva damunt el Sacre Imperi i una posició hegemònica a Europa. Maximilià I (1493-1519) intentà de reorganitzar tant l’imperi com els dominis patrimonials d’Àustria. Al Sacre Imperi els esforços de les dietes imperials de Worms (1496) i d’Augsburg (1500) només pogueren aconseguir l’establiment d’un alt tribunal comú (Reichskammergericht) i l’obligació dels estaments de proporcionar un cert nombre d’homes a l’emperador per a les seves campanyes (matrícula). En l’aspecte polític, Maximilià no pogué evitar la pèrdua d’una gran part de Borgonya i dels estats imperials d’Itàlia a mans de França i hagué de fer front a repetides revoltes als Països Baixos i al Sacre Imperi, augmentà els dominis austríacs amb Gorízia (1500) i territoris al nord del Tirol (1505) i a la frontera amb Venècia (1516), ultra la brillant política matrimonial que, amb el casament del seu fill Felip el Bell amb Joana d’Aragó (1496), i dels seus nets Ferran i Maria amb el fills del rei Ladislau de Bohèmia i Hongria (1515), preparava l’annexió de tots aquests territoris als dominis familiars. Amb Carles V la casa d’Àustria arribà al punt màxim del seu poder. L’emperador, ocupat pels problemes polítics, cedí el govern dels dominis familiars d’Àustria al seu germà Ferran, que el 1526 esdevingué també rei de Bohèmia i Hongria.
De Ferran I a la pau de Westfàlia (1648)
La separació del conjunt dominat per Carles V i les noves corones de Bohèmia i Hongria reunides sota Ferran I (1522-64) abocaren Àustria cap al Danubi i la convertiren en un estat plurinacional. A partir d’aleshores la seva política exterior fou encaminada a la defensa enfront del turcs, que el 1529 i el 1532 arribaren a les portes de Viena en ajuda del hongaresos de Joan Zápolya, rebels al domini dels Habsburg; Àustria només conservà a Hongria una petita faixa a Occident mentre la resta quedava en mans dels turcs (1547). A la seva mort (1564), Ferran I dividí els estats entre el seus tres fills; donà així origen a les branques d’Àustria (la principal amb Bohèmia i Hongria), d’Estíria i del Tirol. La Reforma també feu adeptes a Àustria, i sobretot a Hongria (calvinistes i luterans) i a Bohèmia (calvinistes), davant la indiferència de Ferran I i del seu fill MaximiliàII (1564-76). La Contrareforma fou sobretot obra dels jesuïtes, establerts a Viena (1552) i després a Graz, Ingolstadt i Praga (1573); a través dels col·legis i de les universitats imbuïren les classes altes de l’esperit contrareformista, que fructificà en el turbulent regnat de RodolfII (1576-1612) i del seu germà Maties (1612-20). La Contrareforma havia provocat, però, l’aglutinament dels protestants: els estats austríacs, igual que al Sacre Imperi, es trobaven dividits en partidaris de la Unió Evangèlica i de la Lliga Santa (catòlics). Fou proclamat hereu de la corona l’arxiduc Ferran, duc d’Estíria, que havia imposat violentament la Contrareforma en el seu ducat. La personalitat de Ferran II (1619-37) i les mesures de Maties contra les prerrogatives txeques provocaren un cop d’estat (defenestració de Praga, 1618); la nova assemblea txeca declarà deposats els Habsburg i atorgà la corona de Bohèmia al príncep calvinista Frederic V del Palatinat. Aquest no pogué defensar el seu regne: l’exèrcit txec fou derrotat en la batalla de la Muntanya Blanca (1620); Bohèmia fou incorporada com a país conquerit; els caps de la revolta foren executats i llurs béns donats a la noblesa catòlica austríaca; molts calvinistes hagueren de fugir del país; la Universitat de Praga fou posada en mans dels jesuïtes; la llengua i el dret txecs foren postergats. Fou el començament de la Guerra dels Trenta Anys, que marcà la fi de l’hegemonia de la casa d’Àustria (pau de Westfàlia, 1648). Durant el conflicte, Ferran III (1637-57) havia succeït al seu pare Ferran II.
Consolidació de l’estat danubià (1648-1740)
Leopold I (1658-1705), fill de Ferran III, refermà el seu poder en la conca del Danubi i creà l’estat austríac modern. Després d’aturar un primer atac turc (1664), la revolta de la petita noblesa hongaresa (calvinista) donà peu a una dràstica submissió religiosa i política (1671); els descontents hongaresos portaren per darrera vegada els turcs a les portes de Viena (1683). A partir d’aleshores la guerra es mostrà favorable als austríacs, aliats amb Venècia, Polònia i Rússia, en especial després de la rendició de Buda (1686) i de la victòria de Senta i la consegüent pau de Karlowitz (1699), que allunyà definitivament els turcs d’Hongria, Croàcia i Transsilvània i permeté als Habsburg de fer-se proclamar reis hereditaris d’Hongria. Aprofitant la guerra de Successió d’Espanya i les seves victòries damunt Rússia (1711), Turquia reprengué les hostilitats, però Eugeni de Savoia vencé novament els turcs, i la pau de Passarowitz (1718) deixà a mans d’Àustria el Banat i part de Valàquia, Bòsnia i Sèrbia. Poc temps abans el tractat de Rastatt (1714) acabava la guerra de Successió d’Espanya amb la concessió a Àustria dels territoris de la corona hispànica als Països Baixos i a Itàlia (Milà, Nàpols, Sardenya). Arran de la pau d’Utrecht, Carles VI (1711-40) declarà amb la Pragmàtica Sanció la indivisibilitat dels seus territoris i el dret al tron de la seva descendència femenina, i assegurà així la successió a la seva filla Maria Teresa. L’intent d’evitar una guerra de successió marcà la política internacional de Carles VI, que, a causa de la guerra de Successió de Polònia, perdé Nàpols i Sicília a mans de la monarquia hispànica (1738) i hagué de cedir als turcs els guanys fets a Passarowitz (1739). Carles VI reformà l’administració financera i estimulà les activitats econòmiques, sobretot amb la repoblació d’Hongria, l’establiment d’una indústria tèxtil vora Viena i la pràctica d’una política mercantilista basada en la protecció del port de Trieste i del comerç austríac als Balcans i en la creació d’una companyia de comerç colonial a Oostende.
De Maria Teresa a les guerres revolucionàries (1740-92)
A la mort de Carles VI esclatà la Guerra de Successió d’Àustria (1740-48), pretext de les potències europees per a arranjar llurs diferències territorials i colonials. Els resultats d’aquesta guerra i de la successiva Guerra dels Set Anys (1756-63) foren per a Àustria la pèrdua de Silèsia, a mans de Prússia, i de Parma, a mans de la monarquia hispànica i la concessió de l’autonomia a la noblesa hongaresa en canvi del seu ajut. Els anys de pau Maria Teresa es preocupà de dur a terme una reforma centralitzadora i germanitzant, amb la finalitat d’enfortir el poder reial enfront de les oligarquies nobiliàries. Les principals reformes, portades a terme sobretot pel comte Wenzel Anton von Kaunitz, foren el Staatsrat, consell d’estat que dirigia la política general interior; la creació d’un cos de funcionaris civils i militars competents; la reforma dels codis legislatius; l’alliberament dels camperols alemanys en les terres per colonitzar de la frontera turca, i l’elaboració d’una política industrial proteccionista (aranzel del 1769), que afavorí la creació d’indústries de luxe (porcellana, mobles, tapissos). També, després de la dissolució de la Companyia de Jesús, fou publicada una ordenació escolar general (1774) per la qual l’estat es feia responsable de l’educació declarada obligatòria (1774). Josep II (1780-90), fill de Maria Teresa i de Francesc de Lorena, corregent des del 1765, intentà des del primer moment de portar a terme una política de dèspota il·lustrat i una reforma total de l’estat des del punt de vista racionalista, centralista i germanitzador: abolició de la servitud de la gleva (1781), declaració de l’alemany com a única llengua oficial, edicte de tolerància religiosa (1781), supressió del delme i d’una tercera part dels monestirs (1786-88), igualtat de tots els súbdits davant la llei i els imposts, protecció i ennobliment de la burgesia capitalisa. El contingut revolucionari de les reformes, la manca d’una classe mitjana en la qual sustentar-les i la forma absoluta de portar-les a terme feren esclatar revoltes entre els burgesos dels Països Baixos, al Tirol i a Hongria. La negativa de la noblesa hongaresa a col·laborar en la defensa contra els turcs obligà a l’anul·lació de totes les reformes a excepció de la supressió de la servitud camperola. El seu germà Leopold II (1790-92) i la por de la Revolució Francesa consolidaren la reacció. En el camp internacional, l’Àustria de la segona meitat del segle XVIII hagué de lluitar per a mantenir l’equilibri a l’Europa oriental amb les seves rivals Rússia i Prússia, sobretot a través dels repartiments de Polònia pels quals Àustria obtingué el 1773 la Galítzia oriental i la Petita Polònia (llevat de Cracòvia), i el 1795 la Polònia meridional, amb Cracòvia. Els Països Baixos, revoltats el 1789, es declararen independents el 1790. Els Habsburg en recuperaren per poc temps el domini, car els territoris foren annexats (1795) per la França revolucionària.
Evolució dels dominis de la casa d’Àustria
© fototeca.cat
Les guerres revolucionàries i la reacció (1792-1848)
Leopold II ja havia pres posició contra la Revolució Francesa; el seu fill Francesc II (1792-1835) participà activament en totes les coalicions europees contra la Revolució i més tard contra Napoleó, guerres gairebé continuades des del 1792 fins al 1815. Malgrat algunes campanyes victorioses, els austríacs foren repetidament vençuts: per la pau de Campoformio (1797) hagueren de renunciar als Països Baixos i a Milà en canvi de Venècia; per la de Lunéville (1801), el Sacre Imperi hagué de renunciar a la riba esquerra del Rin i Àustria al gran ducat de Toscana; recomençada la guerra, els francesos entraren a Viena i derrotaren els exèrcits austrorussos a Austerlitz (1805); la subsegüent pau de Pressburg (Bratislava) feu perdre a Àustria Venècia (incorporada al nou regne d’Itàlia), el Tirol i Vorarlberg (a Baviera) i els territoris dispersos del Sacre Imperi (a Wüttemberg i Baden). Perduda tota autoritat damunt Alemanya, Francesc II renuncià al Sacre Imperi i prengué el títol d’emperador d’Àustria (Francesc I, 1806), no sense protestes dels txecs i dels hongaresos. La lluita recomençà amb una proclama de l’emperador a tots els alemanys (1809); un cop més, els austríacs, vençuts a Wagram (1809), hagueren d’acceptar la pau, en la qual perderen Caríntia, Carniola, part de Croàcia, Ístria i Trieste (incorporades a l’imperi francès amb el nom de Províncies Il·líriques), Salzburg (a Baviera), Cracòvia i Lublín (al gran ducat de Varsòvia), hagueren de reduir l’exèrcit a 150000 homes i d’acceptar el casament de Maria Lluïsa (filla de Francesc I) amb Napoleó. La derrota coincidia a Àustria amb una veritable bancarrota de l’estat. El 1813, després de la campanya de Rússia, Àustria tornà a unir-se als enemics de Napoleó i col·laborà en la seva decisiva derrota a Waterloo. El congrés de Viena (1814-15), reunit per a fer el mapa d’Europa, tornà Àustria a una situació de primer pla, sobretot gràcies a la política del canceller Metternich. En canvi dels Països Baixos i d’alguns territoris dispersos a Alemanya, obtingué un predomini total sobre el nord d’Itàlia. Bé que abolit el Sacre Imperi, Àustria continuà essent la potència preponderant de la Confederació Germànica fins el 1848. En l’interior, la política de Francesc I i del seu fill Ferran I (1835-48), dirigida per Metternich, fou absolutista i reaccionària, basada en una policia omnipotent, una censura rigorosa i un estret control sobre les universitats. També en l’exterior Àustria es constituí en ciutadella de l’Antic Règim i en guardià d’Europa davant les escomeses liberals, gràcies a l’actuació de la Santa Aliança. Però després del 1830 la revolució de juliol a França i el reconeixement de la independència de Grècia desferen pràcticament la Santa Aliança. Àustria pogué encara dominar els primers moviments liberals (Frankfurt, 1834) i nacionalistes (Cracòvia, 1846), però l’oposició era cada vegada més forta a l’interior de l’imperi. La dieta hongaresa adoptà el magiar com a idioma oficial (1840) i sorgiren moviments nacionalistes a Bohèmia, a Eslovènia i Croàcia (il·lirisme) i a Galítzia. A la mateixa Àustria no faltaren moviments liberals, mentre que el consell de regència, que governava en nom de Ferran I es veié paralitzat per la rivalitat entre Metternich i Kolowrat-Liebsteinsky.
Del 1848 a Sadova (1866)
L’onada revolucionària del 1848, iniciada a França, feu saltar el sistema repressiu austríac. Hongria (sota la direcció de Lajos Kossuth) inicià un moviment revolucionari que en motivà d’altres a Praga, a Croàcia i a les ciutats italianes. A Viena un moviment popular provocà la dimissió de Metternich; l’emperador prometé la reunió d’una assemblea. El 25 d’abril era proclamada una constitució de l’imperi, que pràcticament no fou reconeguda per cap de les nacionalitats sotmeses. L’emperador hagué de fugir de Viena. Però el 17 de juny el príncep Alfred Windisch-Grätz sotmeté Praga i començà la contrarevolució. Pocs dies després la victòria de Custoza acabà la revolta a Itàlia. Per l’octubre una insurrecció a Viena provocà l’ocupació de la ciutat per Windisch-Grätz (31 d’octubre), que nomenà canceller el príncep Fèlix de Schwarzenberg. El càstig dels revoltats de Viena fou l’ocasió per a executar els principals caps liberals, d’entre ells Robert Blum. L’emperador abdicà (2 de desembre) a favor del seu nebot Francesc Josep I (1848-1916). Hongria declarà deposats els Habsburg, i resistí encara un any sota la direcció de Kossuth, però hagué de capitular davant la intervenció de les tropes russes. L’assemblea constituent que s’havia reunit a Frankfurt els primers dies de la revolució fou desfeta per Àustria i Prússia, que decidiren de dirigir conjuntament els afers alemanys (acord de Pillnitz, 1849). El desig de Schwarzenberg d’unir a la Confederació Germànica tots els territoris de l’imperi d’Àustria (gran Alemanya) fracassà per l’oposició de Prússia. A l’interior, l’únic fruit de la revolució del 1848 fou l’emancipació dels camperols; s’obrí una nova època de reacció (sistema Bach); l’organisme suprem de govern era el Reichsrat (consell imperial), els membres del qual eren nomenats per l’emperador; hom feu una nova divisió dels territoris (en cercles i districtes, governats per funcionaris dependents del govern central); foren anul·lades la major part de les prerrogatives dels estats, sobretot d’Hongria; l’exèrcit fou unificat; augmentà el poder de la policia; hom arribà a un concordat amb Roma que deixava a mans de l’Església l’educació i la censura (1855). A les reformes polítiques acompanyà un veritable interès per les millores econòmiques, sobretot la construcció de ferrocarrils, la fundació de bancs i l’ajuda a l’agricultura i la indústria. Les derrotes a Itàlia (Solferino, 1859), que feren perdre la Llombardia, acabaren amb el neoabsolutisme de Bach. S’obrí llavors una etapa de lluita entre “federalistes” i “centralistes” en cerca d’una nova organització dels estats, complicada per les apetències dels hongaresos. Sorgiren així algunes constitucions efímeres, més o menys conservadores i centralistes: el “Reichsrat reforçat”, del 1860, el “diploma d’octubre” del mateix any, la “patent” del febrer de 1861, l’intent d’entesa amb Hongria. Prússia aprofità la situació de malcontentament interior; les disputes entorn de l’administració dels ducats danesos de Schleswig i Holstein, que Àustria i Prússia havien conquerit de mutu acord, proporcionà al canceller prussià Otto von Bismarck l’avinentesa per a apartar definitivament Àustria d’Alemanya. Àustria hagué de lluitar alhora a Alemanya i a Itàlia. Després de la desfeta de Sadová (1866), Àustria fou obligada a abandonar la Confederació Germànica, a renunciar als drets sobre el Schleswig-Holstein i a cedir Venècia al Piemont (pau de Praga, 1866) (Alemanya, la història).
La Monarquia austrohongaresa
La pau de Praga representà l’abandonament definitu de les idees imperials sobe Alemanya i Itàlia; per acabar amb l’estat d’inquietud latent, sobretot a Hongria, el primer ministre, comte Friedrich Ferdinand von Beust, s’entengué amb els patricis hongaresos Ferenc Deák i el comte Gyula Andrássy per portar a terme una reorganització total de l’imperi, que passava a denominar-se Monarquia Austrohongaresa; el compromís (Ausgleich) del 1867 creà dos estats distints: la Cisleithània, que comprengué l’imperi d’Àustria, els països de la corona bohèmia (Bohèmia, Moràvia i Silèsia), el regne de Galítzia, la Bucovina i el regne de Dalmàcia, i la Transleithània, que comprengué el regne d’Hongria amb Transsilvània i els regnes de Croàcia i Eslavònia. Aquests dos estats, sota el predomini, respectivament, dels alemanys i dels hongaresos, englobaren cada un d’ells part de les altres nacionalitats de l’imperi. Cada un dels dos estats tingué el seu propi parlament i el seu propi govern; restaren units pel vincle dinàstic i per òrgans comuns que tenien cura de la política exterior, l’exèrcit i les finances generals. Els assumptes comuns eren objecte de deliberació per part de la dieta de les delegacions amb 60 membres de cada banda. El 8 de juny de 1867 Francesc Josep fou coronat rei d’Hongria. El problema de les nacionalitats ressorgí immediatament: Eslavònia i Croàcia, incorporades a Hongria, reberen un estatut especial d’autonomia; però restaven dins la Transleithània grups d’alemanys, eslovacs, eslovens, rutens, rumans i serbis. A la Cisleithània els germànics no eren més que una tercera part de la població (la resta: ucraïnesos i romanesos a la Bucovina, polonesos i ucraïnesos a Galítzia, txecs als països de la corona bohèmia, italians al Trentino i Trieste i eslovens a Estíria, Carniola i Caríntia); els txecs reclamaven drets semblants als reconeguts als hongaresos. La monarquia continuava basada, a Àustria, en els quatre pilars fonamentals: exèrcit, policia, església i burocràcia. Dins el parlament, el predomini germanista, liberal i laic dels liberals nacionals durà fins el 1878; en l’interior derogaren la legislació de Bach, legislació que afavoria la clerecia, i reformaren les finances; en l’exterior uniren la política austríaca a la prussiana (tractat de Viena, 1879) i l’encararen cap als Balcans. El 1879 els liberals nacionals perderen la majoria en el parlament a mans d’una coalició de catòlics conservadors alemanys i de federalistes de les altres nacionalitats (principalment txecs), que portaren al govern el comte Eduard von Taaffe, que governà des del 1879 fins al 1893. Entre el 1880 i el 1882 el nou govern reconegué el bilingüisme a Bohèmia, Moràvia, Eslovàquia i la Silèsia austríaca i la Universitat de Praga fou escindida en dues, alemanya i txeca, en un intent d’acontentar el partit nacional txec. Però els “Joves txecs”, capitanejats per Tomáš Garrigue Masaryk, uniren a les reivindicacions nacionalistes demandes de tipus democràtic: sufragi universal, llibertat de premsa i d’associació, escola laica, millores socials. Mentrestant, a les regions de població barrejada sorgien violents conflictes nacionals: entre polonesos i rutens a la Galítzia oriental, entre polonesos i txecs a l’alta Silèsia, entre alemanys i italians al Tirol, entre eslovens i croats a Carniola, entre italians, eslovens i croats a Ístria i Trieste, entre italians i croats a Dalmàcia. La reforma electoral del comte Kasimir Felix von Badeni, que afegia a les existents una cinquena cúria, elegida per sufragi universal, paralitzà el parlament, on cap grup ni partit no aconseguia d’obtenir la majoria i on els nacionalistes es dedicaven per tots els mitjans a obstruir-ne el funcionament; durant deu anys l’emperador governà per decret prescindint del parlament. La reforma electoral del príncep Gautsch von Frankenthurn (1906), amb la concessió del sufragi universal, posà a primer pla uns partits nous, sorgits l’etapa anterior: els alemanys nacionals, dirigits per Georg Ritter von Schönerer, de tendència pangermanista, ensems antisemites i anticatòlics; el socialcristià, dirigit per Karl Lueger, catolicoconservador i antisemita, i el partit socialdemòcrata, de tendència marxista (fundat el 1888), dirigit per Viktor Adler i Otto Bauer, que s’atragué els obrers industrials de parla alemanya i tingué un paper important dins la Segona Internacional. La industrialització progressà especialment a Bohèmia i als voltants de Viena i en alguns altres centres urbans aïllats; aparegueren cartels monopolístics, sobretot en la siderúrgia i les refineries de sucre. Viena, centre polític, financer, industrial i cultural de l’imperi, cresqué ràpidament (dos milions d’habitants el 1914). La situació era menys brillant a Hongria, on la noblesa, que dominava el parlament, es negà a qualsevol tipus de concessió a les nacionalitats sotmeses i portà a terme una tenaç campanya de magiarització, fins i totenfront d’Àustria. A conseqüència de la pressió hongaresa nasqué la idea d’un regne de Iugoslàvia (eslaus del sud), amb iguals drets que Àustria i Hongria, un cop que el bisbe de Zagreb, Josip Juraj Štrosmajer, aconseguí que serbis i croats superessin llurs diferències religioses. El rigor hongarès en la repressió d’aquest moviment no feu més que decantar els patriotes iugoslaus cap a les idees de la Gran Sèrbia i cap al terrorisme, que en definitiva havien de provocar la Primera Guerra Mundial arran de l’atemptat de Sarajevo.
La política internacional d’Àustria-Hongria fou dirigida al domini dels Balcans, per tal d’evitar-hi l’establiment de Rússia o Itàlia o d’un estat eslau. Per aquesta causa foren abandonats aviat els desigs de revenja contra Prússia sobretot després de la guerra Francoprussiana (1871). L’interès austríac pels Balcans convenia a Bismarck, que sabé convèncer Rússia que era millor la col·laboració que la rivalitat austrorussa. Així sorgí l’"Entesa dels Tres Emperadors” (1874), que naufragà després de la victòria russa a Pleven (1878), el designi tsarista de la Gran Bulgària i el moviment paneslavista provocat per la revolta de la Bòsnia-Hercegovina. Bé que el Congrés de Berlín (juny-juliol del 1878) desfeu la Gran Bulgària i concedí a Àustria-Hongria l’administració de la Bòsnia-Hercegovina i el Sancak (Novi-Pazar), la rivalitat austrorussa restà en peu. Llavors Prússia i Àustria-Hongria s’uniren en un nou pacte, la Doble Aliança (1879), que el 1882 fou ampliada amb Itàlia. Malgrat les prevencions russes, els tres emperadors signaren el 1881 un nou pacte en el qual es comprometien a no fer-se la guerra i a actuar de comú acord als Balcans. El mateix any Àustria signava un tractat favorable amb Sèrbia. El 1903, l’assassinat del rei de Sèrbia Alexandre Obrenović, proaustríac, i la substitució de la seva dinastia per la rival dels Karadjordjević (Pere I), prorussa convertí Sèrbia en pol de l’agitació antiaustríaca als Balcans, en el moment que Rússia tornava a interessar-se pels Balcans després de la seva derrota davant el Japó (1905). Àustria-Hongria contraatacà el 1908 prenent com a pretext la revolta dels Joves Turcs per a incorporar-se la Bòsnia-Hercegovina, territoris de població iugoslava reivindicats per la “Gran Sèrbia”. La creixent rivalitat entre Àustria-Hongria i Sèrbia arribà al seu punt màxim després de les victòries sèrbies contra Turquia i Bulgària (crisi dels Balcans, 1912). Les relacions de Viena amb Bulgària i Romania també empitjoraren, a causa, respectivament, de l’abandonament en què fou deixada Bulgària per part d’Àustria-Hongria en la crisi dels Balcans i de l’ajut de Romania a les poblacions romaneses de Transsilvània. Àustria-Hongria es trobava cada cop més encerclada per l’aliança francorussa, l’avantguarda de la qual era constituïda, als Balcans, per Sèrbia.
La Primera Guerra Mundial i l’enfonsament de la monarquia austríaca
El 28 de juny de 1914, l’estudiant bosnià Prinzip, partidari de la Gran Sèrbia, assassinà a Sarajevo l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona, i la seva esposa. Àustria responsabilitzà Sèrbia de l’atemptat i li declarà la guerra, que degenerà immediatament en una guerra general. Fins a mitjan 1916, la guerra semblava favorable als imperis centrals. Però les oposicions nacionals i socials i els efectes del bloqueig posaren aviat en evidència el procés de descomposició de la monarquia; les desercions augmentaven, sobretot entre els txecs; el cap socialista Friedrich Adler assassinà el primer ministre Karl von Stürgkh (21 d’octubre de 1916); la mort de Francesc Josep (22 de novembre de 1916) feu desaparèixer l’única figura que mantenia la unitat de la monarquia. El seu renebot Carles I intentà debades d’abandonar la guerra i fer les cessions que calgués a les minories nacionals: xocà amb l’oposició dels militars i d’Alemanya, i les seves ofertes de pau no foren acceptades pels aliats (sobretot Itàlia). L’entrada dels EUA en la guerra (desembre del 1917) i la impossibilitat d’obtenir provisions a través de Rússia enrunaren la monarquia. Al començament del 1918 es produïren vagues en les fàbriques de municions i en les bases navals; els eslaus del sud i Bohèmia exigiren un estat nacional (agost del 1918), mentre que els aliats reconeixien un govern txec a l’exili. Després de la rendició de Bulgària (setembre del 1918) fracassà l’intent de Carles I (octubre) de transformar la monarquia en un estat federal. El 4 de novembre Àustria firmà la rendició i l’11 Carles I abandonà el país. L’endemà fou proclamada la República Democràtica d’Àustria. Era l’esfondrament definitiu de l’estat dels Habsburg i de llur dinastia. No solament les minories nacionals es declararen independents (Txecoslovàquia, Iugoslàvia), sinó que tant Àustria com Hongria perderen part de llurs territoris tradicionals; Transsilvània, amb algunes zones de població predominantment magiars, passà a Romania; Ístria, Trieste i el Trentino, a Itàlia. A més a més els vencedors imposaren la separació d’Hongria d’Àustria i impediren la unió d’aquesta darrera amb Alemanya. (República d’Àustria).