Baal

Nom de la divinitat masculina suprema entre els pobles semites occidentals: fenicis, cananeus, i àdhuc hebreus.

Significa ‘senyor’ i presidia la terra conreada, la pluja; més tard esdevingué déu del Sol i del Cel. La seva parella femenina fou Baalat, identificada després amb altres deesses. Correspon a l’Adad mesopotàmic i al Hadad sirià. El seu animal representatiu era el toro. Fou representat com un home jove amb un casc decorat amb banyes, amb una maça en una mà i llançant llamps amb l’altra mà. Els texts d’Ugarit el presenten com a fill d’El i d’Ašerat, però en conflicte amb aquest i amb la resta de la seva descendència, especialment amb Mot, el qual ell occí després de baixar als inferns acompanyat del seu fill Aliyan; aquest mite representa el triomf de la pluja i de la fertilitat (Baal) sobre la xafogor i la sequedat (Mot). A Fenícia prengué diversos qualificatius: Baal-roš (‘senyor del promontori’), Baal-safon (‘senyor del nord’), Baal-šamen (‘senyor dels cels’). A Cartago fou adorat com a Baal-hammon (‘senyor dels estels’), identificat per les fonts clàssiques, primer amb Zeus, i posteriorment, i de forma definitiva, amb Cronos (Saturn). El seu culte penetrà entre els israelites, com ho demostra l’adoració del vedell d’or, i fou durament blasmat pels profetes. Entre els semites orientals prengué la forma Bel. Els grecs l’assimilaren a Apol·lo i els romans a Saturn.