Descendent, per part de mare, de Genguis Kan, Bāber (sobrenom que significa ‘el lleó’) heretà, a la mort del seu pare (1494), el principat de Fergana i ben aviat hagué d’enfrontar-se a les intrigues de possibles usurpadors. Amb sort desigual intentà d’apoderar-se del veí tron de Samarcanda (conquerit el 1497, perdut en mans de l’uzbek Šaybānī el 1501 i recuperat el 1512) alhora que envaïa l’altra banda de l’Hindūkush (1504). Bandejat definitivament a la Transoxiana, hagué de retirar-se a Kābul (1514), des d’on, perdudes les esperances de recuperar els primers dominis davant el creixent poder uzbek, planejà la seva entrada a l’Índia. La decadència en què es trobava el soldanat de Delhi afavorí el seu intent, i el 1524 ocupà Lahore amb la complicitat del seu governador. Aviat s’estengué pel Panjab, fins que el 1526, a la batalla de Panīpāt, s’enfrontà amb el soldà Ibrāhīn Lōdī, el qual, ultra el regne, hi perdé la vida. Malgrat la forta oposició que trobà per part del poble, Bāber avançà cap a Delhi; establí la capital a Agra, vencé una coalició dels rajputs comandada per Rana Sang a Kanwāha (1527) i aconseguí de reunir sota la seva autoritat el vast imperi que comprenia des del Hindūkush fins a Gwalior, al sud, i a la frontera de Bengala. En morir, el succeí el seu fill Humāyūn. A més de la seva gran activitat guerrera, Bāber es revelà un bon estadista, i figura com un dels més notables prosistes de llengua txagatai per les seves memòries (Bāber-nāma), les quals són interessants, ultra el seu valor literari, per les descripcions que hi inclou de les regions que conquerí.