De relleu essencialment muntanyós (els cims arriben a altituds de 5.859 m i 5.334 m) que s’accentua vers el Pamir, és constituït per complexos glaciofluvials, amb una forta erosió torrencial que modifica la primitiva estructura glacial. Els rius pertanyen a la conca de l’Amudarja i el clima hi és continental extremat. La població, composta pels anomenats tadjiks del Pamir, pels uzbeks a les planes i nòmades kirguisos al Vākhān, és, en majoria, de religió musulmana. Els principals recursos econòmics són la ramaderia, l’agricultura de subsistència i la mineria, especialment a l’àrea afganesa, on és tradicional l’explotació del lapislàtzuli, el ferro, l’or, l’argent i els robins. El principal nucli de població és Feyzābād.
El Badakhxan, que constituí l’extrem nord-oriental dels territoris dels successius dominadors de l’Iran, fou incorporat a l’islam (~710) per Zutayba ibn Muslim. Allunyat de la seu califal, alimentà corrents separatistes i l’ambició dels pobles asiàtics emigrants. Això i la seva favorable situació per al comerç determinaren canvis successius d’autoritat. La dinastia gúrida (1150-1215), els turcs seljúcides, els sarbadarites (1337-81) i els descendents de Genguis Kan el posseïren. Després s’hi arrelaren els uzbeks (1586), sofrí una dominació persa (1740-56) i estigué en mans dels manquit fins que el tractat russobritànic (1895) separà el Badakhshān afganès, al sud, del rus, situat a la part septentrional. Aquest fou constituït en oblast autònoma de 1925 a 1991 en què, en dissoldre's l’URSS esdevingué república autònoma del Tadjikistan.