L’església
Els estudis fets en la dècada dels vuitanta del segle XX amb motiu dels treballs d’excavació i restauració esmentats posaren de manifest les diferents fases de l’obra i aportaren nova llum, en especial sobre l’anomenada cripta.
La primera església de la qual tenim notícia, la consagrada el 983, era un edifici basilical de planta rectangular i de grans proporcions, dividit en tres naus separades per columnes. La porta principal s’obria al centre de la façana est; n’hi havia d’altres de secundàries, que comunicaven amb les dependències monacals, a les façanes sud i nord.
Al segon quart del segle XI, als extrems de ponent de les naus laterals s’afegiren dues absidioles semicirculars que tenien el nivell del paviment més elevat que el de les naus, amb les quals es comunicaven per mitjà d’unes escales. Les restes d’aquestes dues absidioles posaren al descobert durant els treballs d’excavació arqueològica esmentats.
Al segle XII es produí una reforma important. Es construí una tribuna a la meitat occidental de la nau central, eliminant les columnes de separació i alçant al seu lloc uns pilars que suportaven tres crugies, cobertes amb voltes d’aresta, sobre les quals recolzava el paviment de la tribuna pròpiament dita. La part de sota de la tribuna es rebaixà i formava com una mena de soterrani o cripta que es comunicava amb la resta del temple per diverses escales laterals. També s’afegí un cos rectangular a la capçalera, entre les dues absidioles, a manera d’absis major.
Al segle XV un fort terratrèmol afectà greument la meitat oriental de l’església. Atesa la precària situació econòmica del monestir, la reconstrucció no es dugué a terme fins al segle XVII. Aleshores, però, només es reconstruí la meitat occidental de les naus central i sud, i s’adaptà per al culte la part superior, al nivell del paviment de la tribuna. L’accés al temple es feu per ponent, obrint una porta sobre els enderrocs de l’antiga capçalera, també afectada pel terratrèmol, i més tard s’alçà el campanar quadrat que podem veure a la cantonada nord-est.
Altres reformes posteriors tornaren a modificar l’aspecte del temple: a mitjan segle XVIII es capgirà de nou l’orientació de l’església tancant la porta de ponent i obrint-ne una a la façana de llevant. Cap al començament del segle XIX es reconstruí la nau nord i s’hi afegí una sagristia.
Vista de la nau central del pis superior
Fototeca.cat
L’església actual sols ha conservat la meitat de les dimensions de la gran basílica original. Té un planta gairebé quadrada i a l’interior queda dividida en dos nivells, l’inferior amb tres naus i el superior amb dues. La planta baixa disposa, al nord, d’un espai habilitat com a petit museu; la nau central, sota la tribuna, consta de tres trams coberts amb voltes d’aresta i separats de les altres naus per arcs formers; la nau sud permet veure tota l’esveltesa de l’obra inicial, que ateny una alçària considerable. La planta alta s’utilitza actualment per al culte; la seva nau central, o antiga tribuna, té una coberta de canó que recolza sobre unes arcuacions de dos pisos bastides al segle XII; la nau nord conserva les cobertes d’arestes del segle XIX. Totes dues plantes queden comunicades internament per unes escales col·locades durant la restauració a la cantonada nord-est, al peu del campanar.
L’església superior s’il·lumina per mitjà de diverses finestres d’arc de mig punt i doble esqueixada. Els brancals d’una de les finestres oberta al mur est mostren, a l’exterior, uns relleus força primitius amb formes vegetals i geomètriques i una figura humana molt esquemàtica, que es creu que corresponen a peces reaprofitades de l’església preromànica.
L’accés al temple es fa ara per la porta de la façana oest, que havia estat paredada al segle XVIII i que es reobrí en els treballs de restauració; aquesta porta duu, a través d’una passera que salva els vestigis de l’antiga capçalera, al pis superior. El temple disposa de diverses portes més, obertes a les altres façanes: al mur sud n’hi ha dues i al nord, una, totes d’arc de mig punt i originals; la portada coronada per un timpà que hi ha a la façana est, oberta al segle XVIII, actualment no és practicable, però permet contemplar, de dins estant, les restes excavades.
A l’interior de l’església es conserven dos tenants d’altar monolítics, o petits altars preromànics, que devien correspondre a l’església consagrada l’any 983.
El claustre i les dependències
En el decurs de les excavacions s’han localitzat estructures que pertanyen al claustre i a les dependències pròpiament dites del monestir —és a dir, on habitaven els monjos—, situades al sector sud-est de l’església. Hi ha vestigis de murs que permeten identificar les ales de l’antic claustre, com per exemple el mur que prolonga la façana sud de l’església vers l’est i arriba fins a un recinte dels antics edificis monacals o bé altres murs que allarguen el mur sud de l’edifici esmentat, a més d’alguns d’excavats recentment. La porta principal d’aquest edifici sembla que era oberta al mur nord, i la façana est, que encara conserva la porta i tres finestres originals, de mig punt i doble esqueixada, donava a l’hort i als eremitoris. La porta oest comunicava amb el claustre.
La història
Segons consta en els primers documents, el cenobi era emplaçat a la vall de Brocà i al territori de la vila de Bagà, al costat d’una via de comunicació que unia la Cerdanya amb el Berguedà, i depenia del comtat de Cerdanya. Apareix documentat per primera vegada el 898, quan ja hi havia una comunitat amb abat, en una donació de diverses terres situades a Miralles i prop d’Avià. A partir d’aquest moment rebé importants donacions i el monestir entrà en una etapa de forta expansió i consolidació del seu domini territorial. L’església fou consagrada l’any 983; en l’acta de consagració hi ha ressenyats els principals béns immobles i drets que el monestir havia rebut fins a aquella data. La comunitat constava de quinze monjos, i en algun moment van arribar a ser vint.
Durant tot el segle X i bona part del segle XI el patrimoni del monestir anà en augment gràcies a les nombroses donacions fetes tant per pagesos com per senyors i comtes. A la segona meitat del segle XI sembla com si l’actitud dels senyors de la contrada hagués canviat radicalment, ja que no tan sols deixaren de fer donacions, sinó que, a més, intentaren apropiar-se d’algunes terres i drets de tipus jurisdiccional dels monjos. Durant el segle XII s’accentuà la davallada en el nombre de donacions, i cap al final del segle XIII el monestir entrà en un període de decadència i crisi a causa, principalment, de la reducció de rendes. El cenobi hagué de fer front als deutes contrets amb l’afranquiment, generalment de manera temporal, d’homes del monestir (pagesos, o famílies senceres, que treballaven per a la comunitat) i també amb la venda de béns.
Als segles XIV i XV la situació empitjorà. Durant la visita pastoral de l’any 1441 els visitadors deixaren constància que el monestir es trobava en un estat de gran pobresa. Tant l’església com els edificis monacals i el claustre necessitaven reparacions urgents, ja que una part de les edificacions havia quedat molt afectada per un terratrèmol. L’existència d’abats comendataris, que normalment no residien a la casa monàstica, agreujà encara més la decadència del cenobi. El 1592 l’abadia fou convertida en priorat, dins la Congregació Claustral Tarraconense i vinculada a Sant Pau del Camp, de Barcelona. L’any 1614, la comunitat abandonava l’indret; només hi quedava un monjo prior. A partir del 1855, l’església juntament amb les seves dependències passà a dependre de la seu de Solsona, com a parròquia.
Durant la dècada dels vuitanta del segle XX la Diputació de Barcelona dugué a terme treballs de restauració del conjunt i campanyes d’excavació que permeteren descobrir i valorar estructures tant de l’església com de les dependències monàstiques. Actualment la Diputació de Barcelona ha iniciat el desmuntatge de la casa de colònies que els anys seixanta del segle XX el bisbat construí damunt de les antigues dependències, al sud-est del temple.