La geografia física
Cap de comarca, Manresa. El centre de la comarca és una gran conca d’erosió, el pla de Bages, excavada en les argiles i les margues rogenques (anomenades tapars) i en els gresos de la banda oriental de la Depressió Central Catalana. Una altra forma d’erosió, bastant més reduïda, és la conca de Sant Vicenç de Castellet, afaiçonada en les margues i els gresos de l’Eocè. En contrast amb aquestes conques, a una altitud mitjana de 150-300 m, hi ha una perifèria de terres elevades (l’alt Bages), a més de 500 m, heterogènies però força contínues. A la part sud-oriental, separa el Bages del Vallès la Serralada Prelitoral, amb els nuclis orogràfics de Montserrat (Sant Jeroni, 1.224 m) i Sant Llorenç del Munt (1.095 m), formats per potents conglomerats, que destaquen fortament. A l’est, limita amb l’altiplà que conforma la comarca del Moianès. Pel nord (el Lluçanès, el Berguedà) i l’oest (la Segarra, ja amb gresos i calcàries de l’interior de la Depressió Central) també hi ha terres altes. En els potents estrats margosos dels fons del pla de Bages i de les valls septentrionals apareixen, a una profunditat diversa, en general d’alguns centenars de metres, capes sedimentàries de sals sòdiques i potàssiques, que, a vegades, han arribat a sorgir a la superfície; el cas més destacat és el de la muntanya de sal de Cardona.
Sector de la comarca del Bages, amb les muntanyes de Montserrat al fons
© Arxiu Fototeca.cat
A redós de la Serralada Prelitoral el clima, clarament mediterrani, té ja característiques continentals, amb temperatures més extremes i pluviositat més escassa que a les comarques de la Depressió Prelitoral. Al fons del pla de Bages la temperatura mitjana anual és d’aproximadament 14 °C, amb amplituds mitjanes iguals o superiors a 18-19 °C (a Cabrianes, 20,7 °C); hi fa un veritable hivern, en què sovintegen les inversions tèrmiques i les boires al fons de les conques i de les valls. La pluviositat oscil·la entre 500 i 600 mm. Les pluges d’estiu són escasses al sud (menys del 15% de la pluviositat anual); però al nord augmenten per influència prepirinenca (25%, o encara més). Als relleus perifèrics, l’hivern s’accentua i la pluviositat és més acusada (a Montserrat, 725 mm al monestir i 800-900 mm als cims).
De la xarxa hidrogràfica destaca l’eix del Llobregat, que travessa tota la comarca i l’abandona pels estrets de Monistrol i del Cairat, al peu de Montserrat; no és un riu de gran cabal, però a la tardor pot tenir crescudes molt violentes (octubre del 1907). Són importants dos afluents: la riera Gavarresa, procedent del NE, i, sobretot, el Cardener, del NW.
Els sòls mostren una notable varietat.
El mirador de Sant Jeroni des de la Miranda dels Ecos, a Montserrat
© Fototeca.cat
En estat natural, al pla i a les elevacions occidentals, de clima continental no gaire plujós, s’hi faria alzinar sec de carrasca, substituït a les obagues frescals per bosc de roure valencià amb pinassa. Les muntanyes meridionals (Montcau, Montserrat), sotmeses a una influència marítima acusada, encara conserven restes importants d’alzinar muntanyenc climàcic. L’acció humana ha fet desaparèixer de la comarca la majoria dels alzinars i de les rouredes, que han estat substituïdes per garrigues i per brolles de romaní als llocs secs i assolellats, i per pastures de jonça, als indrets obacs. Brolles i pastures són sovint cobertes per un estrat clar de pi blanc i, a les obagues, de pinassa. Des del 1987 a la comarca hi ha part dels parcs naturals de la Muntanya de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.
La demografia
Per a la distribució actual de la població té molta importància la repoblació efectuada al segle IX. A redós dels nombrosos castells termenats aparegueren petits nuclis concentrats i un poblament dispers en forma de masos. Ja des d’aleshores destacà la ciutat de Manresa, que aprofitava la bona situació del pla de Bages com a centre d’un possible ventall de comunicacions en tots sentits, particularment devers les terres prepirinenques. Al segle XII la densitat de la població arriba aproximadament a 15 h/km2, però després de la Pesta Negra solament hi restaren 2.800 focs (de 12.000 a 14.000 h, és a dir, una densitat de 9 a 11 h/km2); a més del nucli de Manresa, destacaren els de Cardona i de Santpedor. Posteriorment a la forta decadència del segle XV la tendència començà a remuntar: a la segona meitat del segle XVIII la població arribà a les 26.000 ànimes. La industrialització moderna provocà una forta immigració que féu créixer notablement el nombre d’habitants: 55.000 h, l’any 1857, amb una densitat de 42 h/km2. La distribució de la població canvià radicalment: nombrosos nuclis del baix Bages cresqueren amb rapidesa, gràcies a l’aprofitament de la força hidràulica, i aparegueren centres (colònies) destinats exclusivament als obrers industrials; per contra, els llogarets rurals i els masos de l’alt Bages restaren estancats o, fins i tot, començaren a ésser abandonats. El conjunt de la població continuà augmentant: en començar el segle XX tenia aproximadament 62.500 h, trenta anys més tard, al voltant de 87.000 h, i a la dècada dels anys vuitanta, 140.000 h aproximadament (141.891 h [1981]). Al llarg dels vint anys següents el creixement fou lleu (al voltant del 3% en 1981-2001), però des d’aleshores fins el 2008 augmentà considerablement (un 25‰ aquest darrer any). El 2006-11 la població comarcal augmentà el 7,3%. Tanmateix, amb l’inici de la crisi (2008) el ritme de creixement s’alentí i el 2013 assolí valors negatius (-2‰). La densitat era de 141,9,2% l’any 2014. La immigració procedent d’altres territoris de l’Estat espanyol, especialment de Múrcia i de l’Andalusia oriental, fou molt important fins a mitjan dècada de 1960 per la demanda de mà d’obra a les mines de sals potàssiques i a la indústria. El 2014 el 42,8% de la població es concentrava al cap de comarca. A molta distància, amb poblacions entre els 10.000 h i els 7.000 h, se situaven Sant Joan de Vilatorrada (10.733 h el 2014), Sant Vicenç de Castellet (9.326 h), Sant Fruitós del Bages (8.243 h) i Santpedor (7.384 h). Junts, aquests quatre municipis representaven el 20,3% del total comarcal. Fins a la dècada de 1980, l’àrea més important de creixement es concentrà a Manresa, que en poc més d’una dècada (1970-81) augmentà la població el 16%.
Panoràmica de la ciutat de Manresa, cap de comarca del Bages
© C.I.C. - Moià
L’economia
La població activa dedicada a l’agricultura té una clara tendència a minvar: d’un 4% el 1984 passà al 2,6% el 1996 i al 14% el 2014. La participació del sector agrari en el total del PIB comarcal era del 2,4% l’any 2000, xifra que s’ha mantingut amb poques variacions des d’aleshores. El 2009 arribà al 17% de la superfície comarcal, la major part de la qual corresponia al secà. Pel que fa als conreus, predominen sobretot els herbacis (cereals, principalment ordi, però també lleguminoses i farratge), que ocupen quasi tot el secà. Els conreus llenyosos (vinya, fruiters i oliveres) han sofert una gran davallada (3,5% el 2009), tot i que la vinya ha experimentat una certa recuperació a partir de la darrera dècada del segle XXI, en part gràcies a l’aprovació de la DO Pla de Bages (1995). La situació, doncs, ha variat força des del final del segle XIX, quan el Bages era el principal productor de vi de Catalunya. L’únic sector de regadiu destacat és l’horta de Manresa (unes 600 ha), creada al segle XIV amb l’aigua que es derivà del Llobregat a Balsareny, que continua cap al congost de Sallent per l’anomenada séquia de Manresa i travessa després tot el pla (34 km).
La font d’ingressos més important per al sector primari és, però, la ramaderia. El bestiar porcí és el més dinàmic, seguit de l’oví —una de les primeres cabanes de Catalunya—, el boví i el cabrú. L’aviram, per la seva banda, té una importància considerable. El porcí augmentà un 50% en l’interval de 1989-2003. És especialment important en municipis com Navars i Sant Mateu de Bages, i, en general, per a l’economia de tota la comarca. La importància de la ramaderia ha afavorit a la comarca el desenvolupament d’un sector industrial subsidiari. El bosc ha guanyat terreny, paral·lelament a la modernització i especialització de l’agricultura i a la disminució de la importància relativa de l’agricultura: al principi de la segona dècada del segle XXI la superfície forestal ja ocupava més del 70% de la superfície comarcal. Històricament, el fet econòmic més remarcable de la comarca és el desenvolupament d’una indústria tèxtil cotonera, a partir dels primers decennis del segle XIX. El primer teler mecànic de Catalunya sembla que fou instal·lat a Sallent, aprofitant les aigües del Llobregat, cap a l’any 1826. A partir d’aleshores anaren apareixent nombroses fàbriques al llarg d’aquest riu (particularment als municipis de Sallent, Sant Vicenç de Castellet i Monistrol) i del Cardener (Cardona, Súria i Manresa), al costat dels antics pobles i les colònies fabrils. Aquesta indústria tèxtil fou durant molts anys el sector de més pes econòmic al Bages, però a partir de la crisi de la dècada de 1970 i al principi de 1980, la reducció fou dramàtica. La resposta a la crisi estigué presidida per la diversificació. Es construïren polígons industrials (Manresa, Artés, Monistrol de Montserrat, etc.), i al llarg de la primera dècada del segle XXI i la meitat de la segona, el panorama industrial de la comarca reflectí aquesta tendència: junt al tèxtil supervivent de la crisi, prengueren força el metall, la química i la indústria alimentària, derivada del fort impuls ramader i del sector extractiu. Aquest havia estat molt important durant molt de temps i, lligat a les sals potàssiques, fonamental per a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny. Tot i el tancament de mines importants, com les de Cardona (1990), que feia preveure un futur incert, el sector es recuperà a mitjan primera dècada del segle XXI, i, al final d’aquest període, aportava més del 10% del VAB. El 2010, el valor afegit brut (VAB) del sector industrial a la comarca era tan sols del 26,2%, però cal atribuir aquesta davallada (com també la de la població activa industrial, que el 2011 era del 25,6%) a una tendència més general —més encara quan, al Bages, continuava situat per damunt de la mitjana de Catalunya (19,9% de VAB industrial). Com arreu, la crisi del 2008 perjudicà sobretot el sector de la construcció, que s’enfonsà després de la bombolla dels anys anteriors (passà de representar l’11,3% del VAB comarcal el 2007 al 4% el 2012).
El sector terciari ocupava (2011) el 65,5% dels actius i aportava el 60% del VAB comarcal. La major part (més d’un 70%) és concentrat a Manresa, ciutat que no sols actua com a centre de serveis bagenc sinó que estén la seva influència a les comarques del Solsonès i el Berguedà, amb les quals el Bages forma una unitat supracomarcal de caràcter econòmic general i no solament de serveis. El turisme té una certa importància a la muntanya de Montserrat i a les mines de Cardona, habilitades com a museu, i, quant al turisme rural en concret, ha crescut lleugerament des de la dècada de 1980 (27 residències casa de pagès el 2001). L’any 2011 l’atur registrat a la comarca del Bages era del 15,7%.
Un factor molt important per a la reactivació econòmica de la comarca són les comunicacions, molt millorades amb la inauguració del tram d’autopista Terrassa-Manresa, l’obertura del túnel del Cadí (1984) i l’Eix Transversal (1990-97). El 2002 s’inaugurà la planta de compostatge de residus de l’abocador de Bufalvent, a Manresa, primera instal·lació d’aquest tipus a la comarca.
La història
De la prehistòria a la romanització
Hom ha identificat indicis de ceràmica impresa corresponents al Neolític inicial a les coves de Montserrat (coves del Toll). Però les primeres bases del poblament continuat són representades, en el tercer mil·lenni aC, pels grups neolítics dels sepulcres de fossa: Manresa, Aguilar de Segarra, etc. Els pastors constructors de megàlits han estat documentats sobretot a la zona de muntanya de la comarca, que fa de frontera sud del megalitisme pirinenc a l’àrea central, com una continuació dels grups del Berguedà i del Solsonès. A l’època preromana sembla que formà part del territori dels lacetans. La romanització fou intensa i hom hi explotà les mines de sal de Cardona, però no ha deixat rastres espectaculars, llevat del sepulcre monumental de Boada (torre de Breny), ni es coneixen nuclis urbans destacats. Alguns investigadors han volgut identificar amb Manresa la ciutat de Baccassis citada per Ptolemeu.
Del domini carolingi ençà
L’any 798 el rei franc Lluís el Piadós encarregà al comte Borrell que ocupés i guardés Osona i Bages. De fet, però, aquests territoris restaren despoblats fins que el 878, amb l’adjudicació dels comtats de Girona-Besalú i de Barcelona a Guifré el Pelós, comte de Cerdanya i d’Urgell, aquest ocupà i repoblà el Ripollès, el Lluçanès, el baix Berguedà, el Moianès, la plana de Vic i el pla de Bages, fins a Montserrat i Solsona, per tal d’assegurar les comunicacions entre la Cerdanya i Barcelona i aconseguir, a la vegada, una línia seguida de frontera, la del Llobregat-Cardener-Segre mitjà, la qual perdurà fins al segle XII. Aquestes comarques constituïen una unitat geogràfica i històrica, independent dels comtats existents en aquell moment al seu voltant; la tradició d’unitat, representada per la diòcesi visigòtica osonenca, portava un ferment de divisió per l’existència del nucli urbà de Manresa i per la probable diferenciació del poblament preromà (ausetans i lacetans). Per això Guifré el Pelós constituí amb tots aquests territoris el comtat d’Osona, a la vegada, però, que el bisbe de Vic intentava de donar personalitat al pagus de Bages i de separar-lo pràcticament del domini comtal, fent-se atribuir pel rei franc Odó (889) les prestacions que els habitants de la comarca feien abans al comte. Guifré aconseguí, però, de limitar la cessió d’aquests drets només a la ciutat de Manresa i de mantenir la unitat política del comtat d’Osona. El nom de comtat de Manresa, tanmateix, fou utilitzat els segles següents, bé que en sentit estrictament geogràfic, per a designar la part occidental del comtat osonenc, des del Moianès, el pla de Bages i la conca d’Òdena fins a la Segarra i el pla d’Urgell (comtat de Manresa). La colonització s’intensificà durant els segles X i XI gràcies a l’estructura senyorial, que garantia la seguretat de la població, amb la restauració d’antics castells i amb la fundació de monestirs —com els de Santa Cecília (945) i Santa Maria de Montserrat (1027) i, sobretot, al centre de la comarca, el de Sant Benet de Bages (Bages, el960)— i canongies —com les de Sant Vicenç de Cardona (Bages, el1019) i, especialment, Santa Maria de Manresa (a la fi del segle IX). La incorporació del comtat d’Osona al de Barcelona i l’establiment de veguers i sotsveguers atribuí a Manresa la jurisdicció sobre el Bages (inclòs el Moianès, però exclosa la zona pertanyent al vescomtat de Cardona), el Lluçanès i una zona marginal del Vallès, inicialment (segle XIII) com a sotsvegueria de la vegueria de Cervera i més tard com a vegueria de Manresa i Bages (després, simplement, de Manresa), en la qual foren creades les sotsvegueries de Moià i Moianès i de Lluçà i Lluçanès i a la qual fou atribuïda, a la fi de l’edat mitjana, com a sotsvegueria, l’antiga vegueria de Berga i Berguedà. Amb l’organització de la vida municipal (1315) i la construcció de la séquia a Manresa (1339), el Bages es trobà ja de ple en un període relativament estable, durant el qual l’explotació del bosc, la ramaderia, l’agricultura, l’explotació de la sal (a Cardona) i les activitats menestrals (sobretot, teixits de llana) constituïren les bases de l’estructura econòmica, que es mantingué fins al segle XIX, a partir del qual canviaren profundament com a conseqüència de les transformacions agràries (iniciades a la fi del segle anterior), les noves comunicacions (especialment el ferrocarril de Barcelona a Lleida) i, sobretot, la industrialització de les vies fluvials (indústria cotonera del Llobregat i del Cardener), juntament amb el descobriment dels jaciments potàssics. El límit occidental del corregiment de Manresa (creat el 1716 amb el territori de l’antiga vegueria) esdevingué la línia de demarcació entre les províncies de Barcelona i de Lleida en la divisió administrativa del 1833. El territori que formà el partit judicial de Manresa, creat el 1835 —que corresponia a l’antiga alcaldia major de Manresa, dependent del corregiment de la mateixa ciutat, tret de la major part del Lluçanès i de les zones limítrofes del Vallès—, fou adoptat com a demarcació de la comarca del Bages pel decret de divisió del Principat del 1936, amb la inclusió, però, de Cardona, que pertanyia al partit judicial de Berga.
El 2015 tingué lloc una modificació dels límits de la comarca quan, després d’una consulta celebrada el mes de març, els veïns dels municipis de Moià, Calders, Monistrol de Calders, l’Estany i Santa Maria d’Oló decidiren per majoria segregar-se del Bages per formar la comarca del Moianès amb cinc municipis més pertanyents al Vallès Oriental i a Osona. El mes següent el Parlament aprovà la creació de la nova comarca.
El 25 de juliol de 2015 se celebrà una nova consulta al municipi bagenc de Sant Feliu Sasserra, conjuntament amb els de Sant Boi de Lluçanès, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars i Sobremunt (Osona), i amb el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) per constituir-se en la comarca del Lluçanès. Amb una participació del 55,15%, el vot afirmatiu s’imposà (70,73%). No obstant això, cinc dels tretze municipis (Sant Feliu Sasserra, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès i Santa Maria de Merlès) hi votaren en contra, cosa que dificultà la continuïtat del projecte. Finalment, el maig del 2023 el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca del Lluçanès, integrada pels municipis d’Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars i Sobremunt (abans d’Osona) i Sant Feliu Sasserra (abans del Bages). En el cas de Sant Feliu Sasserra, atès que el resultat de la consulta en aquest municipi fou negatiu, el Parlament aprovà la possibilitat de reintegrar-se a la comarca del Bages sense fer cap tràmit, si s’aprova en el Ple de l’Ajuntament abans del 31 de març de 2026.