Vida
Estudià música amb el seu oncle Francesc Mariner, antecessor seu en el càrrec d’organista de la seu de Barcelona i a qui succeí interinament des del gener del 1785. El 12 d’abril de 1790 fou designat definitivament per al càrrec, que exercí fins a la mort. Instrumentista eminent, el seu mestratge d’orgue i de cant sobre el llavors mestre de capella Francesc Queralt atragué alumnes com Francesc Andreví, Ramon Carnicer i Mateu Ferrer. A part de les activitats derivades del càrrec (docència, interpretació i composició), tingué una presència continuada en els àmbits musicals barcelonins com a intèrpret i autor d’obres executades al teatre i a l’Oratori de Sant Felip Neri de la ciutat, en vetllades musicals semiprivades.
Com a compositor, estigué molt influït per la música barroca italiana i especialment per les sonates de Scarlatti. La seva extensa obra abasta tots els gèneres conreats a l’època. L’abundant música de tecla (orgue i clavecí), tant en l’antic estil (versos, intentos, partidos i fugues) com en el modern (sonates —invariablement en un sol moviment—, simfonies, minuets, rondós, variacions...) tenia, segurament, finalitats pedagògiques i estaven també vinculades al seu càrrec d’instrumentista d’orgue. També és autor de nombrosa obra vocal religiosa, litúrgica o no. Hi destaquen les misses, les completes, que tingueren una notable difusió, i els oratoris de la darrera etapa de la seva vida — Resurrección de Lázaro (1806), Muerte de Abel i El hijo pródigo (1807)—. La seva òpera La princesa filósofa s’estrenà a Barcelona el novembre del 1797. La seva producció orquestral inclou una pastorel·la de Nadal, un concert per a dos fagots i dinou simfonies.
És sobretot per aquesta faceta i per l’obra de tecla que esdevingué el principal representant de la influència del classicisme vienès d’arrel haydniana a Catalunya. Moltes de les seves obres tingueren una notable difusió, fins i tot més enllà de les fronteres del país, i la interpretació d’algunes transcendí àmpliament la data de la seva mort.
Bibliografia
- Ester Sala, M.A.: “Algunos datos biográficos de Carlos Baguer (1768-1808), organista de la catedral de Barcelona”, Revista de Musicología, núm. 1-2, 1983
- Vilar i Torrens, J.M.: Carles Baguer, organista de la seu de Barcelona. El classicisme musical a Catalunya, Ed. Graó, Barcelona 1995
- Vilar i Torrens, J.M.: “Carles Baguer i la simfonia del classicisme a Catalunya”, Revista de Catalunya, núm. 112, 1996
- Vilar i Torrens, J.M. ed.: La música orquestral de Carles Baguer. 1768-1808. Volum I. Simfonia núm. 1 en do M. Simfonia núm. 2 en do m. Simfonia núm. 3 en re M, Ed. Tritó, Barcelona 1997
- Vilar i Torrens, Josep Maria: El classicisme musical a Catalunya: Carles Baguer, organista de la seu de Barcelona, Ed. Graó, Barcelona 1995
- Vilar i Torrens, Josep Maria: Les simfonies de Carles Baguer: fonts, context i estil, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1995