La geografia
Les illes principals són Al-Baḥrayn (572 km2), Al-Muḥarraq (17,4 km2), Sitra (9,9 km2), Umm Nas’ān (19 km2) i Hawar (38 km2). Un dic artificial de 3 400 m de longitud uneix les illes d’Al-Baḥrayn i Al-Muḥarraq, que són les principals del grup i un altre dic de 24 km Al-Baḥrayn amb l’Aràbia Saudita. Totes les illes són, en general, planes i sorrenques, amb temperatures altes i forta humitat. La vegetació és integrada per nombroses espècies xeròfiles. Els recursos econòmics tradicionals (arròs, dàtils i la pesca d’ostres perleres) han estat superats amb escreix per l’explotació petroliera. L’enriquiment ràpid originat pel petroli ha marginat el sector primari fins a l’extrem que cal importar el 94% dels aliments. El 6% del país es basa en conreus regats (arròs i hortalises de tota mena, especialment tomàquets) i en dàtils, a més de la carn procedent d’una discreta ramaderia (bestiar menut, boví, aviram), llet de vaca i de cabra, ous i peix. El 1932 hom començà l’extracció de petroli per la Bahrain Petroleum Company, subsidiària de la Standard Oil i la Texas Oil. A causa de la intensitat de l’extracció, les reserves havien disminuït molt el 1992, però noves prospeccions han calculat reseves de petroli fins el 2005. L’altre producte mineral és el gas, les reserves del qual permetran d’arribar a l’any 2018 amb els nivells d’extracció actuals. Aquests productes són propietat exclusiva de l’estat, que d’ençà del 1974 participa amb un 60% en la BAPCO (Bahrain Petroleum Company). Les indústries transformadores deriven en primer lloc del petroli, que és refinat al país (Awali), a l’illa d’Al-Baḥrayn, i en una altra refineria més capaç a l’illa de Sitra. L’expansió industrial promoguda pel petroli ha fet sorgir altres indústries, com l’alimentària i la del ciment. Més modernes són la d’obtenció d’alumini, que aprofita l’abundància d’electricitat (d’origen tèrmic), la d’objectes d’alumini (mals conductors de la calor i, per tant, de gran utilitat) i la de reparació naval, amb un dic sec amb capacitat per a 50 petroliers anuals des de 1977, el més capaç d’Àsia al SW de Hong Kong. Com a indústries menors hi ha les derivades de la petroquímica, com els plàstics, i a més, les begudes, una petita siderúrgia i la construcció. Amb el suport d’una banca internacional, especialment la de l’Aràbia Saudita i de Kuwait, amb les quals tendeix a una unió econòmica, Bahrain es va convertint en un centre financer internacional. La capital, Manama, és el centre dels mercats perlers i pesquers de les illes. El port principal és Mīnā’Salmān, però com a port petrolier es més important el de Sitra, enllaçat amb l’illa per un dic de 4,8 km (amb carretera). Hi ha el principal aeroport a Al-Muḥarraq, seu de la companyia Gulf Air, propietat conjunta de Qatar, els Emirats Àrabs Units, Oman i Bahrain. La balança comercial és favorable. Importa principalment petroli cru, manufactures, maquinària, transports i aliments, a canvi de petroli refinat, alumini, perles. La renda per capita és una de les més elevades d’Àsia, només superat per grans exportadors de petroli i pel Japó. La majoria de la població és àrab, amb contingents perses, indis i negres i, sobretot, nord-americans i anglesos d’ençà de les explotacions petrolieres, i es concentra als nuclis urbans o en petits pobles emmurallats. La llengua oficial és l’àrab, però és molt difós l’anglès. La religió predominant és l’islamisme, representat per dues sectes: la xiïta (gairebé un 60% de la població) i la sunnita (més d’un 40%). Independent des del 14 d’agost de 1971, sobre la base de la Constitució del 1973, Bahrain és una monarquia hereditària, on l’emir governa a través del govern que ell nomena. La constitució preveu una assemblea nacional, la qual elegida per sufragi universal el 1973, fou dissolta el 1975 per l’emir. Bahrain és membre de l’ONU, de la Lliga Àrab, de l’OPEP i del Consell de Cooperació del Golf.
La història
Dels orígens al protectorat britànic
Les illes Bahrain eren habitades almenys des del tercer mil·lenni aC; hom les ha identificades amb el Tilmun dels mesopotàmics, seu d’un santuari del déu Enki i escala de les comunicacions amb la vall de l’Indus. Entre els s. IV i VII, l’arxipèlag caigué manta vegada sota el domini persa. Les primeres tribus àrabs que hi són conegudes són les Azd de Qahṭan. Foren incorporades al domini àrab en temps del califa Abu Bakr (632), bé que hi romangueren els elements jueus i cristians establerts a les illes al s. I.
Durant l’època abbàssida el moviment càrmata hi feu nombrosos adeptes. El 930 hi fou traslladada la Pedra Negra de la Ka’aba, que hi restà durant 20 anys, i així es constituïren com un important centre de llur poder. Ocupades el 1507 pels portuguesos, els quals hi establiren bases comercials, al començament del s. XVII passaren al domini persa, el qual fou substituït l’any 1783 pel de la família al-Halifa, branca de la tribu anaza de l’Aràbia.
Les relacions d’aquesta família amb la Gran Bretanya es concretaren en una sèrie de tractats (1820, 1890, 1892, 1911 i 1914) que a l’últim feren de les Bahrain un protectorat britànic. Després de diverses reivindicacions sobre el territori de Bahrain, l’Iran hi renuncià l’any 1970.
De la independència al referèndum del 2001
El 1971 Bahrain accedí a la independència i signà tractats d’amistat amb la Gran Bretanya i els EUA. El 1973 hi entrà en vigor la Constitució i hom hi celebrà les primeres eleccions legislatives, per bé que el 1975 fou dissolta l’Assemblea Nacional per l’emir ‘Isā ibn Sulmān al-Halifa, que deté el poder des del 1961. Des d’aquest any, la família al-Halifa governà amb poders gairebé absoluts. Després de la revolució islàmica del 1989, l’Iran reivindicà el territori de Bahrain i fou acusat de donar suport a diversos intents desestabilitzadors.
El 1981 Bahrain fou membre fundador del Consell de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf, un organisme en principi aliat amb els EUA. Això no obstant, les relacions amb Qatar, també membre del Consell, esdevingueren tenses amb motiu de la disputa territorial sobre les illes Fašt al-Dibal i de Hawar i la zona de Zubara. El 1986 obrí al tràfic un dic que unia Bahrain amb l’Aràbia Saudita i el 1987 fou inaugurada la Universitat del Golf.
Bahrain sofrí nombroses alarmes durant la guerra del Golf Pèrsic (1991), atesa la seva proximitat a la base de Dharan, de l’Aràbia Saudita. Els incendis dels pous petroliers de Kuwait reduïren, amb la contaminació resultant, la seva ja modesta producció del cru. A partir de mitjan 1990 la banca ha contemplat una enorme fuga de capitals. Un tímid procés de reformes polítiques s’inicià el 1993 a l’emirat, amb la primera trobada del consell consultiu, tots els membres del qual eren nomenats per l’emir.
El descontentament d’una part important de la població, sobretot la majoria xiïta, es revifà a partir del 1994, amb protestes i manifestacions populars que reclamaven la reobertura del parlament, especialment després de la detenció del líder xiïta Sheikh Ali Salman. Malgrat que el règim bahrainès culpà l’Iran de promoure aquestes reivindicacions i d’apadrinar un intent de cop d’estat al juny del 1996, l’oposició agrupa sectors xiïtes i liberals sunnites.
La mort de l’emir ‘Isā ibn Sulmān al-Halifa, al març del 1999, obrí la possibilitat que el nou cap d’estat, el seu fill Hammād ibn ‘Isā al-Halifa, obrís un nou període de reformes, que bascularen entorn de la relaxació del control polític intern i que culminaren en l’aprovació per referèndum, al febrer del 2001, de la proposta per a convertir el país en una monarquia constitucional.
De l’establiment de la monarquia constitucional ençà
Al febrer del 2002 l’estat adoptà oficialment l’estatut de monarquia constitucional, amb l’emir Hammād ibn ‘Isā al-Halifa com a rei, i Bahrain esdevingué així l’estat del Golf que portà més lluny les reformes polítiques, entre les quals hi ha la separació de poders, l’autorització a les dones d’accedir a càrrecs públics, l’abolició de la llei de l’estat d’emergència i l’alliberament de presos polítics. L’establiment d’aquest sistema ha fet possible augmentar molt la representativitat de la majoria xiïta i també dels islamistes. Tot i això, els 40 membres de la cambra alta del nou legislatiu (consell) eren designats directament pel rei, i bé que aquest òrgan és teòricament consultiu, totes les lleis aprovades per la Cambra Baixa han de rebre el seu vistiplau, cosa que en la pràctica dificulta molt un funcionament pròpiament democràtic.
Al maig del 2002 se celebraren les eleccions locals, en les quals cap de les candidatures femenines no fou elegida. En les primeres eleccions generals (després de 30 anys), portades a terme a l’octubre, la participació superà el 50%, malgrat que els líders xiïtes cridaren al boicot. En resultà una cambra baixa composta sobretot de diputats independents i, en segon lloc, d’ islamistes sunnites. El 2003 hi hagué nombroses reclamacions per a aixecar el veto a la investigació de tortures.
A l’abril del 2004 fou investida la primera dona ministra. Al març i al juny del 2005 tingueren lloc manifestacions massives que exigien la continuació de les reformes democràtiques i al novembre del Bahrain acollí un fòrum internacional, impulsat pels EUA, sobre la introducció de reformes democràtiques a l’Orient Mitjà i al nord d’Àfrica, que aplegà representants del G8 i dels estats àrabs. Al desembre, a Manama, la capital del país, se succeïren les protestes laborals per l’elevat índex d’atur que afectava el país.
Al març d’aquell any es produïren nous avalots en la repressió d’una manifestació que protestava per setze ciutadans detinguts l’any anterior durant les protestes per l’empresonament del clergue xiïta Mohammad Sanad i al novembre, després de les eleccions generals, Jawad bin Salem al-Oraied esdevingué el primer xiïta nomenat vice-primer ministre, en un estat governat des del 1970 pel primer ministre Khalifah ibn Salman Al Khalifah. Al desembre del 2008 fou avortat un pla per a cometre diversos atemptats durant els actes del dia nacional.
En l’àmbit econòmic, Bahrain és un dels estats del golf Pèrsic que més ha diversificat les fonts d’ingressos per tal de compensar el gradual exhauriment de les reserves de petroli i ha esdevingut un dels centres financers de l’Orient Mitjà. Tot i això, l’atur creixent entre la població jove constitueix també una preocupació important.
En política internacional, l’estreta vinculació de l’emirat amb els Estats Units fa de Bahrain un dels aliats més rellevants del govern nord-americà a la zona. Entre d’altres, des del 1997 hi ha estacionada la cinquena flota dels Estats Units, vital per a les operacions a l’Iraq. Aquest clar decantament contrasta amb l’oposició contundent d’una part molt important de la població, com ho mostraren els avalots del 2004 a la intervenció nord-americana a l’Iraq.
Tanmateix, el govern, controlat per la monarquia, respongué amb un augment de la repressió, especialment de la campanya antiterrorista. En canvi a la seva, Bahrain ha estat un soci privilegiat dels Estats Units: l’any 2004 Bahrain signà un acord de lliure comerç amb els EUA (ratificat el 2006) que fou molt criticat per l’Aràbia Saudita, i al març del 2008 signà un acord de cooperació en matèria nuclear civil amb els EUA, alhora que es comprometé a recórrer al mercat internacional per a adquirir combustible nuclear i a no desenvolupar tecnologies per enriquir urani.
En l’àmbit regional, al març del 2001, el Tribunal de la Haia feu públic el veredicte sobre el contenciós territorial entre Qatar i Bahrain, estat al qual atorgà les illes Hawar, en canvi d’algunes altres illes, i al maig del 2007 Bahrain prengué part en la Conferència de Bagdad, amb l’objectiu de debatre el futur de l’Iraq.
Al febrer del 2011, inspirades en les revoltes de Tunísia i Líbia tingueren lloc manifestacions massives exigint mesures per a la plena democratització del règim, demandes que tingueren com a resposta la repressió policial. Tot i que en els enfrontaments moriren diversos manifestants, el rei alliberà diversos presoners polítics i permeté el retorn del principal opositor xiïta, Hassan Mushaima.