Fill de Lazare de Baïf i deixeble de Dorat, formà part de la Pléiade. Conreà una poesia de to academicista: Les Amours de Méline (1552), L’amour de Francine (1555), seguint el model petrarquista, i Mimes, enseignements et proverbes (1576). Intentà, sovint amb fortuna, de reformar la mètrica francesa. Conreà també el teatre: Brave (1567), adaptació del Miles gloriosus de Plaute. El 1570 fundà l’Académie de Poésie et de Musique, que es proposà la fusió d’aquestes dues arts. Els versos de Baïf obtingueren molt bon acolliment: Lassus, Janequin, Le Jeune i Mauduit s’hi basaren per a escriure llurs obres musicals.