La geografia
Cap de comarca, Oriola. Fisiogràficament, la comarca enclou el terme de Guardamar de Segura, el qual, però, des del punt de vista lingüístic pertany al Baix Vinalopó. Forma part de l’orla costanera valenciana eixamplada amb els considerables aportaments al·luvials. La continuació de l’horta murciana és un autèntic delta, en part interior, que omple la fossa tectònica del Segura, zona inestable de característica activitat sísmica (terratrèmol del 1829); al costat seu emergeixen les aïllades serres penibètiques de La Muela i de Callosa, de relleu descarnat. Per la vora dreta, els àrids turons miocènics confinen amb la prolongada platja sobremuntada per l’ample cordó de dunes; les salines de la Mata i Torrevella són conques endorreiques d’origen erosiu. Les cèlebres dunes de Guardamar amenaçaven fa un segle d’envair el poble, però foren fixades amb plantacions artificials i actualment han estat declarades paratge natural. El litoral del sud de la gola del Segura és articulat en una línia trencada amb molts sectors una mica espadats i turons testimonis tirrenians. El Segura —els altres rius no tenen ni cabal ni conca digna d’ésser esmentada— és al·lòcton, car neix a les altures subbètiques del límit entre Múrcia i Andalusia; per això mateix pot mantenir tot l’any un mòdul considerable, ara totalment regulat pels pantans i, des de primers anys vuitanta, modificat pel transvasament d’aigua del Tajo. El cabal mitjà disminueix considerablement al llarg del seu curs, cosa que no exclou revingudes extraordinàries, superiors als 1.000 m3/s. El delta del riu comença a la mateixa Oriola, particularment a la vorera esquerra, que se solda amb l’acumulació deltaica del Vinalopó. La comarca presenta dues alineacions muntanyoses: al N el sistema subbètic de la serra de Crevillent, i al S la fi de les cadenes murcianes de Columbares. Una baixa pluviositat (menys de 300 mm anuals) i una temperatura mitjana anual superior a 17°C la integren al domini subàrid del SE peninsular i es reflecteixen en sòls del complex bru sieroziom travessat per una banda al·luvial. La vegetació és estepària (margalló i arçot) i a les zones no regades el paisatge adquireix sovint un aspecte subdesèrtic.
El Segura i l’horta d’Oriola, al Baix Segura
© Fototeca.cat
La població
El poblament sembla tenir arrels antigues, però el seu condicionament actual no pot ésser remuntat més enllà de l’època islàmica. La densitat (232,4 h/km2 el 2001) és una de les més baixes de la zona litoral. Les densitats més elevades es donen als municipis de la costa i prop del Segura. L’evolució de la població comarcal ha estat irregular. El 1787 tenia 43.000 h, aproximadament la meitat dels quals (22.000 h) vivien a la capital. El 1857 assolí 64.000 h, i 87.000 el 1910; a partir d’aleshores mantingué un creixement suau que s’accelerà a la darrera dècada del s. XX (180.156 h el 1991 i 244.086 h el 2001, increment del 35,5% a un ritme mitjà anual del 3,2%) i ha continuat la mateixa tendència els primers anys del segle: el 2003 la població era de 291.033 h (304 h/km2), xifra que suposa un increment de 107.269 persones d’ençà del 1991, i el 2005 s’havien assolit els 325.278 h. Els municipis d’Oriola (67.731h) i Torrevella (77.943 h) concentraven el 48,9% del cens de la comarca. Per trams d’edats, el 2003 el 16% de la població tenia menys de 15 anys, el 65,4% era població adulta i el 18,6% sobrepassava els 65 anys. El creixement més destacat ha tingut lloc al litoral, correlativament a l’expansió turística: Guardamar (44%), el Pilar de la Foradada (62,3%) i, sobretot, Torrevella (135%). Pel que fa a la capital, l’augment ha estat proporcionalment menor (13,5%), si bé considerable en nombres absoluts (6.674 h), a causa del seu pes demogràfic en el conjunt comarcal. Als municipis de l’interior, tot i l’evolució positiva, els increments no són comparables.
L'economia
Tarongerar al Baix Segura
© Fototeca.cat
La riquesa comarcal depèn de les irrigacions del Segura, que funcionen amb un sistema circulatori, doble, de séquies i assarbs, les unes per a regar, els altres per a drenar. L’aportació de les aigües del Segura ha permès una extensió molt important del regadiu, que el 1999 arribava a unes 40.000 ha (aproximadament el 15% de tot el País Valencià, percentatge que en fa la primera comarca en superfície regada). Hi predominen els cítrics, amb 24.713 ha. Són també importants les hortalisses (5.635 ha), altres fruiters (5.296 ha), els cereals (3.345 ha), el farratge (1.913 ha) i els tubercles (1.243 ha). Al secà, l’olivera és el conreu més estès. Els municipis amb més superfície regada són Oriola, Albatera, Almoradí, Callosa de Segura, Catral i Dolores, amb una superfície d’unes 23.000 ha, gràcies a la bonificació feta fer pel cardenal Belluga al segle XVIII als termes de Dolores i Sant Fulgenci. Pel que fa a la ramaderia, el 2003 se censaren 4.138 caps de bestiar boví, 5.920 d’oví, 5.530 de cabrú, 21.900 de porcí i 182.300 caps d’aviram. En indústria, predomina l’activitat alimentària, que, amb el tèxtil i el cuir, són els sectors que ocupen la major part de la població activa de la comarca (més d’un 40%). També hi ha indústries de la fusta i els mobles, i de materials de construcció. Les salines de la comarca es beneficien d’unes condicions naturals magnífiques: clima eixut amb molt de sol i unes depressions naturals que han esdevingut evaporadors. Sembla que les salines de les llacunes de Torrevella i de la Mata (declarades paratges naturals el 1988) són anteriors al segle XIII; la primera, en plena explotació, disposa d’un ramal ferroviari, a més del port, el qual té també una certa importància pesquera. Les comunicacions terrestres són relativament fàcils, per la manca d’obstacles del relleu; la ruta tradicional és la d’Alacant a Múrcia (autovia); un ferrocarril paral·lel fou obert el 1865, i després, un ramal a Torrevella. Oriola és un nucli comercial de primera categoria i capital d’una subàrea; Callosa de Segura és el centre que segueix en importància. El turisme és actualment el recurs econòmic principal, localitzat als litorals de Torrevella, Guardamar, Oriola i el Pilar de la Foradada, on han nascut grans urbanitzacions. El nombre d’hotels a tota la comarca era de 32 (3.968 places) el 1999 i hi havia 5 càmpings amb un total de 2.859 places.
La història
Els indicis més antics de poblament fins ara coneguts corresponen a l’època eneolítica (coves sepulcrals de Roca i de l’Algorfa a Oriola). Durant l’edat del bronze la comarca fou el límit septentrional de la cultura d’El Argar per la zona costanera, amb dos poblats ben coneguts: el de San Antonio, a Oriola, i el de Callosa de Segura. A l’època ibèrica corresponen diversos centres de poblament: els poblats de La Escuera, l’anomenat Cabezo Lucero, entre Sant Fulgenci i Rojals, i la necròpoli d’El Molar, una de les més antigues de la part meridional del País Valencià (segles V-IV aC). Alguns d’aquests jaciments, com Redovà i Cabezo Lucero, han donat peces notables d’escultura ibèrica. Durant la romanització no hi hagué cap nucli urbà important, puix que era una zona petita situada entre dues grans ciutats, Illici (Elx), al nord, i Cartago Nova (Cartagena), al sud, totes dues fora dels límits comarcals, però hi hagué l’habitual poblament de vil·les rurals, no gaire investigat fins ara. Cal no oblidar que la part plana del territori era en bona part inhabitable com a conseqüència dels aiguamolls. Al segle VII, durant la darrera etapa de la dominació visigòtica, Auraiola (Oriola) esdevingué capital de la província Cartaginense Espartària, mantinguda com a estat cristià autònom (cora de Tudmir) durant la primera època de la dominació islàmica, fins que esdevingué cora o província del califat de Còrdova, la capitalitat de la qual, destruïda Oriola pels normands, passà a Múrcia (825). A partir del segle XI el territori del Baix Segura pertangué a la taifa de Múrcia, i després de la conquesta cristiana del segle XIII la comarca fou mantinguda igualment al regne cristià de Múrcia, incorporat a la corona de Castella, bé que, de fet, havia estat conquerida per Jaume I de Catalunya-Aragó (1244) i repoblada per catalans (la llengua catalana s’hi mantingué fins al segle XVIII). Ocupada la comarca el 1296 per Jaume II, fou incorporada definitivament al Regne de València el 1305, després de la confirmació de la sentència arbitral de Torrelles, juntament amb els territoris d’Elx, d’Alacant i de la vall mitjana del Vinalopó, conjunt que passà a constituir la governació d’Oriola, mantinguda fins al decret de Nova Planta (1707). Durant el govern borbònic integrà, juntament amb una part de la vall del Vinalopó, la nova governació o corregiment d’Oriola. En el projecte de divisió provincial del 1822 la totalitat de la comarca fou inclosa dins la província de Múrcia; la divisió del 1833, tanmateix, respectà el límit històric entre el País Valencià i Castella. El 1835 foren creats els partits judicials d’Oriola i de Callosa de Segura (la capitalitat d’aquest darrer, que incloïa també la població de Guardamar, fou traslladada posteriorment a Dolores). Municipis de la comarca de creació recent són els del Pilar de la Foradada, Los Montesinos i San Isidro d’Albatera, segregats respectivament d’Oriola (1986), d’Almoradí (1990) i d’Albàtera (1993).