Situació i presentació
El terme de Barberà del Vallès, d’una extensió de 8,31 km2 i situat a banda i banda del Ripoll, confronta al N i al NW amb el municipi de Sabadell, al NE amb Santa Perpètua de Mogoda, al SE amb Montcada i Reixac, al S amb Ripollet i Cerdanyola i a l’W amb Badia del Vallès.
La fondalada del Ripoll travessa la part central del terme de NW a SE. La part de ponent del terme és una plana essencialment urbana, dividida en dos vessants ben poc pronunciats, un cap al Ripoll i l’altre vers el Riu Sec. Per l’interfluvi passa la carretera de Barcelona a Sabadell, fins ara eix principal de creixement urbà i industrial del municipi.
Quant a comunicacions, la part meridional del terme és travessada per l’autopista (AP-7) entre Montmeló i el Papiol, que connecta amb la C-58 de Barcelona a Terrassa, al límit amb el municipi de Cerdanyola. En aquesta connexió entre autopistes també enllaça la carretera N-150, que travessa el nucli urbà de Barberà i es dirigeix cap a Sabadell. Hi ha l’enllaç ferroviari Mollet-el Papiol que travessa la part meridional del terme, de llevant a ponent, i en gran part és subterrani. A llevant del terme hi ha la carretera local de Ripollet a Santiga, que té tres enllaços amb el nucli urbà de Barberà per la ronda de Santa Maria.
La població i l’economia
En el fogatjament del 1553 es comptaren un total de 20 focs. Al llarg del segle XVIII el creixement de la població de Barberà del Vallès fou gairebé insignificant (es passà dels 144 h el 1719 als 162 h el 1787). Al segle XIX la població de Barberà (barberencs) era de 717 h el 1877, que el 1910 havien augmentat fins a 852 h. Continuà ascendint, encara, en anys posteriors: 1.622 h el 1930 i 2.660 h el 1960. A partir d’aquesta data es produí la industrialització intensiva del terme, fet que comportà la vinguda de molts treballadors forasters. El 1970 hi havia 8.928 h, 15.047 h el 1975, 28.861 h el 1981 i 31.147 h el 1991 (inclosos part dels habitants de Badia). Al llarg de la dècada del 1990, tot i la davallada del nombre d’habitants provocada per la segregació de Badia del Vallès l’any 1994, la població continuà creixent, de manera que l’any 2001 hi havia 26.741 h i el 2005 27.827 h.
La fondalada del Ripoll té una altitud de 120 m a la seva part septentrional i 80 m al seu extrem de migdia. A les vores del Ripoll i a través de sèquies hi havia una zona de regadiu explotada en la seva major part per arrendataris, que la conreaven com a ocupació complementària. Els darrers anys del segle XX, l’agricultura, tot i no tenir un pes econòmic important, ha vist incrementar la superfície de terres llaurades. Els cultius principals són els cereals (ordi) i els conreus industrials (colza i llavor de nap). Dins l’àrea d’influència de la ciutat de Sabadell, amb la qual termeneja i bastant a prop de Barcelona (20 km), les dificultats de radicació industrial a ambdues ciutats han convertit Barberà en una important zona industrial. La riba dreta del Ripoll aplega gairebé la totalitat del poblament del municipi i, a més, una extensa zona industrial. La vora esquerra del Ripoll, en gran part a mans de la Promotora del Vallès (PROVASA), és gairebé del tot industrialitzada, però amb possibilitats, encara, de desenvolupament. A la part de migdia del terme hi ha instal·lada la zona comercial de Baricentre (amb l’hipermercat Carrefour), que va suposar una important empenta per al municipi i que atreu compradors dels municipis veïns i, fins i tot, de Barcelona.
Les principals activitats industrials representades són la metal·listeria i la fabricació de maquinària, d’accessoris per a automòbils, components elèctrics, rellotges, filatures, gèneres de punt, productes químics i farmacèutics, mobles, envasos plàstics i de cartó, pell i ceràmica, així com el tractament d’olis i greixos o les arts gràfiques. També hi ha instal·lades diverses fàbriques de multinacionals japoneses, alemanyes i franceses. La gran majoria d’aquestes indústries es concentren en polígons industrials com el de Santiga, compartit amb el terme de Santa Perpètua de Mogoda, o el de Can Salvatella, a llevant del municipi. Pel que fa a serveis comercials, els darrers anys ha augmentat la presència de comerços de tot tipus i hi ha un nou mercat municipal. El dilluns se celebra el mercat setmanal.
Pel que fa a serveis sanitaris, el municipi disposa d’un centre d’assistència primària (CAP). Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior; a més hi ha una escola municipal de música. El terme disposa d’establiments d’allotjament.
La ciutat de Barberà del Vallès
La ciutat de Barberà del Vallès, que té aquesta condició des del 1985, comprenia dos nuclis principals. El de l’antiga parròquia, situat a llevant del Ripoll, i el que es formà a la darreria del segle XVIII vora l’Hostal Nou, en l’encreuament dels camins antics de Sabadell a Barcelona i de Sant Cugat a Santa Perpètua de Mogoda. Aquest nucli, que va ésser la base del creixement modern de la població, és documentat el 1782, quan hom parla de l’Hostal Nou i les Casetes, i el 1796, de l’Hostal Nou i el Carrer. A ponent d’aquest nucli de població sorgí, a començament de la dècada del 1950, una barriada d’estiueig, l’Eixample, que s’ha transformat en un barri de residència ja del tot unit amb la ciutat. La gran creixença demogràfica dels darrers anys del segle XX quedà reflectida en una intensa activitat urbanística de la ciutat de Barberà. És per això que hom hi bastí ja el 1951 una església parroquial nova, dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció.
Entorn el 1880, prop del límit amb Sabadell i ran de la carretera de Barcelona a aquesta ciutat, s’originà el barri que, per la seva proximitat a la creu de terme que hi havia, s’anomenà de la Creu de Barberà. Aquest barri, en una gran part, fou annexionat a Sabadell el 1959.
Al N del terme, a la vora dreta del Ripoll, hi ha l’església parroquial de Santa Maria de Barberà, romànica. Construïda a la fi del segle XI, segons la tradició fou consagrada per sant Oleguer, bisbe de Barcelona (1116-37).
L’església romànica de Santa Maria de Barberà
© JoMV
És documentada com a parròquia el 1143. L’església té planta d’una nau, amb un gran transsepte on s’obren els tres absis semicirculars; sobre el braç del creuer del costat de l’evangeli s’aixeca una torre campanar de planta rectangular, amb coberta piramidal. Els murs exteriors de la capçalera s’ornamenten amb arcuacions i bandes llombardes. Per gestió del Dr. Manuel Trens, aleshores director del Museu Diocesà de Barcelona, i del rector, Josep M. Esteve, el 1919 hi foren descobertes unes interessants pintures murals romàniques. A l’absis central hi ha representat el Pantocràtor i escenes del Nou Testament, i a l’arc triomfal hi ha escenes de l’Antic Testament. L’absidiola del sud és dedicada als apòstols sant Pere i sant Pau i s’hi representen escenes de les seves vides i martiris, i en la del nord hi figura l’exaltació de la creu per Constantí i santa Helena. Fins el 1936 es conservava a la volta del transsepte el Pantocràtor amb els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi. Les pintures conservades, que han estat restaurades, són atribuïdes a dos tallers diferents: les de les absidioles, que tenen una gran semblança amb les de Polinyà, s’han de datar dins el primer terç del segle XII, i les de l’absis central són més tardanes, de la fi del segle XII o de la primeria del XIII, i atribuïdes al taller que J. Gudiol i Ricart anomenà del Mestre de Barberà.
D’entre les nombroses celebracions tradicionals registrades a Barberà, se’n conserven de ben poques, com el repartiment de pa a la sortida de l’ofici de Dilluns de Pasqua Florida i, tot i que no són una tradició específica del poble, les ballades de gitanes per Carnestoltes. La festa major s’escau el primer diumenge de juliol.
La història
El lloc és documentat el 985, quan el monestir de Sant Cugat hi posseïa un alou. El castell de Barberà és documentat el 1005 en unes disposicions testamentàries de Guitard, que donava el castell i el seu terme meitat a la seu de Barcelona i meitat a la basílica, també barcelonina, de Sant Miquel Arcàngel. Aquesta donació va ser confirmada al cap de poc pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda, que concediren el castell amb les seves torres i murs i les esglésies que hi són fundades. El domini superior del castell devia pertànyer, doncs, al comte de Barcelona. Al segle XIV la senyoria del castell de Barberà pertanyia als Montcada. El 1599 Felip III de Castella atorgà el castell en feu honrat a Bernat Galceran de Pinós i el 1705 Felip V concedí el títol de marquès de Santa Maria de Barberà a Josep Galceran de Pinós. L’antic castell de Barberà, excepte un mur atalussat, no conserva gaires vestigis de fortificació. La capella del castell, dedicada a santa Coloma, és documentada el 1006. Des del segle XVIII la capella és dedicada a santa Coloma i sant Jaume. Vers els anys vint del segle XX va caure en decadència fins que adquirida la seva propietat per l’ajuntament (1988), aquest va començar a fer-hi restauracions i avui acull en algunes dependències un centre d’ensenyament d’aprenents.