Bisbat fins el 1964, fou erigida per la butlla Laeta animo en arquebisbat sense sufragànies, subjecte directament a la Seu Apostòlica. L’arquebisbe continua assistint, però, a les reunions episcopals de la província eclesiàstica Tarraconense. El 1118 els termes del bisbat, reflex d’un estat molt anterior, seguien al nord la línia que va des de Caldetes fins a Sant Marçal de Montseny —sensiblement la mateixa que separava els comtats de Barcelona i de Girona—; a l’interior, la de Sant Marçal a la Brufaganya, passant per les línies de crestes de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat —el límit, aproximadament, entre els comtats de Barcelona i d’Osona—; al sud seguia la línia del Gaià, que limitava amb la diòcesi de Tarragona, aleshores recentment restaurada. Aquests límits perduraren sense modificacions fins el 1880, que la muntanya de Montserrat, que era en part de la diòcesi de Vic, passà sencera a la de Barcelona, juntament amb les parròquies de Marganell i de Monistrol de Montserrat. D’acord amb el concordat del 1953, i amb el desig de l’estat de fer coincidir els límits diocesans amb els provincials, el 1957 l’arxiprestat del Vendrell fou cedit a Tarragona. D’altra part, les parròquies de Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Montmany, el Figueró, Vilanoveta del Camí i la Pobla de Claramunt passaren al bisbat de Vic, i la parròquia de Riells de Montseny al de Girona. Barcelona rebia, en canvi, la parròquia d’Arenys de Mar, que retornà a Girona el 1978.
Des del segle XII la diòcesi de Barcelona ha estat dividida en quatre zones geogràfiques: els deganats del Vallès (Granollers), del Penedès (Vilafranca), de Piera (Piera) i de l’Oficialat (Barcelona). El 1972 l’arquebisbat quedà estructurat en 14 zones pastorals, presidides per un vicari episcopal, que enclouen 52 arxiprestats, amb un total de 438 parròquies (44 ateses per religiosos), 9 tinències, dues quasi-parròquies i 3 parròquies personals. Les zones pastorals són: Barcelona-centre (subdividida en 4 subzones), Barcelona-est, Barcelona-nord, Barcelona-sud, Collserola, Badalona-Santa Coloma-Sant Adrià, Llobregat, Martorell, Terrassa, Sabadell, Vallès Oriental, Maresme, Garraf i Penedès. A més, des del 1969, la diòcesi fou organitzada en quatre vicaries generals, regentades, teòricament, per bisbes auxiliars (el 1985 només hi ha dos bisbes auxiliars nominals; de fet, un d’efectiu) i set vicaries episcopals no territorials.
En l’ordre funcional, ultra la Vicaria Judicial, hi ha els següents organismes: Delegacions (Acció Social, Apostolat del Mar, Apostolat Seglar, Càritas Diocesana, Catequesi, Clergat, Ensenyament, Escoles diocesanes, Fundacions i Beneficis, Missions, Mitjans de Comunicació, Pastoral de Joventut, Pastoral Obrera, Pastoral Sagramental i Litúrgia, Pastoral Universitària, Economia Diocesana), Comissions (Art Sagrat, Diaconat permanent i ministeris, Migració), Secretariats (Escola Cristiana, Marginats, Pastoral Familiar, Pastoral Sanitària); cal tenir present també els Consells Presbiteral i Pastoral, així com el Col·legi de Consultors, creat arran de la promulgació del nou Codi de Dret Canònic.
Les institucions docents erigides per l’arquebisbat de Barcelona són: Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (1951), Institut de Teologia (1972), Institut de Litúrgia (1976), Escola de Formació del Professorat de Religió (1983), Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB (1973), Escola Diocesana de Formación Professional Intensiva. La Facultat de Teologia, erigida el 1967 amb dues seus (Seminari Diocesà i Facultat de Teologia de Sant Francesc de Borja), ha esdevingut unitària l’any 1984 i des del 1985 és titulada Facultat de Teologia de Catalunya, radicada a l’edifici del seminari conciliar.
Els darrers anys del pontificat del cardenal Narcís Jubany es caracteritzaren per una pèrdua progressiva de l’entusiasme que havia desvetllat l’Assemblea Diocesana del 1981. Una de las poques iniciatives que aconseguí polaritzar l’interès fou el Fòrum Home i Evangeli, el qual, convocat per primer cop el 1985 per un grup de cristians, hom ha anat celebrant ininterrompudament cada any. Poc abans de presentar la renúncia a la seu barcelonina, el cardenal Jubany posà les bases per a la fundació de la Universitat Ramon Llull, una institució docent privada inspirada en els principis cristians. Un cop acceptada la renúncia (1990), fou substituït per Ricard M. Carles i Gordó, fins aleshores bisbe de Tortosa. El 1991 fou nomenat per a aquesta seu el bisbe auxiliar de Barcelona Lluís M. Martínez i Sistach i, poc després, Joan Carrera i Planas i Carles Soler i Perdigó foren designats bisbes auxiliars de l’arquebisbe Carles.
Descartat el projecte de dividir l’arquebisbat barceloní en diverses diòcesis, hom procedí a una reorganització del territori, amb la creació de quatre demarcacions pastorals, cadascuna de les quals fou confiada a un bisbe auxiliar o a un vicari pastoral. El 1993 foren nomenats bisbes auxiliars Pere Tena i Garriga, Jaume Tresserra i Cunillera i Joan-Enric Vives i Sicília, els quals, juntament amb els bisbes Joan Carrera i Planas i Carles Soler i Perdigó, es distribuiren la direcció de les quatre demarcacions episcopals (Barcelona ciutat i Barcelonès sud; Barcelonès nord i Maresme; Vallès, i Baix Llobregat, Penedès i Garraf) i la coordinació de les diverses delegacions diocesanes. El 1994 l’arquebisbe Ricard M. Carles fou creat cardenal. El 1995 s’instaurà la celebració d’una Jornada Diocesana anual, que pretén de revitalitzar l’entusiasme de la comunitat catòlica. Al final del 1996 morí el cardenal Narcís Jubany i fou objecte d’un enterrament multitudinari a la catedral.
Amb la voluntat de reagrupar el treball pastoral de les delegacions i altres entitats diocesanes i, en general, d’adequar millor les estructures a la tasca evangelitzadora, el cardenal Ricard M.Carles realitzà, l’any 1997, una remodelació de l’organigrama de la diòcesi. Creà tres delegacions generals: la d’educació cristiana, la de pastoral social i la de mitjans de comunicació social, a les quals s’afegí la delegació general d’apostolat seglar. La delegació general d’educació cristiana agrupà les delegacions diocesanes de catequesi, ensenyament i escoles cristianes, i el cardenal Carles hi posà al capdavant el salesià Francesc Riu i Rovira de Villar, secretari general del Secretariat de l’Escola Cristiana. La delegació general de pastoral social, que el cardenal encomanà al prevere i periodista Salvador Bacardit, agrupà les delegacions de Caritas diocesana i de l’Apostolat del mar i els secretariats diocesans per als marginats i de Pastoral penitenciària. Finalment, la delegació general de mitjans de comunicació social, amb Marcel·lí Joan com a nou delegat, abasta el Gabinet de mitjans de comunicació i la Coordinació d’entitats diocesanes de comunicació social. El mateix any 1997, es constituí a l’arquebisbat el Consell Diocesà de Comunicació, òrgan assessor de caràcter consultiu adscrit a aquesta delegació general. En el Seminari Diocesà sovintejaren els canvis: el 1998, Ramon Corts dimití el càrrec de rector que havia assumit l’any anterior en substitució del bisbe Joan Enric Vives, i el cardenal Carles nomenà Francesc Prieto rector del Seminari.
El mateix any, Ricard M.Carles presidí a la catedral el trasllat a l’interior de la seu de les despulles de sis membres de la corona catalanoaragonesa que reposaven, des de 1852, a la capella dels Màrtirs del claustre. Es tracta del rei Alfons III el Liberal; de les reines Constança de Sicília, Maria de Xipre i Sibil·la de Fortià; i dels prínceps Jaume i Frederic, fills d’Alfons IV el Benigne. Les noves tombes foren projectades per l’arquitecte Joan Bassegoda. El 1999 les restes mortals del cardenal Narcís Jubany foren traslladades de la cripta funerària situada sota el cor de la catedral a la capella de la Mare de Déu de l’Alegria, dins el mateix temple. El mateix any fou nomenat nou director del setmanari Catalunya Cristiana el sacerdot Ramon Octavi Sánchez, en substitució de la periodista Núria Oriol. La religiosa Gemma Morató fou nomenada sotsdirectora. Durant l’any 2000 fou apartat del seu càrrec de secretari general i canceller de la Cúria de govern el jesuïta Enric Puig. Arran d’aquests fets dimitiren els seus càrrecs el moderador de la Cúria i bisbe auxiliar Joan Carrera, que fou substituït per Jaume Riera, i el secretari del Consell Pastoral Diocesà. Aquest mateix any, Jordi Piquer substituí Marcel·lí Joan com a delegat dels mitjans de comunicació social.
L’any 2000 s’obrí el procés diocesà de beatificació de l’arquitecte Antoni Gaudí, després d’haver obtingut la preceptiva autorització de la Santa Seu. Dos anys abans el cardenal Carles havia nomenat Lluís Bonet, rector del temple expiatori de la Sagrada Família, vicepostulador de la causa de beatificació de Gaudí, i Jaume Riera, advocat del diable. Aquell mateix any es constituïren les comissions històrica i teològica de l’etapa diocesana. Per a la primera foren nomenats Ramon Corts, Joan Galtés i Llorenç Galmés. I per a la segona, Josep Gil i Josep M.Turull. Davant algunes informacions que relacionaven Gaudí amb la maçoneria, el cardenal Carles expressà, l’any 2000, el seu desig que el treball del tribunal durant la fase diocesana sigui un servei a la veritat històrica. D’altra banda, l’Associació Pro Beatificació d’Antoni Gaudí presentà, el 1999, l’obra Mi itinerario con el arquitecto, del qual és autor l’escultor Joan Matamala, que treballà amb Gaudí, i una reedició de la primera biografia de Gaudí, publicada per l’arquitecte Josep Francesc Ràfols el 1926.
L’any 1999 també s’inicià la fase diocesana del procés de beatificació de Joan Roig i Diggle (Barcelona 1917 — Santa Coloma de Gramenet 1936), militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, assassinat l’11 de setembre de 1936 a 19 anys. Caritas diocesana rebé, el 1998, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Aquell mateix any, després de la dimissió per raons d’edat de Pilar Malla, el cardenal Carles nomenà Núria Gispert nova directora de Caritas.
La Comissió Diocesana per al Gran Jubileu del 2000 impulsà el projecte Al-Qantara com a signe de l’acció caritativa jubilar. És un centre d’acollida diürn per a menors magribins en situació de desemparament. El 1998 atengué trenta adolescents, però el 2000 ja s’hagué d’ampliar per a poder respondre a totes les necessitats que es presenten. Les dimensions de l’arquebisbat quedaren molt reduïdes després del Decret de la Santa Seu del 15 de juny de 2004, que desmembrava l’antiga arxidiòcesi barcelonina en tres diòcesis: la de Terrassa, la de Sant Feliu de Llobregat, i una arxidiòcesi pròpiament dita, la de Barcelona. D’aquesta manera, el nou arquebisbe de Barcelona, Lluís Maria Martínez i Sistach, prengué possessió, el 2004, d’una arxidiòcesi de 2.623.279 ha, 212 parròquies i 417 capellans.
De l’origen fins la Segona República
El primer bisbe de Barcelona del qual és conegut el nom és Pretextat, que assistí al concili de Sàrdica (347). Un dels seus successors immediats fou Pacià (~310 -~391), conegut pels seus tractats de teologia i de polèmica contra l’heretgia novaciana. Vers l’any 460 fou creada la seu d’Ègara com a sufragània de la de Barcelona, separada d’aquesta, però, pel papa Hílar el 465. Durant la dominació visigòtica, al segle VI, la diòcesi de Barcelona fou una de les catorze que constituïren la província eclesiàstica Tarraconense. Dos dels concilis tarraconenses, el del 540 i el del 599, foren celebrats a Barcelona. Sembla que fins el 589 coexistí, al costat del bisbe catòlic de Barcelona, un bisbe arià. La ingerència del rei en els nomenaments del bisbe es féu palesa quan Sisebut imposà a Barcelona un bisbe —potser Sever— contra la voluntat del poble i del metropolità de Tarragona, els quals n’havien elegit i confirmat un altre. Res no és conegut de la vida de la diòcesi durant la dominació musulmana. Des de la reconquesta franca, el primer bisbe conegut és Joan (vers el 850); la diòcesi fou, de fet, sufragània de la de Narbona fins a la fi del segle XI. Malgrat algun intent de restauració de la seu d’Ègara, al segle IX el territori continuà incorporat a la diòcesi de Barcelona. Frodoí, bisbe franc enviat per Carles el Calb, reorganitzà la part del bisbat en poder dels francs. Al segle XI la mitra estigué a mans de la família vescomtal barcelonina. A mitjan segle, Muǧāḥid, rei de la taifa de Dénia, posà sota la jurisdicció espiritual del bisbe de Barcelona els seus súbdits cristians de Dénia i de les Balears.
Al segle XII, època que tingué lloc l’organització parroquial a tot el bisbat, es produí un fort ressorgiment, gràcies en bona part al bisbe Oleguer, restaurador definitiu de la metròpoli de Tarragona (1118), de la qual havia passat a dependre, ja des del 1091, la diòcesi de Barcelona. Al segle XIII, el fort impuls de les ciutats i en especial de Barcelona, la introducció dels ordes mendicats i l’expansió territorial de Catalunya tingueren també un ressò en la vida del bisbat, encapçalada per bisbes emprenedors com Berenguer de Palou i Arnau de Gurb, o amb personalitats com Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, el cofundador de l’orde de la Mercè (1218). El 1234 fou introduïda a Barcelona la inquisició pontifícia. Durant el cisma d’Avinyó, els bisbes Andreu Bertran i Francesc Climent Sapera es mantingueren fidels a l’obediència a Benet XIII. En morir el bisbe Joan Soler (1463), en plena guerra contra Joan II, la diòcesi fou deixada vacant fins al nomenament, el 1473, de Roderic de Borja, cosí del papa Calixt III. Ja a partir del 1430 havien estat freqüents —era un fet general— els bisbes que no residien a la ciutat i que sovint detenien importants càrrecs a la cort reial o a la pontifícia (com Gonzalo Fernández de Heredia, Pere Garcia, Martín García); mentrestant, el govern recaigué plenament sobre el capítol, el prestigi del qual no cessà d’augmentar.
La introducció de la nova inquisició reial, castellanitzant, a la fi del segle XV, trobà d’antuvi una forta resistència en totes les institucions polítiques del país i també entre l’alta clerecia, que, tanmateix, acabà acceptant-la davant la pressió del papa. En morir Pere Garcia (1505) la provisió de la seu barcelonina comportà conflictes entre el papa i els canonges, que reivindicaren el dret d’elecció designant l’ardiaca Lluís Desplà, que no acceptà, enfront d’Enric de Cardona, nomenat pel papa. El 1521 figurà com a electe el canceller Joan de Cardona enfront del nou bisbe efectiu, el cardenal Guillem Ramon de Vic (el qual obtingué l’exempció, revocada ben aviat, del bisbat de Barcelona de la jurisdicció de Tarragona). En morir ell, el conflicte sorgí entre Carles V i el papa, que nomenaren respectivament Lluís de Cardona i el cardenal Silvio Passarino, però la seu fou regida de fet per l’arquebisbe de Salònica Joan Miralles, fins que, en morir el cardenal italià (1529), el papa ratificà el nomenament de Lluís de Cardona. Els bisbes Jaume i Guillem Caçador (1546-61 i 1561-70), amb els quals començà novament la sèrie de bisbes residents, aplicaren la reforma tridentina, ajudats per l’afluència dels nous ordes reformats (carmelites descalços, caputxins, mínims, servites) que foren sumats als ja existents, entre els quals destacaren els jesuïtes del col·legi de Betlem. El 1598 el bisbe Dimes Lloris aconseguí finalment d’inaugurar el seminari tridentí a l’antic convent de Montalegre.
Durant el segle XVII els reis vincularen sovint els bisbes —en el nomenament dels quals tenien un paper decisiu— a llur política; dos bisbes de Barcelona foren lloctinents de Catalunya: Joan Sentís (1622-26) i, al començament de la Guerra dels Segadors, García Gil Manrique (1640), el primer bisbe castellà que tingué Barcelona (d’entre els que governaren la diòcesi, del 1633 al 1691, només un fou català: Ramon de Sentmenat). El 1642 García Gil Manrique fou expulsat per les autoritats franceses, en negar-se a presentar jurament a Lluís XIII de França. A partir del 1643 l’oposició entre les autoritats franceses i la clerecia catalana s’aguditzà i el vicari general de la diòcesi, Galceran de Sentmenat, fou expulsat, juntament amb d’altres eclesiàstics barcelonins.
A l’acabament de la Guerra de Successió, el bisbe Benet de Sala se n’anà de Barcelona amb la cort de l’arxiduc Carles. El 1715, 300 eclesiàstics foren expulsats de Barcelona per llur actitud contrària a Felip V. Des del nomenament del bisbe Diego de Astorga (1716) fins al de Josep Domènec Costa i Borràs (1850) només foren elegits tres eclesiàstics de llengua catalana: Pau de Sitjar, Ascensi Sales i Josep Climent. Aquest darrer fou un dels bisbes il·lustrats catalans més rellevants; durant el seu govern (1766-75), el seminari tridentí fou traslladat a l’antic col·legi de Betlem, inactiu des de l’expulsió dels jesuïtes, i amb el nom de Col·legi Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre esdevingué aviat el principal centre d’ensenyament superior públic de la ciutat; alhora fou fundada la biblioteca episcopal (1772) amb els fons provinents del seminari i de Betlem, rica en obres en català, catalogada per Ignasi Torres i Amat. Al bisbe Climent hom deu, a més, la creació de les primeres escoles primàries gratuïtes i el foment del català com a llengua pastoral; però, enfrontat amb les autoritats militars, hagué de dimitir. Pablo de Sichar (1808-31), que havia estat auxiliar del seu oncle Eustaquio de Azara, no acceptà la dominació napoleònica i es refugià a Mallorca. Les tensions creades pel Trienni Liberal motivaren, primer, el seu exili voluntari, durant el qual fou nomenat bisbe, sense institució canònica, Fèlix Torres i Amat, i després el seu exili forçós, deixant la diòcesi sota el govern del seu vicari general, Pere Josep Avellà, que durant la reacció absolutista mantingué una postura més intransigent que la del prelat.
El decret de desamortització del 1835, que forçà l’exclaustració de la gran majoria dels convents i dels monestirs, fou seguit per la crema de convents. La situació creada permeté que el bisbe Pedro Martínez de Sanmartín establís una nova divisió parroquial de Barcelona, i moltes de les antigues esglésies conventuals esdevingueren parròquies. Noves reestructuracions tingueren lloc, entre d’altres, el 1867, el 1924, el 1931 i el 1948. El govern de Josep Domènec Costa i Borràs (1848-57) fou marcat per la seva actitud intransigent enfront del liberalisme, actitud que li costà l’exili. Entre el 1878 i el 1908, durant el govern dels bisbes Urquinaona, Català, Morgades i Casañas, hi hagué un retrocés del predomini del corrent integrista, tipificat per Fèlix Sardà i Salvany, alhora que era practicat un procés de recatalanització de l’església. Tanmateix, el tradicional ferment anticlerical es manifestà amb violència en la nova crema de convents i temples parroquials de la Setmana Tràgica (juliol del 1909). Sacerdots i religiosos de la diòcesi —Antoni M. Marcet, Miquel d’Esplugues, Frederic Clascar, Lluís Carreres, Gregori Sunyol, Carles Cardó, Ignasi Casanoves i d’altres—, en contacte amb els moviments europeus de renovació pastoral, promogueren el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915), l’expansió de l’obra del Foment de Pietat Catalana i l’inici de les versions bíbliques modernes al català. Durant la Dictadura (1923-30), l’intent d’imposar de nou el castellà en la predicació i la catequesi fou combatut pel clericat, alguns membres del qual foren perseguits per aquest motiu.
De la Segona República ençà
El bisbe Manuel Irurita, de tendència carlina, nomenat durant la Dictadura, no afavorí les bones relacions amb el govern de la Generalitat i tingué una actitut recelosa envers els puixants moviments autòctons, com la Federació de Joves Cristians. La guerra de 1936-39 aturà totalment la vida eclesiàstica externa: la gran majoria d’esglésies i convents foren incendiats, el culte restà suprimit i foren víctimes cruentes el bisbe Irurita, 277 sacerdots, 425 religiosos i 46 religioses de la diòcesi. L’església clandestina fou regida pel vicari general Josep M. Torrent. En atenuar-se la persecució religiosa, sobretot a partir del maig del 1937, el culte tingué una certa tolerància. Sobretot el ministre de justícia de la República, el basc Manuel de Irujo, i alguns polítics catalans intentaren repetidament de restablir el culte públic, i fou oberta la capella basca de Barcelona. La fi de la guerra provocà una intensa castellanització de la diòcesi i una vinculació de part de l’alta clerecia al règim polític establert, principalment a través de l’administrador apostòlic i bisbe de Cartagena Miguel de los Santos Díaz de Gómara. El restabliment del privilegi de presentació de bisbes a favor de l’estat (1941) comportà la designació d’un altre bisbe no català, Gregorio Modrego, el qual fou el promotor del XXXV Congrés Eucarístic Internacional del 1952.
Durant el decenni següent s’evidencià una renovació de signe avançat, acollida especialment per Montserrat i que cristal·litzà en els moviments especialitzats d’Acció Catòlica (JOC, JAC, GOAC) i en la Delegació Diocesana d’Escoltisme, renovació que anà perdent força a mesura que es palesava la dissociació entre la jerarquia, d’un cantó, i bona part del clericat i dels fidels, de l’altra, manifestada sobretot a partir del nomenament, el 1966, com a arquebisbe, de Marcelo González Martín, castellà, fet que aixecà una violenta protesta a tot Catalunya, de ressò internacional. L’elecció per la Santa Seu de quatre bisbes auxiliars catalans i de la diòcesi —Josep Capmany, Ramon Daumal, Josep M. Guix i Ramon Torrella— semblava trencar, almenys per part de Roma, la tradició regalista. El 1971 Marcelo González Martín fou traslladat a Toledo i Narcís Jubany i Arnau, aleshores bisbe de Girona, fou nomenat arquebisbe de Barcelona. Dels bisbes auxiliars, Ramon Torrella rebé un càrrec a la cúria vaticana (1975), Josep M. Guix fou nomenat bisbe de Vic (1984) i Josep Capmany és a Madrid com a director de les Obres Missioneres de l’episcopat espanyol. La clerecia, amatent a les directrius de renovació postconciliar i als problemes específics d’una macrodiòcesi, ha entrat en contacte amb els ambients progressistes internacionals. Enfrontant-se sovint amb les circumstàncies locals adverses, experimenta noves formes de pastoral missionera en els medis obrers i també entre la joventut. Cal remarcar l’existència de sacerdots obrers implicats a fons en la promoció social i humana, agrupats des del 1977 en el Col·lectiu de preveres en el treball, amb representació en el Consell Presbiteral. L’Assemblea de Preveres (1977) i l’Assemblea Diocesana (1979-81) significaren dos moments importants en la renovació diocesana; en sorgiren, entre altres, el Col·lectiu de consiliaris de moviments de joventut (1978), potenciador dels antics i nous moviments (JOBAC, HORA-3-6-9, etc), la Caixa de Compensació i el Fons Comú Diocesà (1979), forjador d’un procés vers l’autofinançament de l’Església, i el Consell Pastoral Diocesà (1982), amb la seva projecció sobre els Consells pastorals parroquials, arxiprestals i zonals.
Episcopologi de Barcelona
| Bisbe | Periode | Lloc de naixement |
|---|---|---|
| Pretextat | a 347-?* | |
| Pacià | 360~390 | |
| Lampi | a 393 d 400 | |
| Sigisari (arrià?) | a 415-? | |
| Nundinari | a 465~494 | |
| Agrici | a 516-? | |
| Nebridi | a 540-? | |
| Patern | a 546-? | |
| Ugne(arrià?) | 580-d 599 | |
| Emila | a 610-d 614 | |
| Sever | a 621-d 633 | |
| Oia | ~634-d 638 | |
| Quirze | a 656-666 | nascut a Toledo? |
| Idali | ~666-d688 | |
| Laülf | a 693-? | nascut a Barcelona |
| Joan | a 850-? | nascut a Catalunya** |
| Ataülf | ~857~861 | nascut a Catalunya |
| Frodoí | ~861~890 | nascut a franc |
| Teodoric | 904-937 | nascut a Catalunya |
| Guilarà | 937-959 | nascut a Catalunya |
| Pere | 962-973 | nascut a Catalunya |
| Vives | 973-995 | nascut a Catalunya |
| Aeci | 995-1010 | nascut a Catalunya |
| Deudat | 1010-1029 | nascut a Barcelona |
| Guadal Domnuç | 1029-1035 | nascut a Barcelona |
| Guislabert (vescomte) | 1035-1062 | nascut a Barcelona |
| Berenguer | 1062-1069 | nascut a Catalunya |
| Umbert | 1069-1085 | nascut a Catalunya |
| Bertran | 1086-1095 | nascut a Catalunya |
| Folc (vescomte de Cardona) | 1096-1099 | nascut a Cardona |
| Berenguer | 1100-1106 | nascut a Catalunya |
| Ramon Guillem | 1107-1114 | nascut a Catalunya |
| Oleguer | 1114-1137 | nascut a Barcelona |
| Arnau Ermengol | 1137-1143 | nascut a Catalunya |
| Guillem de Torroja | 1144-1171 | nascut a Catalunya |
| Bernat de Berga | 1172-1188 | nascut a Catalunya |
| Ramon de Castellvell | 1189-1199 | nascut a Catalunya |
| Berenguer de Palou I | 1200-1206 | nascut a Catalunya |
| Pere de Cirac (o Sirac?) | 1208-1211 | nascut a Catalunya |
| Berenguer de Palou II | 1212-1241 | nascut a Catalunya |
| Pere de Centelles | 1243-1252 | nascut a Catalunya |
| Arnau de Gurb | 1252-1284 | nascut a Gurb |
| Guerau de Gualba | 1284-1285 | nascut a Catalunya |
| Bernat Pelegrí | 1288-1300 | nascut a Catalunya |
| Ponç de Gualba | 1303-1334 | nascut a Catalunya |
| Ferran d’Abella | 1334-1344 | nascut a Catalunya |
| Bernat Oliver | 1345-1346 | nascut a Catalunya |
| Miquel de Ricomà | 1346-1361 | nascut a Granollers |
| Guillem de Torrelles | 1361-1369 | nascut a Catalunya |
| Berenguer d’Erill | 1369-1385 | nascut a Catalunya |
| Pere de Planelles | 1371-1385 | nascut a Catalunya |
| Ramon d’Escales | 1386-1398 | nascut a Catalunya |
| Joan Ermengol | 1398-1408 | nascut a Catalunya |
| Francesc de Blanes | 1408-1410 | nascut a Catalunya |
| Francesc Climent, dit Sapera (primera vegada) | 1410-1415 | nascut a Catalunya |
| Andreu Bertran | 1416-1420 | nascut a València |
| Francesc Climent, dit Sapera (segona vegada) | 1420-1430 | nascut a Catalunya |
| Andreu Bertran | 1431-1433 | nascut a València |
| Simó Salvador | 1433-1445 | nascut a la Selva del Camp |
| Jaume Girat | 1445-1456 | nascut a Catalunya |
| Joan Soler | 1448-1463 | nascut a Caldes de Montbui |
| Joan Ximenis Cerdà | 1464-1472 | nascut a Saragossa |
| Roderic de Borja | 1472-1478 | nascut a Xàtiva |
| Gonzalo Fernández de Heredia | 1478-1490 | nascut a Aragó |
| Pere Garcia | 1490-1505 | nascut a Xàtiva |
| Enric de Cardona | 1505-1512 | nascut a Catalunya |
| Martín Garcia | 1512-1521 | nascut a Casp (Aragó) |
| Guillem Ramon de Vic, cardenal | 1521-1525 | nascut a València? |
| Silvio Passarino, cardenal administrador | 1525-1529 | nascut a Itàlia |
| Lluís de Cardona | 1529-1531 | nascut a Catalunya |
| Joan de Cardona | 1531-1546 | nascut a Catalunya |
| Jaume Caçador | 1546-1561 | nascut a Vic |
| Guillem Caçador | 1561-1570 | nascut a Vic |
| Martín Martínez del Villar | 1572-1575 | nascut a Aragó |
| Joan Dimes Lloris | 1576-1598 | nascut a Barcelona |
| Ildefons Coloma | 1599-1603 | nascut a Elda |
| Rafael de Rovirola | 1604-1609 | nascut a Vic |
| Joan de Montcada | 1610-1612 | nascut a Barcelona |
| Lluís de Sanç i Còdol | 1612-1620 | nascut a Puigcerdà |
| Joan Sentís | 1620-1632 | nascut a Tortosa |
| García Gil Manrique | 1633-1651 | nascut a Castella |
| Ramon de Sentmenat i Lanuça | 1655-1663 | nascut a Barcelona? |
| Ildefonso de Sotomayor | 1664-1682 | nascut a Carmona (Andalusia) |
| Benito Ignacio de Salazar | 1683-1691 | nascut a Castella |
| Manuel de Alba | 1693-1697 | nascut a Madrid |
| Benet de Sala i Caramany | 1698-1715 | nascut a Girona |
| Diego de Astorga y Céspedes | 1716-1720 | nascut a Gibraltar (Andalusia) |
| Andrés de Orbe y Larreategui | 1720-1725 | nascut a Ermua (Biscaia) |
| Bernardo Ximénez de Cascante | 1725-1730 | nascut a Cascante (Navarra) |
| Gaspar de Molina y Oviedo | 1731-1734 | nascut a Mèrida (Extremadura) |
| Felipe de Aguado y Requejo | 1734-1737 | nascut a San Martín de Rubiales (Castella) |
| Francisco del Castillo y Vintimilla | 1738-1747 | nascut a Brussel·les |
| Francisco Díaz Santos de Bullón | 1748-1750 | nascut a Guardo (Lleó) |
| Manuel López de Aguirre | 1750-1754 | nascut a Toledo |
| Ascensi Sales | 1755-1766 | nascut a País Valencià |
| Josep Climent | 1766-1775 | nascut a Castelló de la Plana |
| Gabino de Valladares y Mejía | 1775-1794 | nascut a Aracena (Andalusia) |
| Eustaquio de Azara y Media | 1794-1797 | nascut a Barbuñales (Aragó) |
| Pedro Díaz Valdés | 1798-1807 | nascut a Gijón (Astúries) |
| Pablo de Sichar | 1808-1831 | nascut a Estada (Ribagorça) |
| Pedro Martínez de San Martín | 1833-1849 | nascut a Pamplona (Navarra) |
| Josep-Domènec Costa i Borràs | 1850-1857 | nascut a Vinaròs |
| Antoni Palau i Térmens | 1857-1862 | nascut a Valls |
| Pantaleó Montserrat i Navarro | 1864-1870 | nascut a Maella |
| Joaquim Lluc i Garriga | 1874-1877 | nascut a Manresa |
| José M. de Urquinaona y Bidot | 1878-1883 | nascut a Cadis (Andalusia) |
| Jaume Català i Albosa | 1883-1899 | nascut a Arenys de Mar |
| Josep Morgades i Gili | 1899-1901 | nascut a Vilafranca del Penedès |
| Salvador Casañas i Pagès | 1901-1908 | nascut a Barcelona |
| Joan Laguarda i Fenollera | 1909-1913 | nascut a València |
| Enric Reig i Casanova | 1914-1920 | nascut a València |
| Ramon Guillemet i Coma | 1920-1926 | nascut a Olot |
| Josep Miralles i Sbert | 1926-1930 | nascut a Palma |
| Manuel Irurita Alandoz | 1930-1936 | nascut a Larrainzar (Biscaia) |
| Miguel de los Santos Díaz Gomara (administrador apostòlic bisbe de Cartagena) | 1939-1942 | nascut a Fitero (Navarra) |
| Gregorio Modrego Casaus, arquebisbe | 1942-1967 | nascut a El Buste (Aragó) |
| Marcelo González Martín, arquebisbe | 1967-1971 | nascut a Villanubla (Castella) |
| Narcís Jubanyi Arnau, arquebisbe | 1971-1990 | nascut a Santa Coloma de Farners |
| Ricard Maria Carles i Gordó, arquebisbe | 1990-2004 | nascut a València |
| Lluís Maria Martínez i Sistach, arquebisbe | 2004-15 | nascut a Barcelona*** |
| Joan Josep Omella i Omella | 2015 - | Queretes, Matarranya |
| * primer bisbe conegut | ||
| ** primer bisbe conegut després de la reconquesta cristiana | ||
| ***2004 divisió de l’antic bisbat de Barcelona en tres bisbats | ||
El patrimoni historicoartístic de l’arquebisbat de Barcelona
De bon principi els bisbes residiren prop de l’actual plaça de Sant Iu. Al segle XIII fou edificat un nou palau episcopal, a tocar de la porta de la muralla, que des d’aleshores prengué el nom de portal del Bisbe. L’edifici fou completat entre el 1253 i el 1257 pel bisbe Arnau de Gurb. A la fi del segle XVIII fou construïda la façana que dóna a la plaça Nova i fou decorat el saló del tron amb pintures del Vigatà. El palau fou restaurat pel bisbe Català entre el 1883 i el 1895, i el 1928 foren descobertes, al pati, les galeries romàniques de l’època d’Arnau de Gurb. La propera capella de Santa Llúcia era l’antiga capella episcopal. A l’edifici on són instal·lades les oficines diocesanes és conservat l’arxiu diocesà, que s’inicia amb la concessió de Lluís el Piadós (878) dels primers béns importants de la mitra. Conté les sèries antigues de la Mensa episcopal i de la Cúria (1302-34) i els registres corresponents a l’organització del bisbat.
L’arxiu fou organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament per Josep Sanabre, que n’ha publicat un inventari. Comprèn també, a més d’alguns arxius parroquials, els de la col·legiata de Santa Anna (1141-1850), de la Vall d’Hebron, del tribunal Contentionum i dels consolats pontificis d’Espanya. El seminari diocesà fou traslladat el 1882 a l’actual edifici de l’Eixample, prop de la universitat, juntament amb la biblioteca episcopal, integrada per 40.000 volums, uns 50 incunables i uns 500 manuscrits. El 1916 el bisbe Enric Reig creà al mateix edifici el Museu Diocesà, que conté, entre d’altres obres, les pintures romàniques procedents de Sant Salvador de Polonyà (s XII) i obres de Ramon Destorrent, Pere Serra i Bernat Martorell. El Museu de Paleontologia, creat pel canonge Jaume Almera el 1874 i estructurat per Ramon Bataller, és instal·lat al mateix edifici.