És d’origen glacial, excavada per les glaceres quaternàries en plena zona axial pirinenca, cosa que ha afaiçonat una vall relativament ampla amb el fons terraplenat per les morenes de les glaceres i per dipòsits al·luvials; aquestes condicions han facilitat l’establiment humà i els conreus. Hi ha també restes d’antics llacs (damunt l’estret de Forcat). Els vessants escarpats de la vall són coberts de bosc (pins negres, avets i roures a la part baixa), que forneix fusta a les explotacions mineres de la comarca (mines de plom a Cierco). Les bones planes al·luvials del fons de la vall han estat aprofitades per als conreus (cereals, moresc, patates) i sobretot pels prats de regadiu que nodreixen el bestiar oví i boví, el qual proveeix la petita indústria làctia de Vilaller. Aquest fet ha provocat l’extensió i l’augment de valor de les terres dedicades a les plantes farratgeres. Després del 1964, inici de l’aprofitament hidroelèctric de la vall (centrals de Vilaller, de Bono i de Senet), s’han revitalitzat totes les formes d’economia (bosc, agricultura, ramaderia), amb gran impuls del turisme i de la indústria hotelera (Vilaller). La propietat de la terra és molt repartida. La població ha disminuït per l’emigració cap al Pont de Suert o als centres industrials de la plana. Vilaller, centre econòmic de la vall, ha conservat la població gràcies a les centrals hidroelèctriques. La vall de Barravés, així com la conca de la Noguera Ribagorçana, a l’alta edat mitjana estigué tan aviat lligada al comtat de Ribagorça com al de Pallars. El seu centre era el monestir de Sant Andreu de Barravés. Jaume II, en fixar els límits del nou comtat de Ribagorça donat a l’infant Pere el 1322, assenyalà com a límit oriental la Noguera Ribagorçana, fet que motivà la lenta incorporació de la meitat occidental de la vall a l’administració aragonesa. Aquest límit, que fou respectat per la divisió provincial del 1833, és encara vigent actualment. Només la capçalera mateixa de la vall, on hi ha l’antic hospital de Sant Nicolau dels Pontells o de Viella, ha depès de la Vall d’Aran (actualment és del terme municipal de Viella) almenys des del s XII.
La vall de Llauset amb el Maladeta
© Fototeca.cat