Començà dedicant-se als problemes socials, i es definí com a socialdemòcrata. La Primera Guerra Mundial el portà a valorar més l’element escatològic i transcendent del cristianisme; emprengué l’estudi de l'Epístola als Romans amb l’obra Der Römerbrief (1910); intentà d’unir l’acció o gràcia o paraula de Déu amb l’acció o esforç humà cap al progrés. Els anys posteriors accentuaren la importància de la transcendència en el seu pensament. Fou professor de dogmàtica a Göttingen, a Münster i a Bonn. El primer intent de sistematització del cos doctrinal del cristianisme fou Die christliche Dogmatik im Entwurf (‘Prolegòmens a la dogmàtica cristiana’ 1927). Amb Fides quaerens intellectum (1931) es desféu de les últimes deixalles d’uns fonaments filosòfics o antropològics de la doctrina cristiana. Durant aquest període deixà de creure en la possibilitat d’un socialisme cristià. Les crítiques a l’intent de sistematització del 1927 el portaren a replantejar-se el problema d’una teologia cristiana, des del 1932 concretada en Die Kirchliche Dogmatik (‘Dogmàtica eclesial’), que supera la dialèctica d’oposició entre Déu i l’home per la síntesi de l’encarnació de Déu en l’home Jesucrist. L’escatologisme absolut de la teologia dialèctica és assumit en una visió cristocèntrica, que enclou passat (Déu creador), present (realitat mundana ja redimida pel Crist) i futur (salvació definitiva). La incorporació en el Crist de tota la realitat del món, àdhuc de la profana, el portà a oposar-se als Deutsche Christen i al nacionalsocialisme. Negà el jurament de fidelitat a Hitler i perdé la càtedra de Bonn (1935); des d’aleshores fou professor a Basilea. Creia que el cristianisme no havia de condemnar el comunisme. La posició negativa de Barth enfront de l’Església Católica s’assuaujà des que Hans Küng (1957) establí la coincidència entre la doctrina de Barth i la de Trento en el problema de la justificació.