i Bàscara | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Bàscara

Municipi
Alt Empordà

Sumari de l’article

Bàscara
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
946 h
[2009]
Extensió: 
18 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Bàscara, de 17,52 km 2 , a l’extrem meridional de la comarca, s’estén a la dreta del Fluvià, en un terreny accidentat lleument per les serres que limiten per ponent la plana empordanesa i que marquen l’interfluvi entre el Fluvià i el Ter (els Terraprims occidentals). Efectivament, les aigües del sector meridional (la capçalera de la riera de Cinyana i altres) van a parar a aquest riu, mentre que diversos torrents del sector septentrional desaigüen al Fluvià, que marca el límit septentrional del terme.

Comprèn la vila de Bàscara, cap de municipi, els pobles agregats de Calabuig i d’Orriols, els quals tingueren en època medieval jurisdiccions independents de la de Bàscara i formaren part de tres comtats distints (Besalú, Empúries i Girona), i la urbanització de les Roques.

El municipi té com a termes veïns Pontós i Garrigàs a septentrió, Vilaür i Saus a llevant, Viladasens (Gironès) a migdia i Vilademuls (Pla de l’Estany) a ponent.

Travessa el terme de S a N la carretera estatal de Barcelona a la Jonquera (N-II), paral·lela a la qual passa la AP-7, que té a l’altura d’Orriols una sortida que mena vers l’Escala. Altres carreteres locals (de Bàscara a Vilaür i a Esponellà, la de Ventalló a Banyoles per Orriols) i camins comuniquen la vila i els nucli principals. Camí tradicional a França, era lloc de parada de les diligències, circumstància de la qual es beneficiaren diversos hostals (Hostal del Mig, Hostal de Dalt, Hostal de la Barca, aquest dit així per la proximitat a la barca amb què hom travessava el Fluvià abans de la construcció moderna del pont sobre el riu).

La població i l'economia

La població (bascarencs) tingué un notable augment al llarg del segle XVIII (368 h el 1718 i 592 h el 1787) i fins el 1860 (989 h), que assolí el màxim dins la tendència general a la resta de la comarca, però des d’aleshores i fins aproximadament a la dècada del 1980, anà baixant gradualment: 853 h el 1930, 825 h el 1960, 811 h el 1970, 757 h el 1979 i 736 h el 1981. Al final de la dècada del 1980 s’apreciava una certa recuperació (775 h el 1991) que continuà creixent durant els anys noranta i principis del 2000 (809 h el 2001 i 877 h el 2005).

Al municipi hi ha alguns petits sectors de bosc de pins i alzines que hom ha explotat econòmicament. Les activitats agropecuàries són les bàsiques del municipi: al secà hom conrea cereals (principalment blat de moro) i farratge (alfals), i al regadiu hortalisses i arbres fruiters. Tenen anomenada els préssecs de Calabuig, on hi ha també un planter, i a la vora del riu hi ha plantacions d’arbres de ribera. La cria de bestiar porcí, oví i boví i les granges avícoles tenen molta importància econòmica, com també les activitats derivades de l’agricultura (maquinària agrícola, magatzems). El primer diumenge de cada mes se celebra el mercat del cavall. Hom explota la sorra de la vora del Fluvià i altres materials de construcció (pedreres, marbre). Ha tingut una gran tradició la manufactura d’encanyissats. Vora el Fluvià, al N de Calabuig, hi havia hagut un important molí fariner, ara en desús, i una central elèctrica.

Per la seva situació gairebé equidistant de Figueres, Girona i Banyoles, la vila de Bàscara s’ha convertit en un petit centre de rodalia, on acut a comprar una gran part de la pagesia de l’ampli terme de Vilademuls i d’altres termes veïns.

La vila de Bàscara

La vila de Bàscara és a 66 m d’altitud, a la riba dreta del Fluvià, al cim d’un turó que domina el riu per la part del nord des d’uns vessants de pendent pronunciat. El 2005 tenia 542 h. El nucli primitiu, que s’estengué extramurs per la banda de migdia als segles XVIII i XIX, es troba al cim, amb restes de les muralles que l’encerclaven, i modernament s’ha format un barri a la vora de la carretera de França, que passa a tocar del puig per llevant.

L’església de Sant Iscle de Bàscara és a la part alta de la vila, al caire del penya-segat sobre el Fluvià. És un temple d’una sola nau, bastit en una bona part al llarg dels segles XVIII i XIX, que conserva restes importants de la construcció de la fi del romànic (la porta romànica del mur meridional, restes de l’aparell al frontis i uns murs laterals). La capçalera és poligonal i tota l’església és sobrealçada per un mur. Sobre l’extrem nord del frontis es bastí un campanar de planta quadrada sobre les restes d’un de cadireta.

A ponent de l’església hi ha les restes de l’antic castell episcopal, format ara per dos cossos rectangulars que formen angle, on s’aixeca la torre de la Presó, de planta circular, atalussada; les restes més antigues són dels segles XIV i XV, i el bisbat en mantingué la possessió fins a la fi de l’Antic Règim. Les muralles formaven un recinte que encerclava el planell superior del puig i en resten vestigis de datació diversa; els murs del costat de llevant són els més ben conservats.

El nucli interior del recinte és de carrers estrets, que recorden el passat de la vila (carrer de l’Hospital, de l’Oli); nombroses cases tenen portals adovellats, algunes amb finestres decorades, i la plaça Major conserva algunes restes de porxos. Ha estat declarat conjunt historicoartístic.

Per Reis té lloc una cavalcada amb un concurs de fanalets. Des del 1985 la vila de Bàscara recuperà el mercat dels Tortells, que es remunta a l’any 1263; s’escau el diumenge abans del diumenge de Rams. La festa major d’estiu de sant Joaquim té lloc el segon diumenge d’agost i el cap de setmana pròxim al 17 de novembre, se celebra la festa major de sant Iscle.

Altres indrets del terme

Sant Miquel de Terrades

Al NE del terme hi ha les ruïnes de l’església de Sant Miquel de Terrades, que centrava un veïnat de masos esparsos, avui deshabitat, prop del Mas Gustà, el lloc és esmentat al segle IX i l’església —sufragània de la parròquia de Bàscara—. Havia estat un edifici preromànic reformat en època romànica i reconstruït posteriorment.

Calabuig i les Roques

El poble de Calabuig es troba enlairat en un puig proper a la riba dreta del Fluvià, al sector de llevant del terme. Tenia 77 h el 2005. És presidit per l’església parroquial de Sant Feliu de Calabuig, que fou bastida aprofitant les restes de l’antic castell de Calabuig. Ja el 893 s’esmenta la villa Calapodii (altres grafies són Calapodio, 1157; Calabujo, 1020; Calapodium, 1097 i 1174), que formà part del comtat d’Empúries, mentre que Bàscara pertanyia al de Besalú. El castell apareix esmentat el 1097 i el 1174 com a possessió del monestir de Banyoles (com el veí cenobi de Sant Nicolau) i sembla que la fortalesa passà per compra el 1175 a la família Rocabertí. El poble celebra la seva festa major per Sant Feliu, el primer diumenge d’agost.

L’església de Sant Feliu, esmentada des del 1157, sembla que fou inicialment emplaçada a la vora del castell, del qual fou capella, i esdevingué parroquial del lloc. La major part de l edifici actual correspon a una construcció dels segles XIV i XV. Al NW de l’església es destaca el casal de Can Re-quesens, del segle XVII.

Les restes del priorat de Sant Nicolau de Calabuig formen part del casal de Can Pagès (antigament Mas Margall), 2 km al SE de Calabuig. Fou fundat, probablement pels monjos de Sant Esteve de Banyoles, en un indret poblat des de molt antic (hi ha fragments de terrissa romana als encontorns).

El molí de Calabuig es troba a la riba del Fluvià i és un gran edifici molt reformat a la fi del segle XIX o al començament del XX; la petita capella és d’aquesta època i fou dedicada a sant Nicolau.

Prop de Calabuig, a l’E, hom troba la urbanització de les Roques, on vivien 97 h el 2005. Celebra la festa major per Sant Joan (24 de juny).

Orriols

El poble d’Orriols és a la part de migdia del terme, a la carena d’un tossal que marca l’inici del sector dels Terraprims a ponent de la plana de l’Alt Empordà, ja a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter. El 2005 tenia 161 h. El castell palau es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, prop del qual hi ha l’església. El lloc és esmentat des del 922 com a límit meridional de l’alou de Bàscara, i l’església, des del 1066; formà part del comtat de Girona, i la jurisdicció del castell (esmentat des del 1265, però amb seguretat molt anterior) pertangué a la família Orriols, que posseí també Foixà i Albons i que fou molt influent al segle XIV. A la fi del segle XIV passà als Avellaneda, que enllaçaren amb els Desbac.

L’església parroquial de Sant Genís d’Orriols és un edifici romànic dels segles XII i XIII, d’una nau amb absis semicircular, decorat externament, com els murs laterals, per un fris de dents de serra. La portada fou reformada el 1861 i el campanar, de cadireta, és modern; també havia sofert reformes als segles XVII i XVIII.

El castell palau d’Orriols és un gran edifici de planta rectangular i pati central, bastit als segles XVI i XVII, amb una notable façana renaixentista decorada amb finestres emmarcades per motius geomètrics. Al carrer de Ponent hom pot admirar un interessant casal del segle XVI.

A la rodalia hi ha jaciments amb ceràmica romana tardana.

El diumenge pròxim al 25 d’agost el poble celebra la festa major de Sant Genís, i el diumenge més proper al 10 d’octubre l’aplec del Remei.

La història

Almenys des del principi del segle IX, la vila de Bàs-cara fou possessió dels bisbes de Girona. El primer document que esmenta la “villa Baschara” és del 817. La propietat episcopal és confirmada en diversos preceptes; en el de Carles el Simple, del 898, s’esmenten els vilars que en depenien (alguns ja esmentats en documents anteriors) i que eren Spedulias (actual Mas Espolla, 2 km al SE de la vila), Abdirama (no ben identificat), Terrutellas (Sant Miquel de Terrades), Cassaniolas (relacionat amb el torrent de Cassinyola) i Amiton (no identificat).

El 1187 el bisbe Ramon Guissall instituí el mercat setmanal, que se celebrava el dimecres (l’ordre que signà Alfons I prohibia que se'n celebrés cap altre des de Besalú fins a Torroella de Montgrí i des de Girona fins a Peralada), i el 1236 el rei Jaume I atorgà al bisbe la facultat de celebrar-hi fires.

La seva situació com a vila fortificada al camí principal de Girona a França accentuà la importància estratègica de la vila de Bàscara en època moderna. Així, el 1675 la població va ser presa pels francesos, que el 1683 hi establiren un campament base per al setge de Girona. Ja durant la guerra contra Napoleó i durant els setges de Girona del 1808 i el 1809 les tropes franceses ocuparen una altra vegada Bàscara; a la fi de la guerra el general Suchet féu volar les fortificacions de la vila.

Col·laboració: 
PBA

Llegir més...