Des del 1917 fou professor de Sagrada Escriptura a Valkenburg, i després a Roma, a la Universitat Gregoriana i al Pontifici Institut Bíblic, del qual fou nomenat rector el 1930. Dirigí la revista “Biblica”. Ocupà càrrecs d’importància a la cúria romana: consultor de les congregacions de seminaris, de ritus i del Sant Ofici, president de la comissió per a la nova versió del saltiri, i també confessor de Pius XII. Promogué l’acceptació dels gèneres literaris de l’Escriptura. L’any 1959 Joan XXIII el creà cardenal, i més tard president del nou secretariat per a la unió dels cristians, càrrec des del qual desplegà una gran activitat ecumènica: contactes personals amb caps d’altres comunitats cristianes, conferències i llibres, per exemple La unió dels cristians (1962). Durant el Concili Vaticà II la seva activitat fou decisiva en alguns problemes bíblics, en la posició envers els jueus i en l’acceptació de la llibertat religiosa.