Nascuda dins la burgesia mitjana, aviat se sostragué a l’ambient familiar per viure amb independència. Es llicencià en filosofia a la Sorbona (1929), on trobà Jean-Paul Sartre, amb el qual compartí la vida i el qual influí molt en les seves actituds i el seu pensament. El 1943 s’inicià com a escriptora amb la novel·la L’invitée, seguida de Le sang des autres (1944), Les belles images (1966), La femme rompue (1967), etc. A Les mandarins (1954), premi Goncourt, reflecteix les lluites de l’intel·lectual francès davant la realitat de la postguerra europea, i, com a la resta de la seva novel·lística, intenta de dilucidar el problema de les relacions amb altri a través d’un plantejament psicològic. En els seus llibres autobiogràfics —Mémoires d’une jeune fille rangée (1958), La force de l’âge (1960), La force des choses (1963), Une mort si douce (1964)—, més que parlar de records, analitza els fets de la pròpia vida, prescindint de tota intenció moralitzadora. Escriví també assaigs sobre la filosofia existencialista, com Pyrrhus et Cinéas (1944) i Pour une morale de l’ambiguïté (1947), assaigs de divulgació política, com La pensée de droite aujourd’hui (1955), anàlisi del procés de descomposició de la burgesia feta a través dels seus ideòlegs, Le deuxième sexe (1949), estudi sobre la condició actual de la dona a partir del seu procés històric, i La vieillesse (1970). Arran de la mort de J.P. Sartre, escriví una crònica polèmica dels darrers anys passats en comú: La cérémonie des adieux (1981). Una constant de la seva obra és la preocupació per aclarir el capteniment de l’escriptor en el seu compromís moral i polític.