Reprimí la insurrecció dita Nika contra l’emperador Justinià (532); per ordre d’aquest detingué el papa Silveri (537). Aconseguí brillants triomfs en les primeres fases de les guerres contra els vàndals d’Àfrica (533-534), les quals dirigí com a comandant suprem, i contra els ostrogots d’Itàlia (535-540); ocupà Sicília, Nàpols, Roma —on resistí un setge d’un any— i Ravenna; tornà a Constantinoble portant presoner el rei dels ostrogots. No tingué èxit, però, en la nova expedició a Itàlia amb la missió de reduir la reacció dels ostrogots (544-548), malgrat la reconquesta de Roma. Lluità, amb fortuna diversa, contra els perses i salvà Constantinoble de l’amenaçant incursió dels cutrigurs (559). Tingué com a secretari i conseller l’historiador Procopi de Cesarea. La llegenda segons la qual fou eixorbat i acabà els seus dies com a captaire no té fonament històric.