Situació i presentació
Limita a l’extrem més septentrional amb Banyeres del Penedès, seguint un camí antic que passa pel cap de municipi, i per un punt amb l’Arboç; confronta amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès) al SE; a migdia, coincidint en part amb el curs del torrent de la Corbatera, limita amb Calafell; al SW limita amb el Vendrell, i al NW amb Santa Oliva.
La part nord del terme és integrada en la depressió penedesenca, de sediments quaternaris de faisó travertínica. La part sud al límit del terme de Calafell és accidentada per les darreres elevacions de la Serralada Litoral, amb la Muga (162 m) i el Mas Canyís (145 m), de rocam miocènic, amb molasses blanques que han estat aprofitades per la indústria. La part nord és drenada pel torrent dels Masets, tributari del torrent del Lluc, que aboca a la riera de la Bisbal. La part muntanyosa del sud, en canvi, es drena pel torrent de la Corbatera, que passa engorjat entre la Muga i Montpaó i aboca directament a la mar per la platja de Calafell.
El municipi comprèn el poble de Bellvei i la urbanització de la Baronia del Mar. Hi ha diverses masies arreu del terme. El principal eix viari és la carretera N-340 de Barcelona vers Tarragona de la qual surt un brancal, a l’alçada del poble, que es dirigeix cap a Calafell seguint l’engorjat de la Corbatera. El terme és travessat per la via del ferrocarril de Martorell a Sant Vicenç, però no hi té estació.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (bellveiencs) es remunten al fogatjament de vers 1370 quan s’esmenta que al lloc d’Eimeric de Bellvei hi havia 32 focs. La pesta del segle XIV reduí aquests focs, i el fogatjament de l’any 1553 només n’esmenta 17, 5 dels quals, per cert, amb el cognom de Lluc, que donà nom al torrent dit també dels Masets. El 1718 se censaren un centenar d’habitants, que es triplicaren en poc menys de 70 anys. El creixement no es deturà fins el 1860, any en què la població total era de 903 h. La davallada demogràfica iniciada a la segona meitat del segle XIX fou un procés que subsistí al llarg de tot el segle XX, fins el 1960, que hi havia 611 h. Des d’aquest moment s’inicià un tímid augment paral·lel a la industrialització, sobretot procedent de municipis propers com el Vendrell, i a la immigració, principalment d’Andalusia. El 1975 s’assoliren 742 h; posteriorment, sobretot en la dècada del 1990, es manifestà un major increment, de manera que es passà de 877 h el 1981 a 978 h el 1991 i a 1.400 h el 2001. L’any 2005 s’assoliren els 1.643 h.
Les terres de conreu, predominantment de secà, ocupen gran part del terme, i l’agricultura ha mantingut cert pes en l’economia. La vinya, que a la primeria del segle XX era el conreu predominant, ha retrocedit considerablement tot deixant lloc als cereals, que eren el conreu majoritari al segle XVIII, i a la fruita. Actualment la vinya és seguida pels garrofers, els cereals, les oliveres, els ametllers i els fruiters. Al regadiu sobresurten les collites de melons, préssecs i enciams. Hi ha una cooperativa agrícola amb una caixa rural i un celler cooperatiu fundat el 1965. El molí d’oli és en desús, ja que l’entitat s’incorporà a la cooperativa Ceolpe, amb seu a Llorenç del Penedès. Bellvei és la seu de l’associació agrícola dita Cevipe (Centre Vinícola del Penedès), creada el 1985, i de la Cooperativa Comarcal Fruitera del Baix Penedès (Fruicodes), fundada el 1970. La ramaderia té una certa importància, sobretot la cria de bestiar oví i boví.
La indústria tradicional de les gorres de cop ha desaparegut pràcticament, però s’ha expressat la voluntat de recuperar aquesta tradició artesanal mitjançant la creació d’una escola i la promoció d’aquest article en mostres i fires. Al terme s’han anat instal·lant diverses empreses, entre les quals destaquen la destil·leria Teichenné, que elabora, entre altres, el popular licor de crema catalana, i l’empresa Kettal, de mobles de jardí i decoració exterior. També és destacable l’empresa Reverté Productes Minerals, d’explotació de carbonat de calci per a la fabricació de guixos i blancs minerals.
El poble de Bellvei
El poble de Bellvei (107 m d’altitud i 1748 h el 2006) és situat a la part plana, just a la partió del terme amb Castellet i la Gornal, a banda i banda de la N-340. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria. L’any 1804 s’instituí com a església sufragània de la Gornal fins que el 1871 s’erigí en parròquia independent, sota l’arxiprestat del Vendrell. L’altar major és una còpia del que hi havia abans de la Guerra Civil Espanyola, de tipus renaixentista. A la plaça Nova hi ha Cal Roig, casa de gran llargada que ha estat restaurada; a la façana es pot veure la data de 1796. Al mig d’aquesta casa sobresurt la torre de Cal Roig o torre de Bellvei, de forma cilíndrica, que ha sofert algunes transformacions.
Amb l’extinció dels dominis senyorials, el 1835, es creà el municipi de Bellvei, del partit judicial del Vendrell. Però la partició dels termes provocà que les cases arrenglerades al llarg de la carretera que són més a llevant quedessin dins del municipi de Castellet i la Gornal. La línia divisòria entre ambdós termes no solament partia pobles i municipis, sinó també províncies, partits judicials i comarques. Aquestes cases que restaren per al municipi de Castellet formen el barri de les Casetes de la Gornal.
Entre les entitats del poble gaudeix d’una llarga tradició la Societat Cultural i Recreativa el Casal, creada el 1918 (com a Sindicat Agrícola), tot i que després de la Guerra Civil del 1936-39 quedà clausurada (només funcionava el cinema). La societat reaparegué vers el 1977, amb diferents seccions (grup coral, de guitarra, etc.). Celebra festa major, per l’agost, i el Corpus, durant el qual es confeccionen catifes al carrer que inicialment eren de flors però que, a causa del vent que bufa habitualment al terme, ara es fan de granit càlcic de la zona. Per Sant Isidre té lloc una fira en el transcurs de la festa petita de la població.
Altres indrets del terme
L’antic Mas de la Muga, al cim del turó d’aquest nom, és documentat ja al segle XI. El mas fou objecte d’una reconstrucció poc afortunada, aprofitant alguns materials de l’enderroc del mas primitiu. Abandonat posteriorment, l’artificiós castell ha envellit molt ràpidament a causa del clima i la incúria. Al lloc apareixen bocins de ceràmica ibèrica. No gaire lluny de la Muga, a la mateixa serra, en direcció a Calafell hi ha el vell Mas Canyís, prop del qual ha crescut la urbanització de la Baronia de Mar, que s’estén també pels termes de Calafell i el Vendrell.
La història
El lloc de Bellvei, antigament, formava part del gran terme de Castellet. És documentat el 1037 en la concòrdia d’un plet de límits entre Bernat Otger, senyor del castell de Castellet, i l’abat de Sant Cugat, on s’esmenta la torre que fou de Tedbert “que dicunt Bellvizi” i, també, el lloc de la Muga. La torre de Bellvei no fou mai un castell termenat, sinó una fortalesa menor del terme de Castellet. Les persones que la posseïen, però, amb el temps es van cognomenar Bellvei. Un d’ells, Arnau de Bellvei, era de l’orde de l’Hospital i preceptor de la casa de Sant Valentí de les Cabanyes. El 1326 Guillem de Bellvei comprà el castell de Lavit per nou anys i, com que els seus descendents es negaven a restituir-lo, hagué d’intervenir el rei Pere III per a obligar-los a la restitució. Per aquell temps (1556) el senyor Bernat Ferrer era baró de Castellet, Bellvei i quadres de la Muga. Aquestes mateixes possessions el 1620 eren de la baronessa Maria d’Aguilar. Al segle XVIII Castellet i Bellvei eren del comte de Santa Coloma, molt poderosos i amb extensos dominis.