Arqueòleg, epigrafista i numismàtic, molt vinculat a l’escola de Barcelona. Fill de Pío Beltrán Villagrasa. Director del Museo de Arqueología de Cartagena i catedràtic de la Universitat de Saragossa (1950-85), secretari general dels Congresos Arqueológicos del Sudeste de España (1946-50), i dels Congresos Nacionales de Arqueología des del 1949, publicà treballs de numismàtica antiga hispànica i el Manual de Numismática (1946). Com a epigrafista s’especialitzà en el camp ibèric i dirigí Hispania Antiqua Epigraphica.
Ultra estudis de prehistòria i arqueologia de Cartagena i d’Aragó, destaquen els dedicats a pintura rupestre: La cueva de Le Portel (1966), La cueva de Bédeilhac (1967), La cueva de Ussat des Églises y tres nuevos abrigos con pinturas de la Edad del Bronce (1969) i El arte rupestre levantino (1969), Los grabados del Barranco de Balos, Gran Canaria (1971), La cueva de Niaux (1973, amb R. Gailli i R. Robert), La cueva pintada de Gáldar (1974, amb J. Alzola), Problemática general de la iberización en el valle del Ebro (1978), Atlas de Prehistoria y Arqueología aragonesas I (1980), i De cazadores a pastores. El arte rupestre del Levante español (1982).
Fou el descobridor de l’important bronze amb escriptura ‘ibèrica’ de Botorrita (Saragossa), peça clau per a l’estudi i comprensió d’aquesta llengua i objecte de diverses publicacions, com ara El bronce con alfabeto ‘ibérico’ de Botorrita (1982, amb A. Tovar).