Es féu conèixer com a literat a l’època de l’afer Dreyfus amb les seves col·laboracions a la Revue Blanche. La seva obra és dominada per les polèmiques contra Charles Maurras i contra Henri Bergson, l’irracionalisme dels quals criticà (Le bergsonisme, 1912). Acusà també els intel·lectuals del seu temps de cedir a les pressions polítiques en perjudici de la racionalitat, denúncia que elaborà en la seva obra principal, La trahison des clercs (1927). Altres obres importants són Belphégor (1918), La fin de l’Éternel (1928), Esquisse d’une histoire des Français dans leur volonté d’être une nation (1932), La France byzantine (1945) i Du style d’idées (1948). Col·laborà amb Péguy en els Cahiers de la Quinzaine i escriví també novel·les (L’ordination, 1911).