Cursà filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, i el 1962 s’incorporà com a alumne lliure a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on entrà en contacte, entre d’altres, amb Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carme Serrallonga i Fabià Puigserver, que l’influirien decisivament en la seva obra. Es donà a conèixer amb Una vella, coneguda olor (1964, premi Josep M. de Sagarra 1963). El seu teatre, d’inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d’origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc.) i té com a temàtica principal les dificultats de la vida quotidiana. En 1974-81 fou professor de literatura dramàtica a l’Institut del Teatre i els anys 2004-06 degà de la Institució de les Lletres Catalanes.
Entre les seves obres cal destacar: Cançons perdudes. Drudània. Fantasia per a un auxiliar administratiu (1970, premi Ciutat de Palma de teatre 1967), Marc i Jofre o Els alquimistes de la fortuna (1970, premi Crítica Serra d’Or de teatre 1971), Berenàveu a les fosques (1972, premi Ciutat de Sabadell 1971), La desaparició de Wendy (1974), Revolta de bruixes (1976), Quan la ràdio parlava de Franco (1980), El manuscrit d’Alí-Bey (1985, premi SGAE 1984 i Crítica Serra d’Or de teatre 1986), Ai, Carai (1990), Desig (1991, premi Crítica Serra d’Or de teatre 1990 i Nacional de Literatura Catalana de teatre 1991), E.R. (1994, premi Crítica Serra d’Or de teatre 1995 i Premio Nacional de teatre 1995; versió cinematogràfica de Ventura Pons amb el títol Actrius, 1996), Fugaç (1994), Testament (1997, portada al cinema per Ventura Pons amb el títol Amic/Amat, 1999), El gos del tinent (1999), Olors (2000), Això, a un fill, no se li fa (2002), L’habitació del nen (2002, premi Max de textos en català), Salamandra (2005), Soterrani (2008), Dues dones que ballen (2011) i Com dir-ho (2013).
Conreà el teatre infantil (Teatre de fantasia, 1976; Supertot, 1976; Helena a l’illa del Baró Zodíac, 1977; El somni de Bagdad, 1977; Carlota i la dona de neu, 1992, etc.) i fou cofundador de la revista Els Marges, en la qual col·laborà com a crític literari. Recollí els seus articles de crítica literària en La malícia del text (1992). L’any 2010 publicà les memòries Material d’enderroc.
Autor de guions televisius, generalment de telenovel·les en capítols o d’adaptacions teatrals (Un somni i mil enganyifes, 1978; La senyora Llopis declara la guerra, 1980; A través del celobert, 1980; Vídua, però no gaire, 1982; L’avinguda del Desastre, 1983-84; Una hora en blanc, 1983-84; Recordar, perill de mort, 1986; Gerani a l’hivern, 1987; Una història particular, 1987-89), fou un dels principals introductors a Catalunya de sèries televisives de producció pròpia, emeses per Televisió de Catalunya, de les quals fou destacat guionista, moltes de les quals aconseguiren una gran popularitat: Poblenou (1993-94), Rosa (1995-96), Nissaga de poder (1996-98, per la qual fou guardonat amb el premi de la Institució de les Lletres Catalanes en l’apartat de guions audiovisuals, juntament amb la resta de guionistes), Laberint d’ombres (1998-2000), Nissaga, l’herència (1999, segona etapa de Nissaga de poder), El cor de la ciutat (2000-09) i Ventdelplà (2005-10).
El 1997 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i l’any 2010 el premi Max d’Honor de la SGAE. Tornà a guanyar un Max el 2012 en la categoria de millor autor teatral en català. L’any 2013 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 2011 donà la seva documentació d’anys com a dramaturg i escriptor a la Biblioteca de Catalunya. El 2015 rebé la Medalla d’Honor de la SGAE.