El terreny és ondulat, amb nombrosos turons interfluvials creats per l’erosió (turó de la Pedrera, 631 m; la Condomina, 665 m). Hom conrea el 88% del terme, amb predomini del secà (833 ha) sobre el regadiu (63 ha); els conreus més estesos són el de cereals (646 ha), seguit del d’olivera (190 ha), d’ametllers (97 ha) i vinya (45 ha). Hi ha indústria tèxtil tradicional (mantes alcoianes i gèneres de punt) i fabricació d’alcohol. La població, que al s. XVIII es quadruplicà, al XIX restà estacionària, del 1900 al 1910 minvà en un 29% i s’anà recuperant en part fins el 1960. Després oscil·là suaument, per devallar amb força el decenni dels setanta. La vila (823 h agl [2006], benillobuts ; 630 m alt.) és a la riba dreta del Penàguila. Antiga alqueria islàmica, fou lloc de moriscs (era habitada per 330 famílies el 1609). El 1357, durant la guerra entre Castella i Catalunya-Aragó, la població resistí l’escomesa de les tropes castellanes. Al s XVII pertanyia als comtes d’Aranda; el 1757 passà al comte de Revillagigedo, el palau senyorial del qual encara es conserva. L’església parroquial de Santa Maria —separada de Penàguila el 1535, amb els annexos de Benasau i Benifallim, independitzats el mateix s XVI—, neoclàssica, fou construïda al tombant del s. XVIII i al començament del XIX.
