i Biafra | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Biafra

Geografia històrica
Nigèria
Biafra Un soldat veterà arenga els seus companys abans d’entrar en combat durant la guerra de 1966-70
© Fototeca.cat
Nom que prengué l’antiga regió Oriental de Nigèria (76 364 km 2 ), en declarar-se independent el 30 de maig de 1967.

En el rerefons de la secessió i de la guerra subsegüent hi havia els enfrontaments interètnics, aguditzats des de la independència de Nigèria (1960). Aquests enfrontaments els protagonitzaven principalment, per una banda, els haussa, ètnia musulmana que ocupa especialment el Nord de Nigèria i que detenia el control de l’estat i, per l’altra, els ibo, ètnia predominantment catòlica que es concentrava a la regió litoral Est. El conflicte es desencadenà amb el cop d’estat del general Yakubu Gowon (juliol del 1966) i la negativa del governador de la regió Oriental, general Chukwerneka O. Ojukwu, a reconèixer el nou govern; les posteriors matances de població ibo al nord (setembre) i la nova divisió territorial de Nigèria en dotze estats que fraccionaven la regió Oriental en tres comportaren el trencament amb la federació i la declaració d’independència: el 30 de maig de 1967 la regió Oriental es declarà independent amb el nom de Biafra; com a teló de fons del conflicte hi havia les disputes entre les empreses britàniques, italianes, franceses i nord-americanes, en litigi pel monopoli de les activitats extractives (principalment del petroli). Després de l’ultimàtum de Lagos (2 de juliol), les tropes federals iniciaren la invasió de Biafra (6 de juliol) i arribaren fins prop de la capital, Enugu. La internacionalització del conflicte fou immediata; mentre la Gran Bretanya i l’URSS ajudaven Nigèria, Portugal, Zimbàbue, la República de Sud-àfrica, Israel i, més veladament, EUA i França, sostenien el règim biafrès. La internacionalització fou una de les causes de la llarga durada de la guerra; la principal, però, fou el caràcter de genocidi que arribà a prendre, cosa que provocà la preocupació de les potències, fins i tot de les que hi intervenien. A les massacres perpetrades per les forces federals cal afegir-hi les morts per fam de la població ibo a causa de l’assetjament a què fou sotmesa. Davant d’aquests fets, l’ONU mantingué una actitud d’inhibició. D’altra banda, l’Organització de la Unitat Africana condemnà la secessió de Biafra, qualificant-la d’intent de balcanització (16 de setembre de 1967). En el transcurs de la guerra, foren les tropes federals les que portaren la iniciativa; gradualment anaren ocupant el territori biafrès: el 10 d’octubre caigué Enugu; el 23 de març de 1968, Onitsha; el 18 de maig, Port Harcourt; el 24 d’agost, Aba; el 23 d’abril de l’any 1969, Umuahia. Malgrat això, Biafra intentà de consolidar la seva existència com a república: el 30 de gener de 1968 començà a emetre moneda pròpia. Uns pocs estats reconegueren oficialment Biafra (Tanzània, el Gabon, Costa d’Ivori, Zàmbia i Haití). Paral·lelament, hi hagué intents de negociació (a Kampala, Niamey i Addis-Abeba, durant el 1968, i a Addis-Abeba el 1969). Cap a la fi del 1969 la situació dels biafresos era insostenible; el territori que encara era independent consistia en una franja de 114 km de llargada per 64 d’amplada, amb capital a Owerri, la qual solament podia ésser abastada per l’aire. El 9 de gener de 1970 el general Phillip Effiong i el jutge suprem Louis N. Mbanefo exigiren a Ojukwu la rendició, però aquest s’hi negà i hagué d’abandonar el país. Finalment, el dia 11 de gener Effiong anuncià a Lagos la capitulació de Biafra i la fi de la república independent.

Col·laboració: 
JLMR / ATR
Llegir més...