El seu nom també comprèn la regió urbana (Gran Bilbao), que s’estén 14 km al llarg de la ria del Nerbion, fins a l’Abra, port exterior de la ciutat. La vinculació de Bilbao a la mar és determinada per les característiques de la ria del Nerbion, que permet l’entrada de vaixells fins al mateix nucli urbà i, sobretot, per la situació geogràfica del seu emplaçament, a la confluència dels camins de Sant Sebastià (Donostia) i Vitòria (Gasteiz) amb el camí a Santander i a Burgos. L’expansió de la ciutat començà el 1862 amb l’explotació del mineral de ferro de Somorrostro. L’any 1890 l’antic nucli començà a absorbir localitats veïnes, formant barris més o menys homogenis: Bilbao vell, Abando, l’Eixample, Albia, Atxuri, Basurto, Begoña, Rekaldeberri, Deusto, Castrejana, Zorroza i Erandio. El centre comercial del Bilbao modern és constituït per la Gran Via de López de Haro, amb les tres places: la d’Espanya o Circular al començament, la de Federico Moyúa o El·líptica i la del Cor de Jesús. Un altre centre comercial és representat pels carrers de Bidebarrieta i Correo, tots dos al nucli antic. Sis ponts sobre el Nerbion uneixen les diferents àrees bilbaïnes, dos d’ells llevadissos per tal de deixar passar els vaixells fins al centre urbà. L’àrea d’influència de Bilbao s’estén al Gran Bilbao —complex amb personalitat jurídica pròpia des de l’any 1945 i plenament determinat pel pla general d’ordenació urbana de Bilbao i comarca del 1961—, que té una extensió de 398,26 km2 i una aglomeració que supera el milió d’habitants (entre d’altres comprèn els municipis de Barakaldo, Ceiona, Portugalete, Sestao i Santurtzi); és la veritable seu de la indústria de Biscaia, de la qual concentra el 82%. La població de Bilbao experimentà un alt índex de creixement entre el 1940 i el 1970: passà de 161 987 h l’any 1930 a 350 884 l’any 1964. La causa principal d’aquest ràpid increment fou la forta immigració (l’any 1964 arribaren 11 386 immigrants al municipi de Bilbao), procedents sobretot de les regions properes de Castella (Burgos) i d’Extremadura. L’any 1976, la crisi econòmica paralitzà el procés immigratori. La indústria pesant, siderúrgia sobretot, és establerta a les vores de la ria; destaquen les instal·lacions 1'Altos Hornos de Vizcaya (a Sestao), concentració industrial de tipus horitzontal. La siderúrgia constitueix la base de la poderosa indústria de transformació, fundada majorment en la indústria naval (Sociedad Española de Construcción Naval, Astilleros Tomás Ruiz de Velasco, etc), bé que dedicada també a tot tipus d’especialitats. Igualment és important la indústria química (Dow-Unquinesa, Unión de Explosivos Río Tinto). Tota aquesta activitat industrial es desplaça cap a l’àrea del Gran Bilbao, mentre que el municipi de Bilbao assumeix una funció predominantment rectora, de tipus comercial, financer (bancs, borsa de Bilbao) i administratiu. Cal també destacar el paper del port, ja que és un dels primers d’Espanya en transport de mercaderies i capacitat dels seus molls. Les importacions, procedents dels EUA, Anglaterra i Alemanya en primer lloc, consten principalment de petroli, carbó de coc, hulla, fosfats i ciment. Les exportacions, dirigides primordialment al Brasil, Alemanya, els EUA i Mèxic i, en proporció menor, a Itàlia, Xile, Anglaterra i Cuba, consten de mineral de ferro, nitrats, colorants i pesca. Té aeroport internacional. Centre d’ensenyament superior: Universitat de Bilbao, fundada l’any 1968; Universitat de Deusto, de caràcter privat, dirigida pels jesuïtes, fundada l’any 1886, Universitat del País Basc, fundada l’any 1980. Entre els monuments de Bilbao sobresurten l’església de Santiago, gòtica (actual catedral), reedificada el 1404, i la de Sant Anton, consagrada el 1433, amb una façana del s. XVI; l’església de Sant Vicenç, reedificada i ampliada al s. XVI, i l’església de Sant Nicolau de Bari (s. XVIII), que conté escultures de Juan de Mena. Bilbao té monuments escultòrics fets per Benlliure i per Querol. El seu museu de belles arts és un dels millors de la península Ibèrica. També és digne de menció el museu arqueològic i etnològic, amb una interessant col·lecció de pintura gòtica catalana. El 1997 fou inaugurat el museu Guggenheim Bilbao d’art contemporani, obra de l’arquitecte nord-americà Frank O.Gehry, edifici notable per les seves dimensions i la seva singularitat, i la realització més conspícua de la profunda remodelació urbanística a la qual ha estat sotmesa la ciutat la darrera dècada dels anys noranta. El primitiu Bilbao, nascut de la carta de fundació atorgada el 1300 per Diego López de Haro, senyor de Biscaia, era situat a la vora dreta del Nerbion. Aquesta àrea, anomenada actualment Bilbao vell, és formada per set carrers paral·lels, perpendiculars a la vora del riu, entorn dels quals hi ha una fortificació. Gràcies a una sèrie de privilegis atorgats pels reis de Castella (la senyoria de Biscaia fou incorporada a la corona castellana per Joan I) i al fet d’ésser un dels principals productors de ferro i de servir de port per a Burgos, es convertí en el primer port de la Cantàbrica i en una ciutat molt pròspera. Això no obstant, el monopoli del transport de la llana castellana cap a Flandes l’enemistà amb Burgos, que centralitzava el mercat llaner i desitjava de controlar ella mateixa la flota biscaïna per tal d’obtenir uns nolis més barats. Burgos triomfà inicialment en aconseguir dels Reis Catòlics un consolat (1494), amb la qual cosa podia disposar dels nolis a la costa de Guipúscoa, Biscaia i Santander. Finalment, però, quan, per concessió de Ferran el Catòlic, Bilbao disposà d’un consolat (1511), aleshores es féu independent de Burgos i inicià un gran desenvolupament econòmic, que s’accentuà a partir del 1529, any en què Carles V obrí el port al comerç americà (privilegi revocat el 1573). Durant el s. XVI Bilbao fou, juntament amb Sevilla, el port més important de la península Ibèrica i, malgrat acusar el trencament de l’eix comercial Castella-Flandes (que tingué lloc entre el 1566 i el 1575), continuà gaudint d’una situació econòmica privilegiada que l’enfrontà constantment amb els concejos rurals, que hi veien una élite comercial, lligada a la corona i oposada als seus interessos. Aquesta rivalitat esclatà diverses vegades: el 1631 amb motiu de l’acceptació de Bilbao de l’estancament de la sal, i el 1718 a conseqüència del trasllat de les duanes del País Basc des d’Urduña, Vitòria i Balmaseda a Bilbao, Sant Sebastià i Irun (motí conegut amb el nom de ''la machinada'). Al s. XVIII la ciutat recuperà l’antiga importància gràcies al fet d’haver estat decretada, el 1718, la llibertat de comerç. Fou ocupada temporalment pels francesos l’any 1795, els quals tornaren a dominar-la del 1808 al 1813. La ciutat hagué de sofrir quatre setges durant les guerres carlines (un el 1835, dos el 1836 i el de 1873-74). El desenvolupament industrial del s. XIX provocà el seu expandiment vers l’altra banda del riu, que actualment constitueix el centre modern. Al començament del s. XX, Bilbao esdevingué la principal seu del moviment nacionalista basc i del seu òrgan polític, el Partit Nacionalista Basc, al qual es vinculà la burgesia, tot propugnant la recuperació dels furs, perduts arran de la derrota carlina; però l’ininterromput creixement del proletariat féu que, alhora, la ciutat fos un reducte valuós del PSOE i de la seva central sindical, la UGT. En esclatar la guerra civil (1936-39), Bilbao, capital del govern d’Euzkadi, restà al costat del govern del Front Popular, però l’esfondrament del famós “cinturó de ferro”, fortificacions que defensaven la ciutat, en determinà la capitulació (juny del 1937). Després del restabliment de la democràcia, el PNB ha tornat a ser la força més votada en les successives eleccions municipals.
Vista de la ciutat de Bilbao, vora el Nerbion
© Arxiu Fototeca.cat