Situació i presentació
El terme municipal de Biosca, amb una extensió de 66,21 km2, és situat a l’extrem de tramuntana de la comarca, al límit amb el Solsonès. Limita al N amb els municipis solsonencs de Pinell de Solsonès i Llobera de Solsonès, a l’E amb Torà, al S amb Massoteres i a l’W amb Sanaüja. A la vall del Llobregós, aquest riu fa de límit SW amb el municipi de Massoteres (tot el terme és al vessant dret del riu).
La part septentrional del terme és travessada per una gran fondalada que forma la riera de Sanaüja i que passa pel N del castell de Lloberola. Sota Sant Pere Sasserra i a les costes de Soriguera s’originen altres torrents que corren vers Biosca; pel migdia del poble hi ha la Ribera, on discorren el torrent de Sant Pere Sasserra i el de Padollers; a l’altra banda del poble, aflueix a la Ribera el torrent de Pasterola, i tots aflueixen a la vall del Llobregós per la dreta. Tot el sector de tramuntana és d’orografia força accidentada: se’n destaca la collada del Piteu (830 m), Pedrafita (672 m), situada a ponent i el puig de la Creu (659 m).
Els principals nuclis de població del terme són els pobles de Biosca, cap de municipi, i de Lloberola. Vora el poble de Biosca passa l’antiga carretera comarcal C-1412 entre Calaf i Ponts, de la qual parteix una carretera local que porta a Massoteres i Guissona; la continuació d’aquesta carretera local des de Biosca en direcció NE, cap a terres del Solsonès, es finalitzà l’any 2002.
La població i l’economia
El fogatjament de vers el 1380 registra 36 focs a Biosca i 30 a Lloberola. A mitjan segle XVI, mentre que Biosca mantenia aquella xifra, Lloberola es despoblà fins a 18 focs. El 1787 tenien respectivament 498 i 145 h. En suprimir-se el règim senyorial, Lloberola s’integrà al municipi de Biosca. El cens del 1860 ja dóna el nombre d’habitants sumat. D’aleshores ençà, la població anà disminuïnt progressivament fins els primers anys del segle XXI, quan s’estabilitzà entorn als 235 h. El 1900 hi havia 835 h, 460 h el 1960 i 309 h el 1981. El 1991 hom comptabilitza 259 h, dels quals 115 h residien al poble de Biosca i 78 h a Lloberola. L’evolució de la població al llarg del segle XX es mostrà negativa, és a dir, anà perdent població. Tot i així, el 1996 s’enregistraren 265 h, un lleuger creixement respecte el darrer cens. Malgrat tot, l’any 2001 tornà a recaure i perdé un altre cop població: 238 h.
L’economia del terme és bàsicament agrària. Gairebé la totalitat del terreny agrícola és de secà. Aquestes terres són ocupades per cereals, sobretot ordi i una mica de blat. En petits reductes hom hi pot trobar encara claps d olivera. L’agricultura de Biosca es complementa amb la ramaderia, especialment amb la cria de bestiar porcí, l’aviram i l’oví.
El poble de Biosca
El poble de Biosca (454 m d’altitud i 167 h el 2005) és situat al peu d’un turonet a la dreta de la riera de Biosca. En entrar-hi per la carretera moderna, es troben uns carrers amb edificis i algunes granges, s’arriba a un raval antic i, després de passar el pont, s’entra al recinte antic que restava tancat amb les muralles que baixaven del castell. Hi havia un portal en aquesta banda i un altre vora la fortificació. La plaça de l’Església és voltada de carrerons amb indrets coberts amb volta sobre el carrer i cases que conserven la fesomia medieval. L’església parroquial de Santa Maria de Biosca com l’antiga església del castell, és de factura neoclàssica, i a la llinda de la portalada duu l’any 1859, tot i que havia començat a edificar-se uns cinquanta anys abans.
El castell de Biosca, del qual encara perviuen restes de murs amb torricons d’angles i una torre rodona central, és emplaçat al capdamunt del poble, construït sobre la roca. Vora seu hi ha les restes de l’antiga capella del castell, romànica, que era dedicada a Santa Maria. L’absis semicircular, amb arcuacions llombardes i bell aparellat, fou sobrealçat. Conserva la volta i a l’obra primitiva, probablement del segle XII, s’afegiren unes capelles gòtiques a migdia. Posteriorment fou dedicada a sant Abdó i sant Senén.
Aquest poble celebra la festa major els dies 30 i 31 de juliol i, pel 16 d’octubre celebra la festa de Sant Galderic, en honor a la pagesia (fins l’any 2006, aquesta celebració tenia lloc al mes de maig, per Sant Isidre).
Altres indrets del terme
Lloberola
Església de Sant Miquel de Lloberola
© Patrimonifunerari.cat
El poble de Lloberola (68 h el 2005) és a la part de tramuntana, a 612 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Sanaüja. Al nucli de Lloberola hi ha les restes del castell de Lloberola, la parròquia, la rectoria i algunes cases.
Torre del castell de Lloberola
© Patrimonifunerari.cat
El castell de Lloberola és documentat l’any 1149 quan n’era senyor Bernat Rotlan, que en aquesta data el cedí al seu fill Bernat. El 1172 posseïa el castell de Lloberola Pere Sanç de Llobera, que també tenia el castell de Llobera al Solsonès. El de Lloberola li pervingué de la seva muller Dolça, i ell el tenia per Ramon Folc, vescomte de Cardona, que n’era el senyor superior. Fins a la fi del segle XIV ambdós castells anaren units en la senyoria, i s’esmenten el 1314 i el 1375, quan Ramon Folc incorporà al vescomtat de Cardona els seus castells i quan fou erigit el comtat de Cardona, respectivament. El 1397, però, el castell de Lloberola era de Jaume Sacirera i pertanyia a la vegueria de Cervera.
Al segle XV la senyoria de Lloberola pertanyia al Bastard de Cardona, que era germà natural del comte de Cardona i Prades. El 1736 la senyoria del lloc era de Miquel d’Agulló-Pinós i Lagarriga, marquès de Gironella, que residia a Barcelona. N’era batlle Magí Camats i els regidors eren Joan Padollers, Joan Reus i Francesc Cogurulls.
Del castell resten diversos murs i una torre de planta quadrada, però amb els angles arrodonits, que en prendre alçada es va fent més prima. L’església parroquial de Sant Miquel de Lloberola és al peu del castell i conserva algun vestigi antic, però fou reformada segons el gust neoclàssic. Del bisbat d’Urgell en origen, la parròquia fou donada al monestir de Solsona i, també, Masdenforn de Lloberola. Posteriorment passaren a la mesa episcopal de Solsona. Pertanyen a la parròquia de Lloberola una gran dispersió de masos, situats molts d’ells entre bosc i terrenys escabrós.
Lloberola celebra la festa major per Sant Miquel, al mes de setembre, el Dilluns de Pasqua es fa un aplec a l’ermita de Santa Maria i el primer diumege de maig se celebra la festa del Roser.
Els masos i les esglésies
Vista de l’església de Sant Pere Sasserra
© Patrimonifunerari.cat
En un serrat més al N hi ha l’antiga parròquia de Santa Maria del Solà, d’origen romànic, que actualment és santuari. El mas de Sant Pere Sasserra es troba al serrat del mateix nom, al NE del cap de municipi. Pertany a l’antic terme de Lloberola i és prop de Padollers. Hi ha la capella de Sant Pere Sasserra, romànica, de trets molt primitius, amb reformes dels segles XIII i XIV. El mas, d’origen medieval, fou reformat als segles XVI i XVII. Les masies de Padollers i Xoriguera, que es troben a la vall, camí de Biosca, conserven el record de les guerres carlines i especialment de la batalla que per aquest sector tingué lloc el 3 d’agost de 1838 entre el baró de Meer i forces del general Cabrera. Al N de Sant Pere Sasserra hi ha la capella de Sant Andreu, d’estil romànic, tot i que enrunat. A l’extrem més septentrional, vora la riera de Sallent, hi ha l’antiga quadra del Masdenforn. Hi ha l’església de Sant Miquel, d’origen romànic, modificada. Al S del poble de Biosca, vora la carretera de Guissona, hi ha el lloc de Sant Pelegrí, amb el santuari de la Mare de Déu del Pla i un mas. El santuari és d’origen romànic, amb un absis semicircular. A l’ermita de la Mare de Déu del Pla es fa un aplec el Dilluns de Pasqua, i un altre per Sant Isidre, el 15 de maig. Altres masos del terme són la Mesquita, Cabirols i Malgosa. L’any 2017 els masos de Folch i Miravalls passaren al municipi de Llobera (Solsonès).
La història
El lloc de Biosca és documentat l’any 1031. El 1067, la comtessa Sança d’Urgell jurà als comtes de Barcelona que no concordaria amb el comte d’Urgell, que fou fill d’Ermengol, per raó de diversos castells, entre els quals el de Biosca. La senyoria superior d’aquest castell de Biosca, almenys fins a la segona meitat del segle XIII, la detingueren els comtes d’Urgell. La castlania o el domini directe de Biosca, a la fi del segle XI, pertanyia a Berenguer Brocard, que, juntament amb la seva muller Toda, el 1100 llegà a l’Església de Solsona l’església de Santa Maria de Biosca i altres del seu terme. Donació que confirmà el 1102 el comte Ermengol. En la documentació d’aquest segle apareix el llinatge dels Biosca, que probablement degueren detenir la castlania del castell.
El 1172 fou jurat el testament sacramental de Ramon Bernat, potser descendent de Bernat Ramon de Camarasa, a l’església de Santa Maria del castell de Biosca, del qual era senyor, senyoria que llegava al seu fill Ponç. El 1190 Ramon de Seró i la seva muller Adelaida declararen posseir pel comte d’Urgell el castell de Biosca. Paral·lelament a aquest llinatge dels Seró, apareix en la documentació el dels Biosca, que en devien ser els castlans. En la infeudació del comtat d’Urgell que féu Pere el Gran a favor del comte Ermengol, del 1278, figura esmentat el castell de Biosca. El 1369 era senyor d’aquest castell i de la vila de Biosca Bernat de Camporrells. Magdalena, vídua de Miquel de Camporrells, n’era senyora el 1633. El 1690 ho era Antoni de Camporrells, que hi tenia com a procurador el canonge de la Seu Isidor Ceriola (aquesta família Ceriola és documentada encara a Biosca al segle XVIII i a la primeria del XIX. Hi morí el 1807 Josep Ceriola i Font, que havia estat notari a Solsona. També era de la família el banquer Josep Ceriola i Sarri, que el 1824 és a Barcelona al Banco de Isabel II). Posteriorment la senyoria de Biosca passà, el 1709, als Delpàs i al segle XIX als Iglésies. Durant la primera guerra Carlina el castell de Biosca fou destruït pels carlins el 1837 i, posteriorment, el 1839, reedificat pel capità general de Catalunya. El 24 d’agost de 1855 entrà de nit a Biosca un escamot de carlins que volien cremar el poble. Saquejaren la casa del comandant dels liberals, Ramon Prat. Hi hagué ferits, i els carlins, guiats per Rafel Tristany, s’emportaren robes, joiells, diners i el cavall de Prat.