Situació i presentació
El terme municipal limita al N amb Corçà i Ullastret, a l’E amb Vulpellac i a l’W amb Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Comprèn, a més de la ciutat de la Bisbal, el veïnat del Vilar, el poble de Sant Pol de la Bisbal i el poble de Castell d’Empordà.
A migdia hi ha una extensa zona accidentada pels contraforts septentrionals de les Gavarres que arriba fins al coll de la Ganga (a la vora del qual hi ha les elevacions màximes, de prop de 300 m). Aquests estreps davallen fins al sector planer, més reduït, a la vall del Daró, el qual inicia aquí el curs inferior i eixampla la vall, que s’obre vers la plana al·luvial empordanesa. Els altres corrents d’aigua de règim torrencial que drenen el terme són de la conca del Daró, com la riera del Vilar (que neix a la Ganga, forma el límit occidental i aflueix al Daró per la dreta) i les seves tributàries, les rieres de Sant Pol i de Fitor i el torrent de la Marqueta o el torrent del Raig, que vessa directament al Daró dins el nucli urbà de la Bisbal (el darrer tram és cobert). El terme és drenat, a més, pel rec del Molí, que desguassa al Daró per l’esquerra just al límit antic entre Castell d’Empordà i la Bisbal, i per la riera de Vulpellac, tributària per la dreta del Daró, que travessa l’antic terme de SE a NW. A tramuntana, una petita serra separa les terres de Llaneres (nom antic de Castell d’Empordà), de la conca del Daró, de les de la conca de l’estany d’Ullastret; el puig de les Forques (102 m) és la major elevació d’aquesta serra, per on passa la divisòria amb Ullastret. Antigament, el terme de Castell d’Empordà s’anomenava Llaneres, topònim que fou substituït pel de Castell d’Empordà, que en origen s’havia donat a la fortalesa que feu aixecar el comte d’Empúries a la fi del segle XIII. El nom de Llaneres designa ara, només, el planell on hi ha l’església parroquial.
Travessa el terme per la part septentrional la carretera comarcal de Girona a Palamós; i la ciutat s’ha expandit a les seves vores. La carretera local de la Bisbal a Calonge travessa les Gavarres pel coll de la Ganga (dita popularment camí de la Ganga) i segueix en una bona part (vora el Daró i la riera del Vilar i la vall del Rifred) el traçat d’època romana que portava a les Gavarres. Era un ramal d’un altre camí que, procedent d’Empúries, anava a trobar la Via Augusta prop de Girona (aquesta estrada és documentada entre Cruïlles i la Bisbal a la fi del segle X). Una altra carretera local va de la Bisbal a Caçà de la Selva travessant les Gavarres d’E a W per la collada de Santa Pellaia i tocant els pobles de Cruïlles i de Sant Sadurní de l’Heura. Des del 1887 fins al 1956 passà per la Bisbal el ferrocarril de via estreta de Palamós a Flaçà, allargat el 1921 fins a Girona, en part paral·lel, dins el terme, a la carretera comarcal a Girona.
La població
La població (bisbalencs) tingué als segles XIV i XV un increment moderat, amb fortes regressions causades per la pesta i, més endavant, per les conseqüències de la guerra dels remences: tenia 79 focs vers el 1370 (unes 355 persones) i 100 focs (unes 450 persones) el 1438. La recuperació fou lenta durant el segle XVI a causa també de les calamitats (pesta, guerres, fam, aiguats), especialment durant la primera meitat, en què es registra fins i tot un descens (228 focs el 1515 i 225 focs el 1553). A partir dels segles XVI i XVII, especialment des del 1620, s’inicia un augment d’una certa consideració originat, en part, pel corrent immigratori de gent occitana fugitiva de les persecucions religioses franceses (hugonots) i atreta per l’alça dels jornals. Entrat el segle XVIII, l’absència de guerres, la prosperitat i el millorament de tècniques agrícoles i ramaderes, l’activitat dels menestrals i la intensificació del comerç produïren un creixement demogràfic molt important: 1.396 h el 1718 i 2.643 h el 1787. Després del trasbals de la guerra contra Napoleó, l’augment de població continuà al llarg del segle XIX i fins al primer decenni del XX, afavorit per la industrialització. El 1910 tenia 4.783 h. Vingué després un descens provocat per la crisi econòmica a la fi de la Primera Guerra Mundial, la qual incidí especialment en la indústria surera (4.316 h el 1930), recessió agreujada amb la Guerra Civil Espanyola (4.239 h el 1940). Entre el 1950 i el 1970 es produí una recuperació demogràfica, originada principalment per la immigració no catalana que trobà feina a les indústries terrissaires, les quals eren en gran expansió a causa de l’increment de la construcció a la zona turística de la comarca. Posteriorment la població ha continuat creixent de manera més lenta: 8.091 h el 1990, 8.145 h el 2001 i 9.196 h el 2005. Demogràficament és el sisè municipi, després de les ciutats de Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Palamós, Torroella i Castell d’Aro.
L’evolució demogràfica de Castell d’Empordà s’inscriu en la tònica dels municipis rurals empordanesos: en alça durant el segle XIX (209 h el 1860) i en descens al llarg del segle XX (158 h el 1970, 43 dels quals en població disseminada, i 50 h el 2005).
Pel que fa a la població ocupada del 2001, només el 2,5% es dedica a l’agricultura, mentre que el 19,8% es dedica a la construcció, el 24,3% a la indústria i el 53,4% als serveis.
L’economia
La part més accidentada i menys poblada del territori és ocupada per bosc de pins i alzines, característic de les Gavarres, amb predomini de les alzines sureres que hom expandí al moment d’esplendor de la indústria del suro, i que ja no s’explota.
L’activitat pagesa continua essent important en lïeconomia municipal. Hi predominen els conreus de secà (cereals, farratge, blat de moro i algunes vinyes i oliveres, abans abundants). Les hortes, que ocupen algunes hectàrees al sector planer (hortalisses i patates), són regades amb pous. A l’edat mitjana era molt estès el conreu del cànem. Modernament s’ha incrementat l’activitat ramadera de bestiar porcí, mentre que l’avicultura i el bestiar oví i boví estabulat han experimentat una recessió. Dependents dels sectors agrícola i ramader, hi ha tallers i magatzems de maquinària, magatzems de pinsos, etc. El municipi compta amb dos cooperatives, una agrícola (Agro Empordanesa) i altra ramadera (Pastors d’Oví del Baix Empordà).
Ja durant el regnat de Jaume II (1291-1327), la Bisbal figura com a centre llaner i de fabricació de teixits (draps), al costat de Girona, Perpinyà i Tortosa. Altres activitats menestrals documentades a l’edat mitjana són les dels pellaires o blanquers (que perduraren fins al segle XX) i els terrissaires, fonament de l’artesania actual. Els paraires desaparegueren del tot al llarg del segle XIX. A partir de la segona meitat del segle XVIII es desenvolupà a la Bisbal la indústria tapera (complementada per l’exportació del suro de les Gavarres), que arribà al seu moment de màxima esplendor els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, dins la tònica general de l’Empordà i la Selva, però no arribà a tenir el volum que assolí a altres. El 1842 hi havia 13 fàbriques de taps de suro, el 1884 aquesta activitat ocupava 200 treballadors, i el 1913 hi havia 15 fàbriques que ocupaven unes 500 persones. La recessió fou ràpida després de la Primera Guerra Mundial, i el 1929 només hi havia 3 fàbriques (una d’aglomerats i dues de taps).
La gran tradició terrissaire de la Bisbal s’explica per la qualitat de les argiles al·luvials de la contrada. Al segle XVIII, els terrissaires, documentats des de la baixa edat mitjana, acudien a les fires de Mataró. Aquesta activitat, que s’ha expandit a alguns termes veïns, té dos vessants: l’industrial (bòbiles i rajoleries) i l’artesanal (ceràmica popular i decorativa). Ja a la primera meitat del segle XIX s’instal·là una fàbrica de cairons i nombroses rajoleries i bòbiles que arribaren a exportar a Cuba. El 1911, els germans Joan B. i Alfons Coromina, amb l’arquitecte Rafael Masó, crearen la fàbrica La Gavarra de ceràmica aplicada a la construcció. La ceràmica popular de la Bisbal repetí fins a mitjan segle XX les formes més tradicionals. Des del 1950, amb l’empenta de la construcció, es crearen encara noves indústries, que alhora introduïren nous colors i temes. L’abundant producció de ceràmica decorativa ha originat la proliferació de llocs de venda, sobretot als ravals extrems i especialment a l’Aigüeta, a la sortida vers Girona, on també venen terrissa de tota la península i altres objectes. També hi ha establiments d’artesania diversa i antiquaris.
A la Bisbal hi ha també un obrador de fabricació d’instruments de fusta per a cobla, de la família Pardo, de llarga tradició i de reconeguda qualitat (tenores, tibles i flabiols), i que és un dels darrers del país dedicats a una artesania en via de desaparició. També hi ha a la població indústries alimentàries (fàbriques d’embotits, de farines, de pasta de sopa i de galetes), de fusta, metall, tèxtils i nombroses empreses de la construcció.
El mercat setmanal del divendres és d’origen medieval i té una gran tradició a la comarca. Pel que fa a l’ensenyament queda cobert fins al batxillerat; destaca també l’Escola de Ceràmica i l’Escola de Música de la Bisbal. L’oferta turística del municipi se centra en alguns establiments hotelers i en habitatges de segona residència. El 1998 s’inagurà un recinte firal on se celebren, amb caràcter biennal, Fira Antic (per Setmana Santa) i la Fira de la Ceràmica (per l’octubre).
La ciutat de la Bisbal d’Empordà
Morfologia urbana
La Torre Maria, construïda l’any 1932 per Àngel Pérez, d’origen cubà
© JoMV
La ciutat de la Bisbal d’Empordà, 9.189 h el 2006 i situada a 39 m d’altitud, va néixer a la dreta del Daró i al llarg de l’antic camí de Girona a la costa. La ciutat de la Bisbal centra la comarca del Baix Empordà i en constitueix la capital segons establí la Generalitat de Catalunya en la Divisió Territorial del 1936 i com ja restava implícit per la seva condició de cap de partit judicial (1834); malgrat la vitalitat d’algunes de les poblacions costaneres de la comarca, manté, per tradició i per la seva posició geogràfica, aquest caràcter. L’antiga vila rebé el títol de ciutat el 1906. El nucli primitiu, centrat per l’església i el castell episcopal, s’identifica pel seu urbanisme medieval, conservat en una gran part en carrerons molt estrets i tortuosos, com el carrer del Call, i algunes placetes, com la plaça Major, no gaire gran, que ha perdut els antics pòrtics. Els noms de molts carrers són característics d’una vila de mercat i dels antics gremis que hi prosperaren (teixidors de llana i pellaires). Aquest nucli medieval, encerclat per les muralles, començà a expandir-se al segle XVI (carrer del Raval) en petits ravals situats a la sortida d’alguns portals, el creixement major dels quals es produí a partir de la primera meitat del segle XVII, com podem comprovar per les llindes de les cases; aleshores es formà un gran barri al sector de migdia i del sud-oest amb la continuació del carrer del Raval i els carrers del Tint, dels Tarongers, de l’Hospital i l’inici del carrer del Pedró, on es conserven edificis i conjunts interessants d’aquest moment.
Vista del curs del Daró al seu pas per la Bisbal d'Empordà
© Jaume Ferrández
El gran augment demogràfic del segle XVIII provocà una gran expansió urbana al llarg dels camins que surten dels portals de la muralla que, en aquesta època, ja s’havia començat a enderrocar en algun tram. D’aquest segle és la major part del barri del Convent (carrers de l’Hospital, del Carme, del Convent, de Santa Llúcia, de Sant Josep, etc.) en el camí de Calonge; el llarg Carrer Nou, en el camí de Fonteta i el carrer del Pont, al camí de Monells i Girona, que inicià l’expansió a l’altra banda del Daró (al cap septentrional del Pont Vell); el raval del Pedró, en el camí de les Gavarres, i el carrer del Morró. Les cases d’aquests ravals són, en general, de dues plantes i força senzilles, bastides per menestrals o petits pagesos, com es pot veure en les inscripcions de les llindes de pedra, sovint datades, de les portes i finestres. Al mateix temps es construïren algunes grans cases pairals al centre de la població, es feren nous edificis religiosos o es reconstruïren els antics, i s’aixecaren o reformaren algunes masies foranes. El Carrer Ample, sorgit durant el segle XX entre el portal Nou i el de Sant Jaume resseguint el sector de llevant de la muralla, fou, durant molts anys, la via principal que tenia la població moderna.Amb l’obertura de la carretera a Girona vers el 1853, la vila s’estengué principalment al llarg d’aquesta via i es creà un espai urbà d’una certa categoria, sobretot amb les Voltes, o tram porxat a la zona més propera a la vila vella. Vers el 1880 es formà el Passeig, paral·lel a la riba esquerra del Daró. Des de la fi del segle XIX fins al primer terç del segle XX s’hi construïren diversos edificis de serveis públics i, també al tombant de segle, va créixer el raval de la carretera de Calonge. El creixement de la Bisbal durant l’època franquista, amb noves urbanitzacions als voltants de la població, es va fer d’una manera anàrquica, amb una forta especulació del sòl i de baixa qualitat. En són exemple alguns barris com la Guardiola o la construcció de l’edifici anomenat Torre Bisbal, de gran alçada.
Façana principal del castell de la Bisbal
© Jaume Ferrández
El castell palau de la Bisbal és una mostra molt important de l’arquitectura romànica civil de l’Empordà i un dels pocs exemples que se'n conserven. Esmentat documentalment des del 1180, la seva construcció ha estat atribuïda al bisbe Guillem de Peratallada (1161-68), encara que diversos elements constructius i d’aparell indiquen una datació d’origen vers la segona meitat del segle XI. Tanmateix, és possible que en temps del bisbe Guillem s’ampliés el castell o s’hi fessin obres. L’edifici és de planta quadrada, amb un pis elevat i una torre, on hi ha la capella, a la terrassa superior. A la façana de ponent s’afegí un cos rectangular construït al segle XVI, el qual fa que la planta actual de la fàbrica del castell sigui rectangular. El castell formava part de les defenses de la banda septentrional del recinte sobirà, no gaire lluny de l’angle nord-oest de la muralla que circuïa el nucli medieval de la vila. La façana principal del castell és a migdia i dona a la plaça del Castell, antic pati d’armes. La porta principal, amb columnes adossades i frontó partit, mostra el nom i l’emblema del bisbe Arévalo de Zuazo, que la feu construir, i la data del 1604. Del mateix episcopat és la llar de foc obrada en pedra de la segona planta, on també hi ha l’escut del bisbe en baix relleu. Les quatre obertures de la primera planta que donen a aquesta façana van ser reformades als segles XV i XVI i mostren emblemes dels bisbes Berenguer de Pau (1484-1506) i Joan Margarit (1534-54). L’element més notable de la façana és un gran matacà, situat damunt la porta principal. La part superior dels murs i de la torre, a l’angle sud-est, és emmerletada. A la torre hi ha una finestra romànica de mig punt i doble biaix que correspon a la de l’absis de la capella que hi ha a dins, antigament dedicada a sant Miquel (a santa Anna en 1336-48). La capella és romànica, de planta rectangular exteriorment —és inclosa dins la torre—; interiorment té un absis semicircular orientat a llevant. L’arc triomfal és sostingut per columnes amb capitells molt erosionats i la volta de la nau és de canó. Sobre la capella s’alça una petita torre de planta quadrada coronada amb merlets. Les dues plantes del castell s’organitzen entorn d’un petit pati central on hi ha l’escala de comunicació entre els pisos, i els eixos de les diferents sales són perpendiculars a les façanes. Tot i que l’edifici fou objecte de diverses reformes entre els segles XIV i XVII, conserva encara prou elements antics de la primitiva construcció. Les portes d’entrada i de comunicació entre les sales són romàniques, amb llindes pentagonals descarregades per un arc de mig punt. Les cobertes de totes les estances del castell palau, excepte la de la capella, són apuntades. Entre els elements que podríem destacar de l’interior del castell esmentem les finestres de punt rodó, de doble esqueixada, romàniques, de la sala occidental de la planta baixa, que ara donen a l’interior del cos d’edifici afegit al segle XVI. Tot el castell palau presenta unes estructures arquitectòniques d’interès extraordinari. De propietat municipal, el castell es pot visitar.
L’església parroquial de Santa Maria de la Bisbal no conserva cap vestigi anterior als segles barrocs (la primitiva fou consagrada el 904). És un edifici bastit en 1704-57, de dimensions considerables, d’una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portalada principal és ornamentada amb baixos relleus de tema geomètric i floral, columnes i capitells i una gran fornícula, ara òrfena d’imatge, amb la data del 1757. En un extrem s’alça el campanar, una torre de base quadrada i pis superior octagonal amb arcades apuntades. Al mur septentrional del presbiteri hi ha la làpida sepulcral gòtica del cavaller Guillem de Blanes (1313). S'hi venera una notable imatge de “l’Assumpta”, obra moderna (1955) de l’escultor Llorenç Cairó i Sanchis. Són molt interessants dues figures d’entremès, el drac i l’àliga, animals mítics que figuraven a la processó de Corpus, uns dels exemplars més vells en el seu estil (documentats al principi del segle XVIII, probablement són del segle XVII) i més ben conservats de Catalunya. Al Museu d’Art de Girona es guarda una talla de la Mare de Déu amb l’Infant, gòtica (segle XV), policromada, procedent d’aquesta parròquia.De les antigues muralles resten pocs vestigis. El seu traçat seguia els actuals carrers de Cavallers, dels Valls, Ample i dels Valls de Colomer i degué ser reformat en temps de Pere III. Resten, molt alterats, el portal i la torre del carrer de la Riera. Antigament, al tram nord hi havia la torre i el portal esmentats més els d’en Planes i la torre dels Jueus (encara dreta el 1883), a ponent hi havia la torre i el portal del Carrer del Mig i a migdia la torre i el portal de Sant Jaume, el Portal Nou i la torre del Comú.
El Pont Vell sobre el Daró, d’arcades rebaixades, prop del portal del Carrer de la Riera, fou modificat o reconstruït el 1606 i fortificat (una torre amb portal al centre avui desapareguts). L’església de la Pietat, barroca, d’una nau, amb portalada ornamentada amb columnes i capitells, era la de l’hospital, bastit el 1779, que encara es manté en servei; el notable edifici es comunica amb l’església per un pont sobre el carrer. L’església dels Dolors, d’una nau amb volta de llunetes, al Carrer Nou, és del 1750.
El convent de Sant Sebastià (o de Sant Francesc), de frares franciscans, fou fundat el 1580 en un pujol a l’extrem SW de la ciutat, el puig del Palau, on hi havia, almenys des del segle XVI, una ermita dedicada a sant Sebastià i sant Roc. L’església (de la fi del segle XVI i reformada a la fi del XVIII) té la façana d’estil barroc centrada per una fornícula amb la imatge de sant Francesc.Altres edificis destacables al nucli antic són la Rectoria, amb finestres gòtiques (segles XV i XVI), prop de la plaça del Castell; la Casa Caramany, al carrer de la Riera, també de façana goticorenaixentista, com la Casa Ferrer del carrer del Raval (antigament dels cavallers de Millars); la Casa dels Miquel, barons de Púbol, davant l’església, obra del segle XVIII, amb sumptuosa decoració a l’interior. A la dreta del Daró, en una zona ara urbanitzada, hi ha l’antiga masia de Can Llac, amb finestres gòtiques. Són interessants diverses cases del segle XIX, sovint amb elements de terra cuita de la Bisbal i baranes de balcó de forja molt abarrocades, entre les quals dues de caràcter senyorial, Can Salamó, del carrer dels Tarongers, i Can Veí, a la cantonada del Raval amb el carrer de Valls i Colomer, i un conjunt de cases populars del raval de l’Aigüeta i del carrer d’Amor Filial, a l’eixample de l’esquerra del Daró, d’època isabelina. També del segle XIX són alguns importants edificis públics: les Voltes d’en Galí, enfront de l’antic ajuntament (1853, casal amb un tram de carrer porticat) i el Teatre Principa l (1850), al carrer del Morró. Altre conjunt urbanístic interessant de la ciutat són les Voltes, cases porticades al llarg del costat nord de la carretera de Girona, projectat per l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol; aquestes cases restaren inacabades i l’últim tram és de construcció més recent. Ja del segle XX era el Cinema Mundial (1914), de façana modernista, la qual ha estat remodelada interiorment per poder emplaçar-hi el Teatre Auditori Mundial, i també l’Ajuntament Vell (1928), obra noucentista de l’arquitecte municipal Pelagi Martínez que reformà un antic edifici del segle XVI, que acull el jutjat comarcal. Del cementiri vell (1794) que substituí el primitiu, vora la parròquia, només resta, a la carretera de Castell d’Empordà, una capella en forma de templet circular, neoclàssica (segles XVIII i XIX). El cementiri nou (1893-1915) té força interès, sobretot per la seva ordenació i per la capella.
La cultura i el folklore
Nou Arxiu Comarcal del Baix Empordà a la Bisbal d’Empordà
© Arxiu Comarcal del Baix Empordà
Durant els primers decennis del segle XX la població tingué una intensa activitat cultural, centrada en part en els dos casinos principals, l'Escut Emporità i l’Ateneu Pi i Margall. Des del segle XIX s’hi publicaren periòdics de diverses tendències i funcionaren teatres i locals d’esplai, i diferents masses corals. Les entitats que centren la vida cultural bisbalenca són l’Associació Cultural de l’Aigüeta; el Foment Catòlic; i els Amics de la Sardana. La Bisbal és la seu de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà; fins el 2011 ocupà l’ala de migdia del castell medieval i des del juny del 2012 un nou edifici de 1.547 m2 de l'arquitecte Jordi Casadevall i Dalmau. El 1991 fou inaugurat el Museu de la Ceràmica, d’àmbit comarcal, que el 1998 es remodelà i fou anomenat Terracota-Museu de la Ceràmica. Hi ha, a més, diverses sales d’exposició i galeries d’art.
La tradicional afecció municipal a la sardana ha consolidat la cobla La Principal de la Bisbal, fundada el 1888. El més important impulsor de la primera etapa fou Josep M. Soler, autor de sardanes molt populars, que dirigí la cobla durant prop de 20 anys. Més endavant la cobla moderna ha estat consolidada pels Saló, llinatge de músics de cobla vinguts de Palau-sator: Emili Saló i Martí Saló i els fills del darrer, Emili Saló i Ramell, notable compositor de sardanes, i, sobretot, Conrad Saló i Ramell (1906-81), director de la cobla des del 1935 i durant més de 40 anys, i autor també de notables sardanes. El prestigi de la cobla La Principal de la Bisbal s’ha mantingut pràcticament sense inter rupció. El 1932 obtingué el títol de cobla oficial de la Generalitat de Catalunya, que li fou renovat el 1978 pel govern català. A la població hi ha hagut també altres cobles, entre les quals destaca la Bisbal Jove.
Les celebracions més importants de la població són la Fira Mercat al Carrer, pel primer de maig; el popular aplec de la Sardana, que s’escau el segon diumenge de juny; la festa de Sant Pol, el darrer diumenge de juliol; la festa major de l’Assumpta, el 15 d’agost; l’aplec del Remei, a Castell d’Empordà, el segon diumenge d’octubre; i la marxa de l’Arboç o dels Dòlmens, de 30 km, el tercer diumenge d’octubre. Al desembre es fa, el segon diumenge, l’aplec de Santa Llúcia, i, el tercer diumenge, la Fira Dolça de la Bisbal, que celebrada des del 1980 es poden comprar productes culinaris casolans, especialment pastissos. Per últim cal mencionar la Fira de Circ, el tercer cap de setmana de juliol, i els concerts de música al claustre del convent, també al juliol.
Altres indrets del terme
El Vilar i el Molí de la Torre
El veïnat del Vilar és format per masies disperses, uns 2 km al S de la Bisbal, prop de la riera del seu nom i de la carretera de Calonge. Probablement correspon a un dels vilars esmentats en documents referents a la contrada als segles IX i X. El 1497 tenia 29 focs i el 1515, 35; el 1842 tenia 22 h. S'hi destaca el Mas Cendra, amb una notable finestra gòtica esculpida, i el Mas Saüc, renovat modernament, amb portal i finestres antigues.
El Molí de la Torre, prop de la carretera de Girona, entre la Bisbal i Corçà, és el que resta d’un gran casal fortificat (la torre de defensa, de planta quadrada, sobresurt entre les construccions modernes). Fou també un antic molí fariner mogut per l’aigua del rec del Molí provinent del Daró. Actualment acull una exposició permanent de l’obra de Joan Abras.
Sant Pol de la Bisbal o de les Gavarres
El poble de Sant Pol de la Bisbal (25 h el 2005) o de les Gavarres es troba en un replà dels vessants septentrionals d’aquesta serra, vora la vall del Daró, uns 4 km al SW de la Bisbal. Un reduït grup de masies entorn de l’església formen el nucli principal. A ponent hi ha la serra dels Perduts, nom derivat probablement del villare Perductus esmentat el 904. Entre les cases i els masos del nucli es destaca Can Dalmau, gran casal del segles XVII i XVIII molt reformat modernament.
L’església de Sant Pol de la Bisbal és esmentada des del 1279, però actualment la dedicació és a sant Jaume. És un edifici romànic de tres naus i tres absis semicirculars originàriament, però la nau lateral de migdia, juntament amb l’absidiola, ha desaparegut. En les obres que s’hi feren als segles XVIII i XIX s’alçaren els murs, es bastí el campanar de cadireta i s’inutilitzà la nau lateral del nord en construir capelles laterals a cada un dels tres arcs formers. Té un gran interès la portalada, on s’incorporaren columnes (més curtes que la porta) amb capitells decorats amb escultures molt rústegues; les columnes i les bases són segurament preromàniques, aprofitades en construir-se l’església romànica (segona meitat del segle XI). Ha estat consolidada i durant les obres han estat descobertes i estudiades dues sitges romanes al seu subsol, les quals demostren l’antiguitat del poblament d’aquest sector.
Les masies i les restes arqueològiques
Prop de la carretera de Calonge, a l’interior del Mas del Pou de Glaç hi ha l’antic pou de glaç que li donà nom, d’unes grans dimensions (segles XVI i XVII). En una fondalada de la serra dels Perduts hi ha l’ermita de Santa Llúcia de l’Arboç, del segle XVIII, d’una sola nau i campanar de cadireta. Hi ha restes de la casa de l’ermità. El segon diumenge de desembre s’hi celebra l’aplec de Santa Llúcia, s’ha perdut, però, l’aplec de Sant Baldiri (copatró de l’església), molt interessant des del punt de vista folklòric, on hom solia canviar els goigs per corrandes populars i irreverents.Vora el Daró es trobà un sepulcre de fossa, d’època neolítica, amb una gran destral de pedra polida conservada al Museu Arqueològic de Barcelona. Al puig de Sant Ramon, entre la Bisbal i Vulpellac, sembla que hi ha ceràmica ibèrica i romana. Al mateix paratge hi hagué la domus de Sant Nazari.
Castell d’Empordà
Vista del nucli de Catell d’Empordà
© CIC-Moià
La població primitiva, formada per masies disperses, era situada en el pla de llevant del turó de Marenys, on s’aixeca el castell i el poble actual. El poble de Castell d’Empordà (50 h el 2005 i 75 m d’altitud) és arrecerat al N del castell, a l’extrem oriental del turó de Marenys, anomenat així en els documents medievals. És un petit nucli, a la vora de la capella del Remei, construïda intramurs del recinte jussà del castell, formant un sol carrer que des de la porta de la torre mestra segueix el desnivell del turó en direcció S-N. A l’extrem de tramuntana resta l’únic vestigi conservat de la muralla, un portal adovellat, de mig punt. El carrer conserva vestigis d’empedrat antic.
Vora el vessant septentrional del turó on s’alça el poble, hi ha un reduït grup de masos, situat a banda i banda del camí que porta de Castell d’Empordà a l’església parroquial, situada a Llaneres. El Mas Figueró és l’edifici més notable d’aquest grup: de tipus basilical, té un portal adovellat datat del 1637.
L’església parroquial de Sant Martí de Llaneres és documentada el 1101. A la seva vora només hi ha la rectoria i un mas. És un temple d’estil gòtic molt tardà —va ser començat el 1584—, orientat a tramuntana. Té una sola nau capçada per un absis semicircular a l’exterior i poligonal a l’interior. La porta és renaixentista, amb llinda i frontó, dins el qual hi ha l’emblema dels Margarit i una ferradura que al·ludeix al patró sant Martí. La nau es cobreix amb volta de creueria amb les claus de volta decorades amb relleus de sant Martí partint la capa, de la Verge, de sant Miquel trepitjant el diable i de sant Martí vestit de bisbe. A cada banda de la nau hi ha dues capelles laterals. La del NE té l’ossera gòtica dels nobles Bernat i Guerau de Vi lagut, amb llurs emblemes. La nova ornamentació de la capella del seu costat, dedicada a la Verge del Roser, fou beneïda el 1746; aquesta nova ornamentació, que devia ser sufragada pels Margarit, puix que hi ha el seu escut al mur de capçalera, és formada per plafons de ceràmica policroma amb temes d’ocells exòtics, gerres amb flors i sirenes. També hi ha un escut modern del bisbe Cartanyà, imitant la decoració del segle XVIII. L’església posseeix una creu processional i un ostensori reliquiari, peces d’orfebreria goticorenaixentista.
El castell d’Empordà, al punt més alt del turó de Marenys, fou construït a la fi del segle XIII. És un gran casal dels segles XVII i XVIII format per dos cossos disposats en forma d’angle recte, que conserva pocs vestigis de la primitiva estructura, situats a la base de la torre mestra, de planta quadrada, on hi ha un portal, adovellat. A la façana nord hi ha algunes finestres gòtiques i renaixentistes, de la reconstrucció del segle XVI, mentre que a la façana oriental hi ha dos pisos de finestres rectangulars, dels segles XVII i XVIII; les altres façanes també foren reformades en aquesta època. Posteriorment s’han fet noves restauracions de l’edifici.
Al puig de les Forques, al costat de tramuntana del terme —topònim que sembla indicar que en aquest punt el comte d’Empúries bastí forques en senyal de jurisdicció criminal—, hi ha ruïnes i fonaments d’una torre de planta circular i vestigis d’una cisterna, ambdues restes de datació difícil i que no han pogut ser identificades documentalment.
La història
El rei Carles el Calb reconegué en un diploma datat el 844 el domini de la mitra de Girona sobre la cel·la monàstica de Sant Climent de Peralta amb la seva rodalia, que comprenia les vil·les de Fonteta i Abellars i que devia comprendre també el que més tard seria la Bisbal, ja que aquests llocs pertangueren al seu terme fins al segle XIX. Un precepte de Carloman del 881, del qual es conserva l’original, esmenta ja la vila rural de Santa Maria anomenada per alterum Fontanetum (Fontanet), que fou el nom primitiu de la Bisbal, document on es reconeix al bisbe de Girona aquesta propietat i la de diversos vilars de la rodalia. El 904 el bisbe Servusdei consagrà la nova església dedicada a Santa Maria, sant Miquel i sant Joan (devia ser un temple de planta basilical, amb tres altars i tres absis), la qual fou convertida aleshores en parròquia. Se li concediren els delmes de “villa Fontanedo, ab villa Palatio Maurore cum suos fines et villa Fonsedictus et villare Abiliares et villare Perductus et villare Murello”. S'identifiquen sense dificultat Fontanet (la Bisbal), Fonteta i Abellars.
El nom de la Bisbal, inicialment referit només a l’església, prevalgué i anul·là el de Fontanet. En una epístola papal del 1002 s’anomena l’església de “Sanctae Mariae quam dicunt Episcopalem” amb el seu alou de Fontanet; un text del 1019 esmenta la parròquia de “Sanctae Mariae Episcopalis”; el 1124 trobem ja citat el “loco de Episcopali”, que ha donat el nom actual; el 1180 s’esmenta el “Castrum Episcopale”. La jurisdicció episcopal restà interrompuda al segle XI en temps del bisbe Pere Roger (1010-50), que cedí el terme de la Bisbal a Ramon Berenguer I, el qual el donà en feu als vescomtes de Cabrera, que nomenaren batlle Jofre de Cruïlles. Més endavant, quan els bisbes en recuperaren la possessió, foren freqüents les disputes amb els Cruïlles, malgrat que en temps del bisbe Ramon Guissall (1179-95) hom pogué aconseguir una sentència favorable al bisbat. Jaume I cedí la plena jurisdicció, civil i criminal, de la vila als bisbes i Jaume II concedí el 1322 la celebració del mercat del divendres, que encara perdura. Més tard hom aconseguí el privilegi de celebrar fires anuals, la més important de les quals fou la de Cinquagesma. La vila tingué un important i pròsper barri jueu, com evidencia el carrer del Call i la desapareguda torre dels Jueus, prop de la qual, segons tradició local, hi hagué la sinagoga. L’aljama de la Bisbal fou saquejada el 1285 i el 1391, i definitivament abandonada pels jueus a mitjan segle XV.
La vila es trobava en una situació que esdevingué estratègica a l’edat mitjana, centre dels rics dominis de la mitra gironina al Baix Empordà i fronterera amb les possessions dels comtes d’Empúries i de la casa de Cruïlles, enemics tradicionals dels bisbes. Aquests nomenaren un batlle representant i administrador que governava la vila juntament amb el consell elegit pel poble. La dualitat de poders produí nombrosos enfrontaments, però la sobirania feudal total era dels bisbes.
Llaneres era lloc del comtat d’Empúries, a la frontera històrica amb el de Girona, que era del domini reial, i enfront del domini episcopal de la Bisbal. El comte d’Empúries, Ponç V, hi bastí un castell a la fi del segle XIII per a la defensa d’aquest extrem del seu comtat. Al mateix temps, fortificava Bellcaire, Albons i, també, el Far, a l’Alt Empordà. La construcció del castell d’Empordà va ser considerada per la cort de Girona reunida el 1303 un greuge que el comte emporità infligia al senyor rei, ja que els Usatges preceptuaven que només aquest podia aixecar noves fortificacions. El castell de Llaneres o d’Empordà, fou donat en feu pel comte Ponç V a Guillem de Vilagut el 1301. Aquesta família el posseí fins el 1413, en què passà a Bernat de Sant Feliu, senyor d’Ullastret. El 1421 la seva filla Francesca es casà amb Bernat Margarit el Vell, de la poderosa família que senyorejà el castell fins a la fi del segle XVIII.
Pere de Portugal dominà la vila li canvià el nom pel de Camp-reial. Al segle XVII la batllia de la Bisbal comprenia també els pobles de Matajudaica, Sant Iscle d’Empordà i Fontanilles. Durant la guerra dels Segadors la població encunyà moneda.
Al segle XVIII la vila cresqué en importància i s’expandí. Alguns cavallers i senyors territorials de la comarca, enriquits per les rendes del camp, s’esta bliren a la Bisbal i construïren llurs casals. A partir del període de la Il·lustració, els viatges d’alguns petits nobles comerciants i menestrals a França i al París de la Revolució posaren el ferment per a la introducció de les idees revolucionàries. A la Bisbal hi hagué un nucli important d’afrancesats que, en el seu moment —ja abans de la integració de Catalunya a l’Imperi napoleònic—, col·laboraren amb les autoritats franceses. Cal ponderar aquest moviment, en pugna constant amb els sectors més conservadors, que donà suport al procés d’obertura del país. Durant el període de dominació francesa es realitzaren algunes millores urbanes. Les tropes del general O'Donnell atacaren la vila i en foragitaren els francesos, comandats pel general Schwartz.
Al segle XIX, amb l’expansió de la revolució industrial, la població es modernitzà. Hi proliferaren les idees federals, s’hi crearen nombroses associacions mutualistes, successores dels antics gremis. El 1834 la Bisbal fou nomenada cap de partit judicial (amb l’establiment d’un jutjat de primera instància, registre de la propietat, etc.) i el 1851, cap d’arxiprestat. La població es configurava com a cap de la comarca. Durant la revolta federalista, el 6 d’octubre de 1869, es produí l’anomenat foc de la Bisbal: s’enfrontaren les tropes del governador militar de Girona i una força republicana de 2 000 homes que s’havien fet forts a la vila, procedents sobretot dels centres tapers de la comarca, que havien constituït una junta revolucionària dirigida pel diputat guixolenc Pere Caimó, junta que havia proclamat la República Democràtica Federal. Caimó caigué presoner víctima d’un engany i les seves forces es dispersaren. Durant la tercera guerra Carlina, el 1874, les forces carlines de Savalls prengueren la població. Perdurà en la societat bisbalenca fins a temps molt avançats una estricta divisió entre els diferents estaments (els senyors, els menestrals, els obrers), fet reflectit en l’obra de l’historiador bisbalenc Pere Lloberas i Vidal (1896) i en la novel·la de Josep Pla Nocturn de primavera (1953), inspirada en l’ambient de la Bisbal.