Estudià a Harvard (1903-06); a Wisconsin fou ajudant d’Eduard Prokosch, que l’orientà cap a la lingüística. Es doctorà a Chicago (1909) i completà estudis a Alemanya amb Eduard Leskien i Karl Brugmann (1913-14). Ensenyà germanística i lingüística general, sobretot a Chicago (1927-40) i a Yale (1940-49). La seva gran realització és el treball sobre les llengües algonquines. Tant en aquest ordre com en el de la descripció sincrònica, Bloomfield obrí horitzonts nous i anticipà moltes direccions de la fonologia generativotransformacional més recent. La seva obra més influent ha estat el llibre Language (1933), que és alhora un manual molt conscienciós d’iniciació que toca tots els aspectes importants del tema, i un llibre de reflexió metòdica d’un rigor i d’una profunditat fins aleshores desconeguts. La seva exigència que una descripció gramatical ha d’ésser totalment explícita (o “generativa”) ha aixecat el nivell metodològic de tota la lingüística posterior.