Boixadors

Armes dels Boixadors

Família de l’estament militar del Principat de Catalunya, probablement originària del castell de Boixadors (Bages).

Els membres més antics dels quals hom té documentació són Ramon Guillem de Boixadors (1123), Guillem de Boixadors, senyor del castell de Boixadors (1124), que rebé terrenys pròxims a la parròquia de Sant Joan després de la conquesta de Lleida (1149), Berenguer de Boixadors, que participà en la conquesta de Lleida (1149) i fou jutge en un plet entre el rei Alfons el Cast i Pere de Lluçà (1180), i el seu germà Ramon de Boixadors, senyor de Boixadors, a qui Ramon Berenguer IV encomanà Tarrés per a repoblar i defensar la zona de les Garrigues (1149) i a qui Ponç de Cervera, també amb la mateixa finalitat, donà terres a Riu de Pruners i a l’Espluga de Francolí (conca de Barberà) i el terme de Fulleda (Garrigues) (1150); es feu monjo de Poblet el 1182. El succeí el seu fill Ramon de Boixadors, que prengué part en una expedició contra València comandada per Ermengol VII d’Urgell (1184). Un dels seus successors fou Guillem de Boixadors, que vengué Tarrés i Fulleda al monestir de Bonrepòs (1232). Ell o el seu nebot Guillem de Boixadors formaven part del seguici de Jaume I a Girona i a València entre el 1246 i el 1250; també a València, Arnau de Boixadors, de la casa reial, rebé diverses terres i cases del rei entre el 1273 i el 1276. El 1297 Berenguer de Boixadors (mort abans del 1311), senyor de Boixadors i de Sant Mateu de Bages, fou nomenat veguer de Cervera i Tàrrega, càrrec que exercí també el seu fill i hereu, Guillem de Boixadors (1311-18), i germà de Bernat de Boixadors, l’almirall. Morí en la conquesta de Sardenya (1323). El succeí el seu fill Guillem de Boixadors (1318-a 1340), senyor de Boixadors i de Sant Pere Sallavinera (Anoia). El seu fill, o potser germà, Bernat de Boixadors, adquirí la castellania i feu dels Prats de Rei (Anoia) i del castell de la Manresana (Segarra), i sembla que morí sense successió vers el 1343. La seva herència passà a la branca de l’almirall. El fill gran de Bernat, l’almirall, fou Bernat de Boixadors, que morí en tornar de Sardenya (1348). El seu fill, Bernat de Boixadors, posseí diversos feus a Sardenya, concedits al seu avi i al seu pare, i heretà les terres de la branca primera dels Boixadors: Boixadors, Sant Pere Sallavinera i Sant Mateu de Bages. Participà en la guerra contra Castella en el front d’Aragó. El succeí el seu germà, Ramon de Boixadors (~1346-~1420), que comprà al rei Pere III la jurisdicció d’aquells dominis. El seu fill i hereu, Ramon Berenguer de Boixadors, permutà les possessions heretades a Sardenya amb Berenguer Carròs per un censal; el seu germà,

Arbre genealògic dels Boixadors

©

Berenguer de Boixadors, comprà Solivella (Conca de Barberà) a Ramon d’Abella (1394), però hagué de revendre-la a la corona el 1424; participà en l’expedició a Sardenya del 1409. En morir ambdós sense successió, la senyoria de Boixadors passà a llur germana, Beatriu de Boixadors, casada amb Arnau de Foixà, la descendència dels quals es digué de Foixà-Boixadors. S'esgotà també aviat la línia de Boixadors valenciana originada per Ramon de Boixadors, un altre dels fills de l’almirall, casat amb Joana Carròs, senyora de la baronia de Rebollet (Safor). Ramon lluità el 1347 contra la Unió valenciana i caigué presoner dels unionistes a la batalla de Bétera (1347); acompanyà Pere el Cerimoniós en la seva expedició a Sardenya el 1354. El seu fill, Berenguer de Boixadors (mort abans del 1397), fou desposseït de la baronia de Rebollet en benefici del fisc reial com a càstig d’haver matat Roderic Llançol, segurament en un dels episodis de les bandositats valencianes. El seu fill, Joan de Boixadors, posat sota la tutoria de Bernat de Boixadors, senyor de Savallà, reclamà almenys la devolució dels béns de la seva mare Margarida, els castells de Montoliu i de Virgili (Tarragonès) i la casa Despuig, al Penedès. Una de les filles de Ramon, Teresa de Boixadors, es casà amb Berenguer Arnau de Cervelló, baró de la Llacuna (Anoia), mentre que l’altra, Alamanda de Boixadors (dita també Alamanda Carròs), hereva de la seva àvia materna Teresa Eiximenis de Borriol, es casà amb Berenguer de Vilaragut. La cura dels béns d’Alamanda, dement, serví de pretext per a les bandositats valencianes i per al desafiament del tutor, Berenguer Arnau de Cervelló, amb Pere de Montagut (1402-03). Branca dels senyors, després comtes, de Savallà: originada per un altre dels fills de l’almirall, Berenguer de Boixadors, que es casà amb Francesca de Timor, senyora de Savallà (Conca de Barberà), Rubió (Anoia), Montlleó (Segarra), Guialmons i les Piles (Conca de Barberà), la qual s’uní en segones núpcies amb Gombau d’Anglesola. Llur fill, Bernat de Boixadors, comprà a Pere III la jurisdicció d’aquests llocs i prengué part en les bandositats entre els Oluja i els Sacirera a Cervera, dins el bàndol dels primers. El seu fill, Joan de Boixadors, fou el que tingué un combat a Ceuta amb Francí Desvalls el 1429. Mantingué després un llarg plet amb Santes Creus (1438-54) per qüestions jurisdiccionals, així com amb la comunitat de preveres de Santa Coloma de Queralt. Del seu fill, Bernat-Guerau de Boixadors i d’Urries, en sorgí la branca dels senyors de Pontons; els seus fills, Joan de Boixadors-Desvalls i Lluís de Boixadors, obtingueren el títol de noblesa el 1537, Bernat de Boixadors i d’Erill, fou creat comte de Savallà el 1599, i el seu germà, Dimes de Boixadors, prengué part en la batalla de Lepant. El primer comte de Savallà es casà amb la pubilla dels Pacs i Burguès, mallorquins, matrimoni que li aportà les baronies de Vallmoll (Alt Camp) i de Bunyolí (Mallorca), i per això durant algunes generacions els caps de la família es cognomenaren Pacs. Joan Antoni de Pacs (dit Joan Antoni de Boixadors i de Pinós), cinquè comte de Savallà, fou virrei de Mallorca i heretà la successió dels Rocabertí, pel qual fet els Boixadors prengueren aquest cognom. La darrera de la casa fou Joana de Rocabertí (dita Joana de Boixadors i de Cotonet), vuitena comtessa de Savallà i de Peralada, marquesa d’Anglesola i vescomtessa de Rocabertí, la qual morí el 1862, i l’herència passà als Dameto, marquesos de Bellpuig, i després als Sureda, marquesos de Vivot. Branca dels Boïl de Boixadors: originada per Beatriu (1368), filla de Berenguer de Boixadors, un dels germans de l’almirall, que es casà en primeres núpcies amb Joan Boïl, senyor de la baronia de Borriol, i en segones amb Bernat d’Olzinelles; del primer tingué un fill, Berenguer, que morí jove. Deixà hereu dels seus béns un dels seus nets, Berenguer, amb la condició que adoptés el cognom de Boixadors. Branca de Pontons: un fill natural de Bernat Guerau de Boixadors i d’Urries, senyor de Savallà, anomenat Onofre de Boixadors (vivia encara el 1586), originà aquesta línia, els personatges més assenyalats de la qual foren Lluís de Boixadors i Llull, senyor de Sant Miquel de Pontons (Alt Penedès), protector del braç militar de Catalunya, i el seu fill Josep de Boixadors i Casademunt, que per raons de vinculació es digué Josep de Casademunt i fou regent de la cancelleria de Catalunya. Els Boixadors d’Alfarràs són possiblement de la mateixa família, puix que aquesta participà en la conquesta i la repoblació de Lleida. Si de cas, havien abandonat l’estament militar. Bernat de Boixadors, botiguer i ciutadà de Lleida, fou paer per la mà mitjana (1386), comprà a la ciutat el castell i lloc d’Alfarràs (1400) i originà el llinatge dels Boixadors senyors d’Alfarràs, Ivars de Noguera, Andaní (Noguera) i Pinyana (Llitera), que s’extingí el 1697, i l’herència passà als Ribes, després marquesos d’Alfarràs.