i Bolívia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Bolívia

Nom castellà deBolivia (es), Nom oficial deRepública de Bolivia (es)
Estat
Bolívia
Nom castellà deBolivia (es), Nom oficial deRepública de Bolivia (es)

Estat d’Amèrica del Sud que limita amb el Brasil al N i el NE, amb el Paraguai al SE, l’Argentina al S, amb Xile al SW i amb el Perú a l’W; la capital és Sucre, però el centre polític i administratiu és La Paz.
Població: 
10.248.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.098.581 km2

La geografia física

El relleu

El tret més acusat és el contrast violent entre el país andí, a l’oest, amb una altitud mitjana superior a 3.000 m, i les terres baixes i càlides de l’est (l’Oriente), que no ultrapassen una mitjana de 200 m d’altitud. Aquestes terres baixes formen un vast conjunt de planes (llanos), petits relleus i àrees inundades una bona part de l’any (bañados). Bé que l’Oriente representa un 70% de la superfície del país, és una regió mal coneguda i escassament habitada, de manera que Bolívia pot ésser definida, de fet, com un país andí: el 87% de la població habita al sector muntanyenc de l’oest. Els Andes de Bolívia prolonguen i accentuen l’estructura general dels Andes del sud: hi ha un extens conjunt d’altiplans (Altiplano), d’uns 100.000 km2, amb altituds de 4.500 m; a la Cordillera Occidental, on és traçada la frontera amb Xile, destaquen una sèrie d’elevats cims d’origen volcànic (Tacora, 5.982 m; Nevado Sajama, 6.520 m); a la Cordillera Oriental, els cims més alts són també volcans (Nevado Pupuya, 5.819 m; Nevado de Illampu, 6.550 m; Illimani 6.882 m), que sobresurten damunt la puna, una superfície d’erosió que dona al conjunt un aspecte de massissa horitzontalitat. Un complex sistema de falles i flexions dona origen, a l’est, a una franja subandina de transició que davalla vers els llanos orientals. Els gresos i esquists del secundari hi apareixen entallats per conques i valls profundes i fèrtils, com la vall de Cochabamba. L’Altiplano és format per una sèrie de grans conques endorreiques que han donat origen a llacs (Titicaca i Poopó) i a àrees palustres més o menys permanents o salares (Salar de Uyuni). A l’extrem sud de l’Altiplano bolivià, la Gran Pampa Pelada enllaça ja amb el desert d’Atacama.

El clima

Els Andes bolivians amb el volcà Nevado de Illampu, de 6.550 m
© X. Pintanel
A causa de les grans diferències d’altitud, el país presenta una diversitat de clima; en general, hi és enregistrat, de nord a sud, un descens de la pluviositat. Al nord de l’Oriente, a la conca del riu Beni, el clima és tropical plujós, amb temperatures mitjanes de 26° a 27 °C i una pluviositat anual que oscil·la entre els 1.000 i els 2.000 mm; al sud, el clima és tropical sec. La variació climàtica és més acusada d’est a oest a causa de l’augment d’altitud. A les yungas, valls orientals de la Cordillera Oriental, el clima és tropical plujós. Situada a l’Altiplano, La Paz té una temperatura mitjana de 9,8 °C, i la pluviositat varia entre els 500 i els 600 mm anuals, i més al sud, les temperatures, a la nit, poden arribar a -20 °C a l’hivern (juny), i la pluviositat oscil·la al voltant dels 125 mm anuals. De nord a sud la línia que assenyala el límit de les neus perpètues varia de 5.000 m d’altitud, al nord, a 6.000 m, al sud.

La hidrografia

A la xarxa hidrogràfica de Bolívia hom pot distingir tres conques o regions: la de l’Amazones, la del Plata i la dels llacs o conca interior. La regió de l’Amazones és representada pels rius Beni i Mamoré (i els seus afluents), que, en unir-se a la frontera del Brasil, originen el Madeira.

El llac Titicaca, a Bolívia
© Fototeca.cat
El règim d’aquests rius és pluvial, amb un cabal màxim del febrer a l’abril. Els rius de la regió del Plata, al SE, convergeixen al riu Paraguai, i també al Pilcomayo i al Bermejo. El principal riu de la conca dels llacs és el Desaguadero, que surt del Titicaca (el llac més gran de l’Amèrica del Sud), travessa l’Altiplano i forma el llac Poopó.

La vegetació i la fauna

La diversitat del relleu i del clima es reflecteix en la vegetació. Al nord del país la selva plujosa equatorial de l'Amazònia ocupa encara extensions considerables i arriba molt al sud seguint el curs dels rius afluents de l’Amazones. Al SE, predominen les bosquines xeròfil·les del Chaco Boreal. A la Cordillera Occidental i Oriental i a l’Altiplano hom troba els estatges corresponents a la transició entre el sector septentrional i el central dels Andes. Gairebé tot l’Altiplano és ocupat per páramo, més sec com més al sud, i puna, però els vessants marítims de la Cordillera Occidental i moltes valls interiors són molt àrids i tenen una vegetació més seca: puna amb ichu (Stipa ichu) o matollars de tola (Lepidophyllum). La fauna predominant és l’andina, tot i que a la terra baixa de l’est del país hom troba també les faunes pròpies de l'Amazònia i del Chaco.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura i la ramaderia

La superfície dedicada als conreus és molt reduïda amb relació a l’extensió total del país (2,2% el 1994).

L’Altiplano bolivià
© X. Pintanel
El 1999 l’agricultura aportava el 15% del PIB i ocupava el 43% de la població activa. En general, es tracta d’una agricultura de subsistència de tipus tradicional, poc tecnificada i de baixa productivitat. Hi ha alguns conreus de plantació, com ara les bananes, la soja, el cafè i el cacau, localitzats sobretot a la regió de les yungas, i als vessants sud-orientals de la Cordillera Oriental hi ha cotó, canya de sucre i tabac. Els conreus de subsistència es basen en el mill, l’ordi, les patates, la mandioca, l’arròs i altres productes. El 1952 hom intentà impulsar el sector agrícola mitjançant una reforma agrària que es basava en la colonització de les terres baixes de la meitat oriental del país, despoblades i de clima tropical. La insuficiència de la producció agrícola ha portat una gran part dels camperols a dedicar-se al conreu il·legal de la coca (tercer productor mundial, després de Colòmbia i el Perú), emprada per a la producció d’estupefaents, especialment de cocaïna. Malgrat les pressions dels EUA (on aquesta droga és consumida) per a erradicar aquests conreus, la manca d’alternatives per a la població rural i el poder de les xarxes de narcotraficants dificulten les solucions en un futur previsible. Les pugnes al voltant d’aquesta qüestió són una font de violència i inestabilitat social. El 53% del territori és cobert de bosc, però l’explotació forestal és poc desenvolupada a causa, sobretot, dels insuficients mitjans de comunicació, tot i que hi ha nombroses espècies d’arbres de fustes preuades. Les extensions més importants de bosc tropical es troben al N i als vessants orientals de la serralada dels Andes. Hi són importants l’explotació de llorers i de cedres, i la recol·lecció del quebratxo i del cautxú de la conca del Beni. La ramaderia (bovina, ovina, caprina, alpaques i llames) posa en pràctica sistemes de millorament de les races en modernes granges a les terres baixes actualment a les mans d’europeus o de criolls. El 24% de la superfície del país és dedicada a prats i pastures. Quant a la pesca, Bolívia ha d’importar peix de Xile i del Perú; l’abús de la pesca en els seus rius i en els seus llacs ha provocat un greu descens de la fauna piscícola.

La mineria i la indústria

La mineria és el principal recurs de Bolívia. El 1998 representava el 9% del PIB i al voltant del 40% dels ingressos per exportacions. La zona més rica i més explotada es troba a la serralada andina, centrada per les ciutats de Potosí, Oruro, Pulacayo, Uyuni, Tupiza, Villazón, etc. Bé que a l’època colonial el mineral explotat fou principalment l’argent, l’extracció d’aquest mineral ha decaigut molt (el 1998 n'era el desè productor mundial) en benefici de l’estany (tercer productor del món), extret sobretot prop d’Oruro i Potosí; produeix també coure, zinc, plom, tungstè, antimoni (cinquè productor mundial), bismut, ferro, sofre i sal. Hi ha reserves de petroli i de gas natural considerables, i l’empresa estatal Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos (YPFB), que el 1995 fou privatitzada parcialment (50%), en controla l’explotació. Els jaciments de petroli més importants en explotació són els de Bermejo i Caranda, a la regió de Santa Cruz. El cru que no hi és refinat és exportat mitjançant oleoductes a Xile i l’Argentina. A la mateixa regió (Colpa, Río Grande, Tita) hi ha també importants reserves de gas natural, les segones de l’Amèrica Llatina. La major part de la producció és exportada. L’energia prové sobretot del petroli i del gas natural (central tèrmica de Cochabamba), però la producció d’hidroelectricitat als rius Beni i Negro és també important (el 43% de la producció total d’electricitat). La indústria, poc desenvolupada, aporta (exclosa la mineria) al voltant del 16% del PIB i ocupa un 10% de la població activa. Cal destacar les refineries de petroli a Santa Cruz i les foneries d’estany i metal·lúrgia a Viacha i Sucre, a més del tèxtil, l’alimentària (la més important pel PIB), del tabac i el ciment. Els principals obstacles al desenvolupament industrial són la baixa disponibilitat d’energia (el gas és més exportat que no pas consumit), la feblesa del mercat de béns de consum intern i la gran rellevància assolida per l’economia entorn del narcotràfic.

Els transports i les comunicacions

Les comunicacions són difícils a causa de l’estructura física del país, una gran part del territori no és unit per carretera ni ferrocarril; d’altra banda, les vies terrestres es troben poc articulades, cosa que ha afavorit el desenvolupament de les comunicacions aèries. La major part de les carreteres de Bolívia no són asfaltades, per la qual cosa a l’època de la pluja són intransitables.

El llac Titicaca de la zona boliviana
© X. Pintanel
El ferrocarril enllaça el país amb Mollendo (Perú), Antofagasta i Arica (Xile), i des del 1973 el ferrocarril restant, de La Paz a Guaqui. Els transports són regits bàsicament per dues companyies públiques, l’Empresa Nacional de Ferrocarriles i el Lloyd Aéreo Boliviano, ambdues privatitzades en part el 1995. L’Empresa Nacional de Ferrocarriles administra des del 1964 la majoria dels ferrocarrils bolivians, inclòs el tros bolivià de la línia fèrria de l’Antofagasta and Bolivia Railway Company Ltd. El total de línies de ferrocarril suma uns 4.000 km. Pel que fa a l’aviació, el Lloyd Aéreo Boliviano manté una extensa xarxa per tot el país, de caràcter netament comercial. Hi ha uns 30 aeroports, però només Santa Cruz i La Paz són internacionals. La xarxa de carreteres (prop de 52.000 km el 1999, només un 6% dels quals és asfaltat) es troba concentrada a l’altiplà i a les valls andines, bé que és molt important la carretera de 560 km que uneix Cochabamba amb Santa Cruz, que ha permès intensificar la colonització i explotar la regió de l’Oriente. Hi ha uns 19.200 km de rius navegables distribuïts entre les tres grans conques del país. La xarxa més llarga és la de l’Amazones, i la més inconnexa és la del Paraná. El Desaguadero és navegable sovint des del llac Titicaca, vora el qual hi ha el primer port bolivià, Guaqui, en contacte amb el peruà de Puno mitjançant un ferry-boat. La manca de sortida a la mar de Bolívia ha estat un dels grans problemes del país, i l’ha obligat a negociar diferents tractats amb els seus veïns per tal de garantir el lliure accés als ports marítims i fluvials. El 1938 Bolívia signà un acord amb el Paraguay pel qual hom garantia a les embarcacions bolivianes accés lliure als rius Paraná i Paraguay, a través del Pilcomayo i altres afluents. A través d’aquests dos rius, Bolívia pot accedir a l’Atlàntic. Els ports emprats amb més assiduïtat pels mercants bolivians són Matarani (Perú), Antofagasta i Arica (Xile), Rosario i Buenos Aires (Argentina) i Santos (Brasil).

El comerç exterior

En general, i amb la notable excepció del període 1980-91, des de la segona meitat del segle XX el saldo comercial de Bolívia ha estat deficitari. En 1990-2000 la mitjana anual del dèficit fou de -14,4%. L’estructura del comerç reflecteix el grau de dependència amb relació als minerals, que representen normalment al voltant del 40% del valor de les exportacions. Segueixen en importància els productes agrícoles com la soia (13%) i la fusta (5%). El pes de les importacions recau en la maquinària, els béns d’equipament i les manufactures. Per estats, sobresurten, com a grans proveïdors i compradors, els EUA (26,3% de les importacions el 1998), com a proveïdors, el Japó (20%), el Brasil (10%), l’Argentina (10%) i Xile (6%), i com a clients, la Gran Bretanya (17,8%), el Perú (12%) i l’Argentina (11%). El valor de les exportacions de droga, especialment de cocaïna, iguala com a mínim el de les exportacions legals. La balança de pagaments, a causa del saldo negatiu de la balança de béns i de serveis (car la balança de serveis és més negativa que positiva la de mercaderies) presenta un signe desfavorable.

L’estructura econòmica

Bolívia és un país subdesenvolupat, amb dependència dels productes bàsics no manufacturats (diversos minerals, entre els quals destaquen l’estany i el zinc i, posteriorment, el gas natural), escassament industrialitzat i amb una agricultura que ha d’enfrontar-se amb una desfavorable relació real d’intercanvi.

Aspecte de les yungas
© Fototeca.cat
Amb 990 $ (2000), la renda per habitant és més baixes de l’Amèrica Llatina, només superior a la d’Haití. La política econòmica de Bolívia experimentà un canvi considerable a conseqüència de la revolució nacionalista del 1952. Aquell any foren estatitzades les tres grans companyies mineres (Patiño, Rothschild i Aramayo) que controlaven la producció d’estany bolivià, comprat en condicions oneroses pels EUA, els quals en fixaven unes quotes d’importació com a producte “estratègic”. Fou creada també la Corporación Minera de Bolivia (COMIBOL); però la reducció de la compra d’estany per part dels EUA, causada en bona part per l’armistici de Corea, provocà un descens de la producció, que del 1948 al 1958 decaigué un 47. El 1953 fou decretada la llei de reforma agrària, de caire individualista. El període 1952-64, sota el règim democràtic, es caracteritzà per una inflació que feu pujar l’índex del cost de la vida —prenent per base 100 el del 1952—, a 8 320 el 1964, amb un període de màxima inflació en 1952-56; arran d’això fou decretat un programa d’estabilització, i el 1962 fou iniciat el primer pla decennal de caràcter indicatiu (1962-71) amb l’ajuda de l’Aliança per al Progrés. La reforma agrària fou frenada i hom donà prioritat a les inversions en la mineria. El 1969 el govern del general Ovando emprengué una tasca de nacionalitzacions que afectà especialment les companyies petrolieres dels EUA (Gulf Oil, etc.). Entre el 1965 i el 1969 es manifestà un lent creixement del PIB del 3-3,5%, inferior al registrat entre el 1961 i el 1964, que arribà al 6,1% (1964). Posteriorment, fins el 1982, assolí una mitjana del 4,5% anual, però durant la major part dels anys vuitanta baixà al voltant de l’1%. En 1990-99 tornà a recuperar-se (entorn del 4% de mitjana anual). A la dècada dels anys noranta, els successius governs han emprès una política de privatitzacions dels monopolis estatals amb l’objectiu d’atreure inversions estrangeres. Aquestes s’han dirigit sobretot envers els abundants recursos minerals i, a més de les prospeccions que han detectat nous jaciments, les companyies han iniciat l’explotació d’alguns d’aquests recursos. D’altra banda els anys noranta els diferents governs bolivians han signat diversos pactes regionals tendents a la liberalització del comerç exterior: ingrés a l’Àrea Andina de Lliure Comerç (1992), tractat de lliure comerç amb Mèxic (1994) i acords amb Mercosur (1996 i 1999), als quals cal afegir l’ingrés a l’OMC el 1998. Els obstacles més grans al creixement econòmic de Bolívia es troben en el deute extern —un dels més elevats del món amb relació al PNB—, el clima de violència i inestabilitat que s’alimenta sobretot d’una important població rural amb molt pocs recursos i dependent del conreu de la coca, i l’existència d’una economia paral·lela basada en el narcortràfic.

La geografia humana i la societat

Contràriament a molts estats del món subdesenvolupat, que han experimentat un alentiment en l’augment demogràfic a la dècada dels anys noranta, el creixement vegetatiu bolivià continua essent molt elevat (2,3% el 2000 davant el 1,3% de mitjana mundial), gràcies a una natalitat superior al 30% i una mortalitat amb tendència a disminuir (0,8%).

Mercat de La Paz, capital de Bolívia
© Archive
Es tracta d’una població jove, atès que el 67% de la població és menor de 30 anys. L’esperança de vida és de 63 anys. Atenent criteris físics i humans el territori bolivià s’estructura en tres conjunts regionals: l’Altiplano, les terres baixes de l’Oriente i les valls de transició. L’Altiplano i les valls, als departaments de Chuquisaca, Cochabamba, La Paz, Oruro, Potosí i Tarija, reuneixen el gros de la població del país (70% de la població en el 41% del territori), mentre que l’Oriente, escassament habitat, posseeix les majors reserves de recursos naturals, encara mínimament explotats. Als voltants del llac Titicaca i a les valls interiors es concentra la major part de la pagesia boliviana, el nucli més important de la població del país, el 51%. Hom hi practica una agricultura de subsistència amb sistemes de propietat minifundista i on la ramaderia s’imposa a l’agricultura. La mineria és el principal recurs de la regió. Oruro és el centre del districte miner de l’estany. Potosí, a 4.040 m d’altitud era al segle XVII la major ciutat boliviana, però inicià una decadència amb l’esgotament de l’argent. La Paz, a 3.700 m d’altitud, és la seu del govern bolivià i les seves funcions tradicionals (administratives, comercials, culturals), s’han vist ampliades per les industrials. La capital legal és Sucre, l’expansió de la qual minvà en traslladar-se la capitalitat administrativa a La Paz. La població de l’Oriente, escassa i amb dèbils densitats (entre 1 i 5 h/km2) es concentra a Santa Cruz, segona ciutat boliviana, nucli comercial i industrial i nus de comunicacions. A les valls, vies de contacte entre l’Altiplà i les planes de l’Oriente, és on s’enregistra la màxima densitat de població, amb un fort corrent migratori cap a Cochabamba, capital de la regió, centre comercial, industrial i universitari. La població de Bolívia es compon bàsicament d’indis (55%), principalment quítxues i aimares, els primers dels quals són més nombrosos que els segons (37,1% i 23,7% del total del país, respectivament); els mestissos representen el 30% i els blancs el 15%. El castellà, el quítxua i l’aimara són idiomes oficials (els dos darrers des del 1977). El 93% de la població és catòlica. L’índex d’analfabetisme és un dels més elevats de l’Amèrica del Sud, bé que ha disminuït força: en els majors de 15 anys, era del 36,8% el 1976 i del 14% el 1995). L’ensenyament és obligatori entre els 6 i 14 anys, però el 1992 hom estimava que només el 77% dels nens compresos en aquestes edats rebien algun tipus d’ensenyament. Bolívia és una república unitària de tipus presidencial que assolí la independència a l’agost del 1825. La primera constitució fou adoptada al novembre del 1826. Des d’aquesta data fins ara han estat promulgades nombroses constitucions (la que està en vigor data del 1947, malgrat que sovint ha sofert modificacions). El president de l’estat és elegit per un terme de cinc anys (fins el 1997, ho fou per quatre anys) i no és reelegible en el mandat següent. En cas de mort o d’incapacitat del president, és el vicepresident qui el substitueix. El congrés és format pel senat i per la cambra de diputats. El primer és integrat pels senadors, elegits a raó de tres per cadascun dels nou departaments, per un periode de quatre anys. Els 130 diputats són elegits també per quatre anys. El 1952 fou implantat el sufragi universal. La pena de mort fou abolida el 1961, però restaurada el 1971. L’estat és unitari, i l’administració, centralitzada: el president nomena els governadors dels departaments. Bolívia és membre de l’ONU i de l’OEA.

Divisió administrativa

DEPARTAMENTS  SUPERFÍCIE (km2) POBLACIÓ (est 2001) DENSITAT (h/km2) CAPITAL  POBLACIÓ (est 2001)
Beni  213.564  362.521  1,7  Trinidad 75.285 
Chuquisaca  51.524  531.522  10,3  Sucre  194.888 
Cochabamba  55.631  1.455.711  26,1  Cochabamba  540.000 
La Paz  133.985  2.350.466  18  La Paz  792.499 
Oruro 53.588 391.870 7,3 Oruro 202.010
Pando 63.827 52.525 0,8 Cobija 20.987
Potosí 118.218 709.013 6 Potosí 133.268
Santa Cruz 370.621 2.029.471 5,4 Santa Cruz de la Sierra 1.144.095
Tarija 37.623 391.226 10,3 Tarija 135.651
Bolívia 1.098.581 8.274.325 8 ——-1   
  1 La Paz és la capital administrativa i la seu del govern, però Sucre és la capital legal

La història

El període precolombí

A partir del segle XIII els territoris que comprenen l’actual Bolívia passaren a formar part de l’imperi dels inques; anteriorment s’hi havien assentat diversos pobles i diverses cultures, entre les quals destaca la de cultura de Tiahuanaco, que es desenvolupà a l’època preincaica a les vores del llac Titicaca, amb grans construccions de blocs gegantins engalzats sense morter, i que deixà una de les millors expressions de l’art indígena de Bolívia, que, d’altra part, no es diferencia en res del del Perú, del qual és una manifestació provincial.

El temple de Kalasasaya a Tiahuanaco, Bolívia
© X. Pintanel

Període colonial (1539-1824)

El 1539 les tropes castellanes de Pizarro conqueriren l’Alt Perú, nom amb què eren coneguts aquests territoris. Els europeus mostraren poc interès en la nova colònia fins al descobriment de les mines d’argent de Potosí (1545). Llavors començà la colonització: foren fundades diverses ciutats (Potosí, La Paz, Ciudad de la Plata, Santa Cruz, etc.). El 1552 fou erigit el bisbat de La Plata, i el 1559 fou creada l’Audiencia de Charcas, que passà a dependre del virregnat del Perú, fins el 1776, que aquest restà integrat dins el nou virregnat del Río de la Plata. Desaparegut el sistema de l’agricultura inca, la vida econòmica se centrà en l’explotació del subsol. El treball dels indis, reclutats segons el sistema de la mita, era efectuat en unes condicions intermèdies entre l’esclavatge i el feudalisme. Es produïren diverses revoltes de les masses índies (1661, 1665-68) i foren especialment importants les dirigides per Tupac Amaru i per Tomás Catari (1781), amb aixecaments a Oruro, Cochabamba i La Paz, cruelment reprimides. A l’època colonial es desenvolupà a Bolívia un art basat en el barroc amb influències de la tradició indígena, els centres principals del qual foren La Paz i Potosí.

De la independència a la guerra del Chaco (1825-1933)

Bolívia fou un dels primers països a lluitar per la independència (aixecament d’elements universitaris i d’oïdors de l’Audiència, fonamentalment criolls, a Chuquisaca, el 1809), però no arribà a assolir-la fins més tard, amb la decisiva victòria del general Sucre, lloctinent de Bolívar, a Ayacucho, pel desembre del 1824. El 6 d’agost de 1825 fou proclamada formalment la independència i es constituí la República de Bolívar, després anomenada Bolívia. Nomenat Bolívar president i Sucre vicepresident, aquest ocupà la presidència el 1826 i, alhora, hom proclamà la primera constitució que establia un sistema intermedi entre la monarquia i la república (el president ho era amb caràcter vitalici, s’establien limitacions importants a les llibertats polítiques, etc.). El militarisme, amb una successió constant de pronunciamientos, dominà durant un llarg període la vida política del país, l’estructura econòmica del qual es caracteritzava per la concentració en mans dels terratinents i pel poder de les famílies que acaparaven les explotacions mineres, amb una escassa densitat de població (990.000 h). El general Santa Cruz, que succeí Sucre (1831), intentà de reunir Bolívia i el Perú en una confederació, la qual cosa provocà l’enfrontament amb Xile. La victòria de Xile a Yungay (Perú), el 1839, posà fi a la confederació. Diversos problemes fronterers amb els veïns s’ajuntaren a la turbulenta situació interna. La guerra del Pacífic amb Xile (1879-94) conclogué amb la pèrdua per part de Bolívia de la província costanera d’Atacama, rica en nitrats, amb la qual cosa fou tallada la seva sortida a la mar. El 1903 es veié obligada a cedir al Brasil, bé que amb indemnització, el territori d’Acre, important pel seu cautxú. A partir de la derrota amb Xile hom tendí a substituir el poder dels militars per governs civils, amb les forces polítiques agrupades entorn dels dos grans partits conservador i el liberal. Aquest pujà al poder el 1899 amb el president José Manuel Pando, amb qui s’inicià un període d’una certa millora econòmica (desenvolupament de les mines d’estany, sobretot), fou construïda una xarxa ferroviària per arribar a la mar, la capital de la conservadora Sucre fou traslladada a la liberal La Paz, fou establerta la tolerància de cultes, etc. El 1933 la qüestió del territori del Chaco provocà una nova guerra, aquesta vegada amb el Paraguai, que fou resolta amb l’armistici de Buenos Aires (1935), que donà satisfacció a les reivindicacions territorials del Paraguai (guerra del Chaco).

De la fi de la guerra del Chaco al cop d’estat militar (1935-1964)

La guerra del Chaco, ultra afavorir el sorgiment de grups nacionalistes bolivians colpits per la pèrdua, des del 1825, de més del 50% del territori de Bolívia, agreujà les condicions de la vida econòmica. Alhora, des de la fi de la Primera Guerra Mundial s’hi havia iniciat ja una penetració a gran escala del capital estranger, en especial nord-americà. Així començà una època de grans conflictes socials. El 1936, un moviment revolucionari portà a la presidència el coronel José David Toro, que inicià una política socialitzant amb tendència a limitar els privilegis de les empreses estrangeres (nacionalització de la Standard Oil, etc.), que, prosseguida de fet pel coronel Germán Busch, fou tallada el 1939 per la pujada al poder dels Quintanilla i Peñaranda. El 1942 es produí l’aixecament de miners a Cataví, reprimit amb una gran matança. Aquesta situació durà fins el 1952, que Víctor Paz Estenssoro, dirigent del MNR (Movimiento Nacional Revolucionario), arribà a la presidència de la república. Substituït el 1956 per Hernán Siles Zuazo, tornà a la presidència el 1960, amb Juan Lechín, dirigent dels sindicats miners, com a vicepresident. La política d’aquesta època, inicialment de caràcter progressista (nacionalització de les mines d’estany, reforma agrària, etc.), acabà apropant-se als interessos de primer combatuts. Això provocà noves lluites socials i la ruptura definitiva amb Lechín (1964). Pel juny d’aquell mateix any, Paz Estenssoro guanyà les eleccions presidencials, de les quals s’havia retirat l’oposició, però pel novembre del 1964 fou derrocat per un cop d’estat del general Barrientos, que establí una dictadura militar.

El període de les dictadures militars (1964-1982)

Barrientos —elegit president per votació el 1966— menà una activa lluita contra els moviments guerrillers (Ernesto Guevara de la Serna). A la seva mort en un obscur accident d’helicòpter (abril del 1969), el succeí Adolfo Siles Salinas, que rebé el suport de les forces armades. No obstant això, el setembre del mateix any, un cop militar comandat pel general Alfredo Ovando Candia el deposà. Aquest, l’octubre del 1970 fou forçat a dimitir després d’una pugna pel poder entre l’ala dreta i l’ala esquerra de les forces armades. El nou president, general Juan José Torres, rebé el suport de l’ala esquerra i practicà una política esquerrana i de nacionalitzacions. Per l’agost del 1971 un cop d’estat l’enderrocà i donà el poder al general Hugo Banzer. La dictadura ultradretana, que fracassà en les negociacions amb Xile per a assolir una sortida de Bolívia al Pacífic, veié créixer l’oposició popular, eclesiàstica i de l’exèrcit. Això obligà Banzer a convocar eleccions (1978), però foren un frau i, uns dies més tard, un alçament militar lliurà la presidència al general Pereda, que caigué pel novembre següent i fou succeït per una junta moderada. Aquesta convocà noves eleccions i el Congrés que en sortí elegí com a president per un any, termini per a convocar noves eleccions, Walter Guevara (1979), dirigent del Partido Revolucionario Auténtico, aliat al Movimiento Nacionalista Revolucionario, de Paz Estenssoro. El mateix any, però, Guevara fou deposat pel coronel Alberto Natusch. Aquest, sense prou suport militar i popular, es retirà al cap de 16 dies, i el congrés nomenà interinament com a presidenta Lidia Gueiler fins que es complís el termini electoral previst. En les eleccions (juny del 1980), guanyà clarament Hernán Siles Zuazo, d’esquerra moderada, que pertanyia a la coalició Unidad Democrática Popular. Al juliol següent, però, les forces armades prengueren de nou el poder i instal·laren una junta militar encapçalada pel general Luís García Meza, d’extrema dreta. Aquest hagué de fer cara, durant la seva presidència, a cinc temptatives de cop d’estat militar, fins que en triomfar un aixecament militar a Santa Cruz de la Sierra (agost del 1981), cedí el poder als tres membres de la junta militar. Aquesta junta transferí el poder (setembre del 1981) a un dels seus membres, el general Celso Torrelio Villa, que inicià un procés de transició a la democràcia. El juliol del 1982, però, lliurà el comandament de l’estat a la junta militar, la qual el traspassà al general Guido Vildoso Calderon. Finalment, el 1982 els militars lliuraren el poder a les autoritats civils elegides el 1980.

Retorn dels governs civils

Després del restabliment de la democràcia, el liberal Siles Zuazo, del Movimiento Nacionalista Revolucionario de Izquierda (MNRI), obtingué la victòria en les eleccions generals (1982). La seva gestió, que centrà en mesures d’austeritat per tal de combatre la davallada econòmica del país, en gran part provocada per la disminució dels preus dels minerals (especialment l’estany) en el mercat internacional, rebé l’oposició del poderós sindicat Central Obrera Boliviana (COB), contrari al programa d’austeritat del govern. Assetjat per una gran inestabilitat i per temptatives de cop d’estat, Siles Zuazo dimití i, en les eleccions del 1985, assolí la presidència Víctor Paz Estenssoro, candidat de l’MNR, el qual formà un govern de coalició. El nou president presentà un programa destinat a contenir la inflació. La COB el rebutjà i convocà una vaga general indefinida i, en resposta, el govern decretà l’estat de setge fins que a l’octubre la COB accedí a negociar amb el govern. Al llarg de tot el 1986 continuaren les vagues i les manifestacions massives contra el programa econòmic del govern i, de nou, aquest decretà l’estat de setge. Pel juliol, l’arribada de 160 soldats dels EUA per col·laborar en la campanya d’erradicació de les plantacions il·legals de coca despertà fortes protestes per part de l’oposició. Els anys següents perdurà la inestabilitat social, que fou combatuda amb diversos decrets d’estat de setge. El 1988 el govern prengué mesures per a reduir la producció de coca en sòl bolivià. Es formà un departament antinarcòtics, es reduïren les possibilitats de plantació i es formaren tropes especials per al control de la droga, que foren dotades de recursos importants. El 1989 les eleccions no donaren majoria a cap partit però el parlament escollí com a president Jaime Paz Zamora, líder del Movimiento de la Izquierda Revolucionaria, que quedà en tercera posició i que hagué d’unir-se amb l’ADN (Acción Democrática Nacionalista) per a estructurar un govern de “convergència i unitat nacional”. La política econòmica del govern seguí la línea de l’anterior, de Víctor Paz Estenssoro, amb resultats semblants. Bolívia aconseguí de pagar una part del deute exterior, però la seva economia requeria uns préstecs suplementaris d’un valor similar a les exportacions de cocaïna (600 milions de dòlars). Després de la cimera antidroga de Cartagena (febrer del 1990), amb els presidents nord-americà, colombià i peruà, Zamora acceptà la militarització de la lluita contra aquest tràfic il·legal. Així, el Congrés aprovà l’entrada en el país de les “boines roges” nord-americanes, que havien d’ensinistrar els militars que combatien el narcotràfic. El projecte, però, no reeixí a causa de l’oposició pública, que dubtava de la sinceritat dels dirigents de la lluita. A més, el desplegament de les forces armades a les regions productores desencadena de vegades una forta oposició, la qual donà origen a la formació de guerrilles. La política liberal del govern de Paz Zamora provocà al llarg del 1992 una dura oposició de la Central Obrera Boliviana (COB), amb dues vagues generals i l’ocupació de mines, com a conseqüència de la privatització d’un centenar d’empreses estatals, entre les quals hi havia l’emblemàtica Corporación Minera Boliviana, que a causa de la fèrria oposició dels miners quedà temporalment ajornada. El 6 de juny de 1993 Gonzalo Sánchez de Lozada, candidat de l’històric Movimiento Nacionalista Revolucionario, resultà elegit nou president. El seu triomf fou conseqüència, en gran part, del fet d’haver escollit com a candidat a la vicepresidència Victor Hugo Cárdenas, carismàtic líder indígena del Movimiento Revolucionario Tupac Katarí. El nou president dugué a terme una radical reforma del sistema educatiu, amb la introducció de l’aprenentatge de les llengües indígenes —aimara, guaraní i quítxua—, així com la supressió de la sindicació obligatòria i la transferència als municipis de l’ensenyament i la sanitat. El 7 d’octubre de 1996, la Cambra de Diputats aprovà l’actualització de la llei de reforma agrària del 1953, concedint les titulacions de terres als indígenes de nombroses comunitats. El govern procedí a la privatització de dos importants sectors econòmics estatals: les telecomunicacions i el petroli, mitjançant un original sistema de capitalitzacions que comportava que un 50% de les accions quedessin en fons d’inversió bolivians destinats a finançar el sistema de pensions. Això provocà, al llarg del 1996, nombroses vagues, concentracions i marxes de protesta organitzades per la COB, que es repetiren els primers mesos del 1997, per a protestar contra el projecte de reforma de les pensions. El govern s’atribuí grans èxits al final del 1996 en el pla d’erradicació dels cultius de coca. El novembre del mateix any entrà en vigor el tractat d’extradició de narcotraficants amb els Estats Units, país que el 1997 augmentà la seva contribució econòmica al programa de substitució de cultius de coca per cultius alternatius.

El maig del 1997 tingueren lloc les eleccions presidencials, que guanyà l’exdictador Hugo Banzer, amb el 22,4% dels vots, però sense obtenir la majoria absoluta. Després d’un intent fallit de diàleg nacional per a poder crear un programa de govern, prosseguí les polítiques, marcades per l’FMI, de privatitzacions i descentralització administrativa; així mateix, es comprometé a erradicar la totalitat dels cultius de coca existents al país abans de la finalització de l’any 2002. Des d’aleshores, si bé les xifres macroeconòmiques donaren resultats força positius, els escàndols de corrupció i les fortes mobilitzacions populars posaren en diferents ocasions el govern a la vora de la crisi, situacions que es resolgueren amb violència i la imposició autoritària de dràstiques mesures polítiques i econòmiques. A la primavera de l’any 2000, l’augment del malestar social conduí a massives mobilitzacions impulsades per la Coordinadora de la Defensa del Agua y de la Vida i pels sindicats organitzats per antics miners acomiadats, dedicats ara al cultiu de la coca. L’agost del 2001 Banzer renuncià la presidència per motius de salut i morí al maig de l’any següent; el càrrec fou ocupat per l’aleshores vicepresident Jorge Quiroga. En les eleccions de l’agost del 2002, Gonzalo Sánchez de Lozada aconseguí la presidència, però l’absència d’una majoria clara l’obligà a formar una coalició de govern entre el seu partit (MNR), l’ADN i el Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR). En aquestes eleccions emergí com a principal força de l’oposició el Movimiento al Socialismo (MAS), partit indígena liderat per Evo Morales, que agrupava els camperols conreadors de coca. El 2003 estigué marcat per una gran inestabilitat provocada, al febrer, per la proposta de diverses mesures d’austeritat (retirada poc després) i, sobretot, per la decisió d’exportar el gas natural d’El Alto. L’anunci d’aquesta mesura provocà al setembre i a l’octubre una reacció de gran violència. A més del fet que la venda del gas era percebuda per una gran part de la població rural com una mesura per a l’enriquiment exclusiu de l’elit dirigent, influí també en el rebuig la decisió del govern d’utilitzar els ports xilens (Bolívia perdé l’accés al mar arran de la guerra amb Xile el 1879, després de la qual l’anomenat corredor d’Atacama fou annexat a aquest país, i donà origen a un contenciós territorial entre ambdós estats que encara perdura). Com a resultat de les protestes, Sánchez de Lozada i el seu govern dimitiren l’octubre del 2003. Foren succeïts per un govern de transició encapçalat per Carlos Mesa, el qual, entre altres mesures, creà un Ministeri d’Afers Indígenes. Mesa, a més, el juliol del 2004 convocà un referèndum sobre la proposta de privatització de l’explotació del gas, que obtingué un elevat suport. A l’agost fou signat un acord amb el Perú per a la creació d’una zona especial a la costa d’aquest país des d’on Bolívia exportaria el gas. Tot i això, el gener del 2005 l’augment dels preus dels carburants desencadenà protestes massives a la província de Santa Cruz. Incapaç de controlar la revolta, Mesa dimití al juny i el Congrés anuncià eleccions presidencials anticipades.

La Bolívia d’Evo Morales (2005-2019)

Les eleccions tingueren lloc el desembre del 2004, i les guanyà Evo Morales, que esdevingué el primer president indígena del país. Amb el suport d’amplis sectors populars (entre els quals hi havia el dels conreadors de coca, als quals prometé protecció) encetà una decidida orientació vers el socialisme, que es manifestà el maig del 2006 amb la nacionalització per decret de tot el sector energètic del país, cosa que comportà també condicions més restrictives per a les multinacionals. Al juny, Morales convocà eleccions a una assemblea constituent que guanyaren els seus partidaris; el nou òrgan fou encarregat de redactar un nou text constitucional destinat, segons indicà el president, a restablir els drets de la majoria indígena.

Al novembre fou aprovada una llei de reforma agrària que expropiava part de les terres conreades per a redistribuir-les entre els camperols pobres. En canvi, el govern rebutjà les demandes d’autonomia a la regió de l’Oriente, especialment al departament de Santa Cruz, la regió més rica en hidrocarburs del país, i també als departaments de Tarija, Pando i Beni. L’aposta per una forta centralització es materialitzà en el projecte de constitució presentat el desembre del 2007. El maig del 2008 se celebrà a Santa Cruz un referèndum sobre l’autonomia, en el qual l’opció favorable a l’autogovern obtingué al voltant del 80% dels vots. Morales qualificà la consulta d’il·legal i l’agost del 2008 contraatacà amb un referèndum sobre la seva continuïtat, que guanyà clarament (resultat qüestionat per l’oposició). El gener del 2009 s’aprovà en referèndum el nou text constitucional (votació que l’oposició qualificà novament de fraudulenta), en vigor des el mes següent. Al desembre Morales fou reforçat en imposar-se a l’oposició en les eleccions presidencials (60% dels vots) per a un segon mandat.

Tot i la continuació de les nacionalitzacions (entre d’altres la de l’empresa espanyola REE, el maig del 2012), la pobresa crònica d’amplis sectors de la població no minvà i el malestar es manifestà al llarg dels anys següents en mobilitzacions i revoltes contra la congelació i les retallades de salaris als funcionaris, entre altres mesures. L’octubre del 2011, l’elecció dels principals jutges del país, amb prop del 60% dels vots nuls, constituí una nova mostra de descontentament. L’aprovació de la nova constitució fou l’argument en què es basa el Tribunal Suprem per a permetre a Morales concórrer a un tercer mandat, tot i el límit constitucional de dos de consecutius. L’octubre del 2014 Morales fou reelegit a la presidència. El seu tercer mandat estigué marcat per l’augment de la pobresa extrema, les protestes per la corrupció, la controvèrsia per l’ampliació de la superfície agrícola dedicada a la coca, les protestes dels grups indígenes contra el projecte de construcció d’una carretera transamazònica i els devastadors incendis al bosc tropical (tot i l’autoproclamat compromís mediambiental del govern). El febrer del 2016 perdé el referèndum sobre la reforma constitucional que li permetria optar a la candidatura el 2019, però el novembre del 2017 el Tribunal Constitucional eliminà el límit de mandats. Bé que fou proclamat vencedor en les eleccions de l’octubre del 2019, l’oposició encapçalada pel candidat Carlos Mesa i els observadors internacionals denunciaren un frau massiu. Pressionat per una allau de protestes i per l’exèrcit (pressió qualificada pels partidaris del president de cop d'estat), després que la seva proposta de repetició de les eleccions fos rebutjada, Morales anuncià la dimissió el 10 de novembre i poc després s’exilià a Mèxic. El succeí en el càrrec interinament la senadora de l’oposició Jeanine Áñez, per designació del Tribunal Constitucional. Al cap de pocs dies el govern interí acusà Morales de sedició i terrorisme.

En política exterior, l’accés de Morales a la presidència significà l’arrenglerament de Bolívia amb els règims veneçolà i equatorià d’Hugo Chávez i Rafael Correa, respectivament, cosa que comportà un refredament de les relacions amb els Estats Units (agreujat, en el cas de Bolívia, pel suport de Morales als conreadors de coca), que no tardaren a esdevenir hostils. El setembre del 2008, ambdues parts expulsaren els ambaixadors respectius, i al novembre Bolívia prohibí a l’agència antidroga dels Estats Units actuar al país. La producció de coca boliviana, però, no tan sols afectà les relacions amb els Estats Units, i entre el gener del 2012 i el gener del 2013 Bolívia abandonà la convenció sobre narcòtics de les Nacions Unides quan aquesta organització classificà la coca com a droga il·legal. Amb la resta dels estats llatinoamericans, tingueren lloc algunes iniciatives conjuntes, la més rellevant de les quals fou la creació del Banc del Sud el desembre del 2007, que signaren aquests tres països i el Brasil, l’Argentina i el Paraguai. El Brasil i l’Argentina, d’altra banda, eren importadors de gas bolivià, i el febrer del 2008 s’iniciaren negociacions a tres per a renegociar el subministrament. Morales rellançà el litigi internacional contra Xile per la sortida al mar l’abril del 2014, però el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sentencià l’octubre del 2018 a favor de Xile.

Data de revisió: 
2019-11-26
Llegir més...