Escriptor i polític francès. Exiliat durant la Revolució, retornà sota el Directori i esdevingué membre del Consell d’Instrucció Pública (1814), diputat per l’Avairon (1815-22) i ministre d’estat (1822). Fou membre de l’Académie Française (1816) i par de França (1823), títol que renuncià arran de la revolució del 1830. Capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme filosòfic, afirmà que la font de tot coneixement és la revelació, que la monarquia és de dret natural i, tot justificant l’esclavatge i l’antisemitisme, rebutjà els postulats racionalistes del s. XVIII oposant-hi les lliçons de l’experiència. Les seves obres més importants són Théorie du pouvoir politique et religieux (1796), Essai analytique sur les lois naturelles de l’ordre social (1800), Du divorce (1801), Recherches philosophiques (1818) i Démonstration philosophique du principe constitutif de la société (1830).