Graduat a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, fou director de la Real Escuela Superior de Arte Dramático, amb seu al Teatro Real de Madrid (1968-70), de l’Institut del Teatre (1971-80), que revitalitzà enormement, del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1982-88), i des del 1998, de l’Escenari Joan Brossa —del qual també fou cofundador, juntament amb l’il·lusionista Hausson, amb el qual col·laborà sovint —, institució refundada el 2010 com La Seca-Espai Brossa, Fàbrica de Creació i el 2018 com Escenari Joan Brossa, entitat vinculada a la Fundació Joan Brossa (1999), de la qual fou patró. Membre del Consejo Nacional de Teatro del Ministeri de Cultura d’Espanya (1985-97), fou president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (1997-2005).
Com a director escènic cal esmentar els muntatges: La gavina, de Čekhov, amb traducció de Joan Oliver; L’ombra d’un copalta damunt de l’asfalt, obra d’homenatge a l’avantguarda escènica, amb textos de J.V. Foix (1979); El guant negre (1981), d’August Strindberg; La pregunta perduda (1985), de Joan Brossa; Savannah Bay (1986), de Marguerite Duras; És així si us ho sembla (1987), de Luigi Pirandello; La gran il·lusió (1988), d’Eduardo De Filippo; Para Federico un son (1999), sobre textos de Federico García Lorca, amb el qual guanyà el premi Sebastià Gasch del FAD a la millor direcció; La mà de mico (2000), de Salvador Vilaregut, premi Butaca a la millor direcció escènica; l’espectacle El combat de les sorpreses o El misteri de l’estoig xinès (2000), amb Hausson, en el qual actuà la seva filla Nausicaa Bonnín i Dufrenoy (Barcelona, 28 d’abril de 1985), a qui dirigí en produccions posteriors; La confessió (2001) i Mots de ritual (2003), de Josep Palau i Fabre; El far del maleït (2001), de Paul Autier, Paul Cloquemin i Rachilde, en versió de Sabine Dufrenoy; El fabricant de monstres (2003), de Max Maurey, Paul Coste i Charles Moitrier; La intrusa (2005), de Maurice Maeterlinck; Nausica (2005), de Joan Maragall; Don Juan, príncipe de las tinieblas (2008), de Palau i Fabre, al Teatro Español de Madrid; Retorn a Andratx (2010), de Baltasar Porcel; El comte Arnau (2011), de Joan Maragall; La meva Ismènia (2013), d’Eugène Labiche, i La dama de les camèlies (2014), entre d’altres.
Participà també com a actor en nombroses obres teatrals (El banquet, Qui té por de Virgínia Woolf?, Electra, etc.), de cinema (La senyora, de Jordi Cadena, on debutà al cinema el 1987 amb un personatge inquietant que repetí en produccions posteriors; Un negre amb un saxo, 1988, Rateta, rateta, 1989 i Monturiol, el senyor del mar, 1993, de Francesc Bellmunt; És quan dormo que hi veig clar, 1988, de Jordi Cadena; Entreacte, 1988, de Manel Cussó-Ferrer; El llarg hivern, 1991, de Jaume Camino; La ciudad de los prodigios, 1999, de Mario Camus; Volverás, 2003, d’Antoni Chavarrías; I figli strappati, 2005, de Massimo Spano) i també de televisió (La febre d’or, 1993, de Gonçal Herralde). Juntament amb Sergi Casamitjana dirigí Andrea (1995), que també protagonitzà. Fou coguionista de films com Els papers d’Aspern, d’Henry James, dirigit per Jordi Cadena (1991), i com a historiador és autor d’Adrià Gual i l’escola catalana d’art dramàtic.
Rebé el Premi Nacional de cinematografia i vídeo pel curtmetratge Refugiats i fugitius (1994). També fou guardonat amb el premi ADB a la millor trajectòria artística (1981), el premi Ciutat de Barcelona en l’apartat de teatre (2003) i el Premi Nacional de Cultura del CoNCA (2013). Des del 2011 fou membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2019 fou nomenat acadèmic d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.