D’una posició postcarducciana passà a escriure poesia futurista (II Purosangue, 1919). Lligat a l’avantguarda del seu temps (A.Casella, G.De Chirico, A.Savinio) publicà narrativa sovint impregnada de realisme màgic (La vita intensa, 1919; La vita operosa, 1920; La scacchiera davanti allo specchio (1922), Eva ultima, 1923; Gente nel tempo, 1937, etc), corrent el nom del qual encunyà, a més d’ésser-ne un dels primers teoritzadors, en particular en la revista 900 (1926-29), que fundà juntament amb C.Malaparte. Fou també notable la seva producció teatral, influïda per L.Pirandello (Siepe a Nordovest, 1919; Nostra Dea, 1925; Minnie la candida, 1927). Elegit membre de l’Accademia d’Italia (1930), els anys trenta dirigí la revista d’arquitectura racionalista Quadrante i es convertí en un actiu propagandista del feixisme, però el seu avantguardisme el féu incòmode al règim, que el titllà d’elitista i el marginà. Després de la guerra, bé que fou perjudicat per la seva trajectòria política, el 1953 guanyà el Premio Strega per la narració L’amante fedele.