A París (1812-16) edità manuscrits i una gramàtica del sànscrit. La seva grandesa, però, cal cercar-la en la lingüística estricta. El 1816 publicà Über das Conjugations-system der Sanskritsprache, on comparava la conjugació sànscrita amb les del llatí, el grec, el persa i el germànic, obra que és l’inici de la gramàtica comparativa de l’indoeuropeu, ensems amb els treballs de Rasmus Kristian Rask. Amb Vergleichende Grammatik des Sanskrit, Zend, Griechischen, Lateinischen, Litthauischen, Altslavischen, Gothischen und Deutschen (1832-52) volgué remuntar-se fins a l’origen de tot el sistema flexional indoeuropeu, o sigui, retrobar el sentit primitiu de tots els morfemes de flexió. A part aquesta aspiració, els seus conceptes són més moderns que els de Friedrich von Schlegel o de Jacob Grimm, i en tot cas és segur que el seu optimisme li fou un poderós estimulant per a la construcció de la seva obra.