Fill gran de Xavier de Borbó-Parma. S’establí a Espanya el 1957, participà en les concentracions anuals de Montejurra i els anys seixanta refundà el carlisme, al qual donà un caràcter democràtic, socialista i federalista. Expulsat per les autoritats franquistes el 1968 a causa de la seva activitat política, el 1975 rebé la successió dinàstica del seu pare. El 1976 el seu germà Sixt de Borbó-Parma (Pau, Gascunya, 22 de juliol de 1940), cap de la facció integrista i franquista del carlisme, li’n disputà el lideratge i, amb el suport d’elements d’ultradreta i dels serveis secrets del franquisme, s’enfrontà amb ell a Montejurra, on foren assassinats dos dels seus partidaris. El 1977 esdevingué cap de la casa ducal de Parma i retornà legalment a l’Estat espanyol. El 1979 participà en les eleccions generals al capdavant del Partit Carlí, però se n’apartà després dels mals resultats obtinguts en la consulta. El 1981 es traslladà als EUA, on fou professor de la Universitat de Harvard. Aquest mateix any es divorcià de la princesa Irene dels Països Baixos, amb la qual s’havia casat el 1964. Publicà La vía carlista al socialismo autogestionario (1977) i Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI (2004).