La costa és baixa, rectilínia i sorrenca; hi desemboquen el riu Millars, límit septentrional del terme, i el riu Sec de Betxí, que travessa el nucli urbà; (la zona costanera meridional rep els noms de Serratella, Serradal i Serrulla). L’agricultura és un recurs econòmic important; el 1991 s’hi dedicava el 13% de la població activa i ocupava quasi la totalitat de la superfície. S'obtenen excel·lents produccions gràcies a la fertilitat dels sòls, formats per dipòsits al·luvials que assoleixen els 25 m de potència, i a la possibilitat de regatges amb aigües del Millars mitjançant una complexa xarxa de séquies derivades de la séquia de Borriana, regulades per una comunitat de regants amb un Tribunal de la Taula; l’aigua és repartida a l’ull de la Forca i als partidors Jussà i Sobirà. Aquest sistema de regatges, incrementat modernament, és basat en l’existent durant l’època islàmica i permet el predomini absolut dels conreus de regadiu (100% de la superfície total conreada). Els conreus més estesos foren tradicionalment els d’oliveres, de vinya, figueres, i moreres (en funció de la producció de seda); dels antics arrossars, com els del Clot de Borriana, ja no en resta res. Actualment el conreu més estès és el de tarongers, gairebé en règim de monoconreu (96% de la superfície conreada); introduït vers el 1840, s’estengué ràpidament fins a assolir el màxim el 1930 (99%).
La propietat de la terra és molt repartida i hi predomina el règim d’explotació directa. La ramaderia és poc important. La pesca és una activitat secundària tradicional que se centrà en l’antic grau de la desembocadura del riu Sec de Betxí fins a la construcció del port modern; l’explotació és de tipus familiar; la modernització i l’increment de la producció han estat obstaculitzats per l’especialització pesquera del veí Grau de Castelló, al qual emigraren al començament del segle XX una part dels pescadors borrianencs. Les activitats industrials han estat sempre vinculades a l’agricultura (13% de la població ocupada el 1991) fins al segle XIX hi hagué molins d’oli. Actualment se centren en la preparació d’embalatges per a taronges i en la producció de conserves i sucs vegetals; també hi ha petites indústries de ceràmica, materials de construcció, plàstics i paper. Les activitats comercials s’incrementaren notablement a la fi del segle XIX amb la necessitat de comercialitzar la producció de cítrics de tota la comarca vers el mercat internacional, que provocà la construcció del port. Se celebren les fires de Sant Blai, pel febrer, i mercat setmanal el dimarts. El sector dels serveis és el més important (57% de la població ocupada el 1991). Demogràficament registrà un gran increment durant el segle XIX, lligat amb l’expansió del conreu de tarongers (1 400 h el 1794 i 12 962 el 1900); a partir del 1930 l’augment ha estat important a causa de la immigració andalusa i murciana (33% en 1930-60). Des del 1960 es manté estable. L’any 2006 la població era de 28 694 h.
El port actual fou construït uns 2 km al sud del grau el 1923 després del fracàs del carregador construït de ferro i fusta per la casa anglesa Isaacs (1889), que fou terraplenat pels al·luvions del riu Sec de Betxí, i davant la impossibilitat de carregar en alta mar amb barcasses quan augmentà la producció (el 1908 foren carregades per aquest sistema 116 000 tones en 345 vaixells). Actualment no té pràcticament activitat a causa de la desaparició de l’exportació de cítrics, que hom fa per via terrestre. La seva activitat es concentra en la pesca, com a port esportiu i en la reparació de vaixells.
La geografia humana i la història
La ciutat (24.063 h agl i 31 h diss [1991], borrianencs o borrianers; 12 m alt.), vila fins el 1901, centre de la Plana Baixa, és situada, en bona part, a la dreta del riu Sec de Betxí. A l’època islàmica, durant la qual tingué una gran importància a causa de la seva situació enmig de la plana regada (fou anomenada pels àrabs la Ciutat Verda), com també per una notable activitat cultural, era encerclada dins una forta muralla circular amb vall, de la qual hi ha restes, on s’obrien les portes de València, de Tortosa i d’Onda. Havia format part de les terres dominades pel Cid després de la conquesta de València (1094). Fou la primera gran població del Regne de València conquerida per Jaume I (16 de juliol de 1233) després d’un llarg i dificultós setge de dos mesos amb un exèrcit de 25.000 infants i 2.000 cavalls que arribà des de Terol. La vila fou abandonada per la població musulmana i donada a poblar el mateix any (el 1235 en fou ampliada la carta de poblament) a fur de Saragossa (que fou mantingut fins el 1329, substituït per la legislació valenciana comuna). Les primeres mil famílies eren, en gran part, tortosines; després s’hi afegiren gent de l’Aragó meridional. Gràcies a la seva participació en la conquesta, Jaume I atorgà part de les rendes de Borriana als ordes de Calatrava (la casa de Calatrava, antiga granja de l’orde, es conserva encara entre la ciutat i el Grau), de Sant Joan i del Temple; l’orde de Montesa es féu càrrec de la comanda de Borriana en extingir-se els templers. Fou declarada vila reial i tingué sempre vot a les corts. La reina Violant d’Hongria hi establí la seva cort durant la conquesta de València. Vila-real formà part del terme fins el 1273. D’antuvi fou la població més important de la Plana, anomenada també plana de Borriana. El 1286 hi tingué lloc el final de les corts generals del Regne de València, traslladades des de València per pressió dels magnats aragonesos de la Unió (a causa del fur aragonès que hi era vigent); el nou rei Alfons hi fou jurat rei de València. Malgrat ésser vila reial, Jaume II la donà en feu a la seva mare Constança (1291) i a la seva muller Elisenda de Montcada (1324); Alfons III intentà igualment de donar-la, juntament amb altres poblacions valencianes, a l’infant Ferran, però desistí davant l’actitud del regne encapçalada per Guillem de Vinatea. Finalment, Pere III la cedí al seu germà Joan, fill de la seva madrastra Elionor de Castella, però la vila tancà les portes a la comitiva reial que anava a donar-li'n possessió al·legant, a més dels seus privilegis, la condició castellana del nou senyor; el rei revocà la donació. En les guerres de la Unió estigué al costat de Pere III. Durant el segle XIV fou introduït el conreu de la canyamel i de l’arròs (1360), però el paludisme que aquest comportà i els estralls de la pesta (els 592 focs del 1418 restaren reduïts a 190 després de l’epidèmia del 1435) motivaren la decadència de la vila. Durant les Germanies prengué, com Morella, una actitud contrària als agermanats, al costat del governador de la Plana Ramon de Viciana, d’una vella família borrianenca. Gràcies al sanejament iniciat al segle XVIII i a la introducció del conreu dels tarongers el 1840, hi hagué una nova època de creixement. Durant la primera guerra carlina fou assetjada i ocupada el 1837 per les forces del cap carlí dit el Serrador i, encara, el mateix any tornada a ocupar pel cap carlí Sanz. El 1838 hi tingué lloc una batalla entre la infanteria de Cabrera i la guarnició cristina, en què foren derrotats els carlins.
L’església parroquial de Sant Salvador, construïda probablement sobre l’antiga mesquita, conserva un interessant absis gòtic (segle XIII), una custòdia i una creu processional gòtiques; de les reformes posteriors de l’edifici destaca la capella de la Comunió (segle XVIII), amb frescs de Josep Vergara i quadres de Josep Orient; el campanar és del segle XVI. Resta l’edifici de l’antic convent de la Mercè, suprimit el 1835. El 1967 fou inaugurat el Museu Històric Municipal, d’arqueologia i etnologia. Dins el terme, on han estat trobades restes de poblament ibèric i romà, hi ha la parròquia rural de Santa Bàrbara, el barri de l'estació de Borriana (300 h diss [1991]), els barris marítims del Grau de Borriana i del Port de Borriana, la colònia de Millars, les Alqueries de València (179 h el 1991) i els santuaris de l'Ecce Homo i de la Misericòrdia.