Situació i presentació
El municipi de Bossost, de 28,17 km2, es troba al sector nord-occidental de la Vall d’Aran, a banda i banda de la Garona, i especialment pròxim a la frontera francesa pel portilló de Bossost, de Burbe o Eth Portilhon, que el comunica amb la pròxima localitat de Luchon. Els termes veïns són el de Les al N, el de Vilamòs i Arres a l’E, amb aquest últim també termeneja al S, i el francès de Luchon a l’W.
L’àmbit territorial s’estén dins els límits següents: el termenal des de l’extrem SW, al tuc d’Eth Plan dera Sèrra (1.977 m), passa pel coll de Baretges i el tuc d’Aubàs (2.061 m) i gira a llevant per Era Trona (2.084 m), continua la direcció envers llevant, en contacte amb Arres, travessa la Garona aigua avall d’Era Bordeta, segueix un petit sector del riu vers el N, torna a agafar la direcció E aigua avall del pont d’Eth Pas deth Lop i voreja la Mina Victòria d’Arres fins a Es Horats de Margalida. En aquest punt canvia la direcció vers el N, fronterer amb Vilamòs (Sèrra Baisha), i gira vers ponent, als vessants occidentals de la serra de Montlude, ja en contacte amb Les. Passa pel tuc d’Es Neres (2.259 m), el pas de Salòda (1.800 m) i el pla de Lodin (1.550 m), i torna a creuar la Garona i la carretera. A l’esquerra del riu passa en direcció també W i arriba a la frontera al S del coll d’Hònt Hereda (1.902 m); continua fronterer amb França vers migdia passant per Era Montanheta (1.992 m), el coll d’Era Montanheta, el tuc de Pujastor (2.016 m), el tuc de Saublanca (1.928 m), el cap de Comalonga, el coll de Panèc, la pica d’Era Bossetèra, el cim de la serra d’Es Estanhèrs, el tuc d’Era Clòta (1.425 m), el portilló de Burbe o de Bossost o Eth Portilhon, el collet d’Era Artigueta, fins a trobar de nou el tuc d’Eth Plan dera Sèrra.
Al terme s’alça el cap d’Es Antenes (1.852 m) al límit SW del municipi. A la Garona, dins el terme, aflueixen per l’esquerra el còrrec d’Es Clòts de Coma, que neix al terme de Les, el barranc de Sorieus i el riu d’Es Castèths, i per la dreta el barranc de Margalida i el d’Es Melics.
El terme comprèn, només, la vila i cap administratiu de Bossost. Travessa el municipi la carretera N-230, de la qual surt la N-141, a migdia de la vila, vers ponent, en direcció al pas fronterer d’Eth Portilhon.
La població
La vitalitat econòmica del municipi ha fet que la població de Bossost hagi estat durant molts anys la primera de la Vall. Vers el 1292 hom assenyalà 70 focs (unes 275 persones) i 80 hospitia o cases. El 1555, any que el cens aranès és molt baix, es manté amb 60 focs i el 1613 en té 80. Al segle XVIII passà de 243 h. el 1716 a 777 h el 1787, i el 1860, any de màxima població a la Vall, tenia el primer lloc amb 1.174 h. Aquesta xifra no es mantingué i baixà fins a 756 h el 1900. Tornà a pujar fins a 931 h. el 1920 i, després de la baixada de la guerra civil de 1936-39 (606 h. el 1940), superà de nou els mil habitants el 1950 (1.063 h.). Després baixà (959 h. el 1960, 687 h. el 1970) i es recuperà una mica el 1981, en que se censaren 727 h. L’augment dels primers decennis de segle fou causat per l’explotació minera, que afavorí una certa immigració, i la forta puja del 1950 es degué a les obres hidroelèctriques, mentre que el creixement de població dels darrers decennis del segle XX es pot atribuir al potenciament del comerç i al desenvolupament continuat del turisme. Així, durant la dècada de 1990 se superaren de nou els 800 h. El 2001 es comptabilitzaren 924 h. i el 2005 s’arribà a 1.021 h.
L’economia
La terra conreada ha sofert, com arreu, una evolució regressiva; segons Madoz (vers el 1840) es conreaven uns 1 600 jornals (prats, blat, patates, blat de moro, fajols i sègol), mentre que el 1950 la terra conreada era d’unes 371 ha.
Modernament l’agricultura és minoritària en el municipi i hi té un pes econòmic poc important. Predomina la superfície forestal i les pastures permanents. A les escasses terres llaurades hom hi conrea cereals (blat de moro i blat). Quant a la ramaderia, durant la dècada de 1990 es produí un augment important de la cabanya bovina, cabruna i sobretot de la ovina. Dins el sector primari es denota una major importància de la ramaderia enfront de l’agricultura.
Al terme de Bossost hi ha diverses muntanyes d’utilitat pública. La fusta es treia, segons Madoz, a través de la Garona, i als llocs estrets del riu els conductors de la fusta anaven lligats per sota els braços amb llargues cordes. Al seu terme hi ha diverses muntanyes d’utilitat pública, com l’anomenada d’Aubàs e eth Portilhon. En aquesta muntanya té servitud a la partida de Sant Vicenç per als pobles d’Arres, Arró i Vilamòs, juntament amb el de Bossost, de fer-hi llenya i poder portar el corresponent bestiar. Altres muntanyes són la dita d’Er Ombrèr e Pupelat, en la que destaquen el barranc de Margalida i les mines de Margalida, i l’anomenada de Madoran, travessada d’E a W per la serra de Casteràs (1.180 m). El bestiar de Bossost pot anar a pasturar a la muntanya d’Es Coradilhes de Campsaure (ja dins el terme de Luixon) del 28 de juny fins al 15 de setembre i en contrapartida el bestiar de Luixon pot pasturar al coll de Baretges des del 15 de setembre fins al 20 de juny.
Estructura metàl·lica a mina de Liat
© Xevi Varela
En el sector secundari, vers el 1910 Bossost era la seu d’una companyia d’explotació minera francesa (Mines de Zinc de Bossost), que tenia diverses concessions; el primer grup era el de Bossost (mines de Margalida) i Arres (Mina Victòria), el segon el de Liat (Ancien Vieille Montagne) i el tercer també de Liat (Ancien S. Montagne). El mineral que s’extreia a Bossost era blenda i plom, que era exportat a Bèlgica a través de França. Van tancar al principi de la dècada de 1950.
Bossost és l’únic municipi de la vall que ha mantingut la seva indústria transformadora de la fusta i té serradores. De fet, Madoz, ja el 1840, registrà una serradora. El mateix Madoz en la seva descripció parla d’un molí fariner, un molí de nocs amb tintoreria per a draps ordinaris i alguns telers.
Al municipi també es troba la central hidroelèctrica de Bossost, a migdia de la vila i a la dreta del riu, que es nodreix amb les aigües de la Garona mitjançant un canal de 6 km, amb un cabal de 23 m3/s, i un salt de 101,5 m d’alçada.
Ara bé, el sector econòmic que ha adquirit més rellevància és el de serveis, especialment l’hostaleria i el comerç. Pel que fa a l’allotjament, Bossost disposa d’establiments hotelers, pensions i un càmping, obert els mesos d’estiu i situat al N del nucli, a l’esquerra de la Garona.
El comerç és una activitat que té una gran tradició, ja que vers el 1840 tenia quatre tavernes i tres botigues de quincalla i de licors, s’importaven grans licors i gèneres de vestir i s’exportaven fusta i bestiar mular. Se celebra mercat setmanal el dimecres.
A més d’aquesta tradició amb el comerç, Bossost s’ha convertit en un gran centre turístic, on s’hi poden practicar nombroses activitats (caça, pesca), esports d’aventura (ràfting) i gaudir de la gastronomia, la cultura i el paisatge que ofereix la comarca.
La vila de Bossost
Morfologia urbana
La vila de Bossost es troba a 710 m d’altitud, allargada a la riba esquerra de la Garona en un eixample que forma ací la ribera. A la dreta del riu hi ha el raval de Sant Fabian, que es comunica per un pont de dos arcs amb el nucli principal. Per la seva situació, reclosa, i per l’alçada, el clima de la població és benigne i ha contribuït a la funció de lloc d’estiueig i residencial.
L’aspecte arquitectònic i urbanístic denota una clara influència gascona, especialment en la construcció del passeig d’Eth Grauèr, a la vora del riu i de la carretera, amb nombrosos plàtans i til·lers. A la plaça Major, que havia estat molt més espaiosa que l’actual, hi havia un grandiós om centenari que segons tradició hauria estat plantat per Enric IV de França (eth Nòste Enric dels gascons) i un brollador de marbre procedent de Sant Beat. En aquesta plaça hi ha la casa de la vila, que tenia abans a la façana una petita estàtua de marbre representant una matrona amb un llibre obert a la mà, regal del general liberal Van Halen del 1842.
Vista de l'església parroquial de Bossost
© Patrimonifunerari.cat
L’església parroquial d’Era Purificacion de Maria constitueix l’exemplar més notable de l’arquitectura religiosa de la vall. Obra del segle XII, respon als cànons més tradicionals del romànic i s’ha mantingut amb molt poques reformes. La planta és basilical, ben orientada, de tres naus separades per arcs formers sostinguts per forts pilars circulars mitjançant simples àbacs llisos, volta central de canó seguit, la central, i de quart de cercle, les laterals. La il·lumina una finestra espitllerada a la terminal de la nau i, en època gòtica, foren obertes tres grans finestres al mur de migdia. Les naus són acabades pels corresponents absis semicirculars, els paraments exteriors dels quals tenen decoració llombarda, amb lesenes, arcuacions cegues i cornises, i amb finestres de volta de doble esqueixada, amb llindes d’arc de mig punt sense dovella, decorades amb fullatge i motllures d’escacs.
L’església té dues portalades romàniques. La del mur de tramuntana té tres arcuacions llises de mig punt, en degradació, que descansen sobre gruixudes impostes llises sobre dues columnes per banda i un estrep per cada flanc. Les motllures són llises i les columnes tenen els fusts exempts, cilíndrics i monolítics, acabats en capitells decorats amb motius vegetals i llaceries i una àmplia llinda ornada amb escacats (prolongació de les impostes llises sobre les quals descansen els arcs), un timpà format per una sola pedra de marbre, amb relleus molt arcaics, amb el Pantocràtor en actitud de beneir, voltat pels símbols dels quatre evangelistes (l’àguila, el bou, l’àngel i el lleó) i del sol i la lluna. La segona portalada, al mur de migdia, presenta una estructura més senzilla i sembla ja del segle XIII. A la sagristia hom guarda una creu processional d’argent sobredaurat (segle XVI), una de les més refinades de la vall.
L’esvelt campanar d’aquesta església és una torre quadrada de quatre pisos, amb obertures de mig punt, acabada per una punxeguda coberta piramidal. És aixecat al NE de l’església, exempt, i de construcció anterior a la de les naus (segons Gràcia fou utilitzat com a torre de defensa).
Als voltants de Bossost hi ha diverses petites capelles votives: Sant Ròc (al raval homònim), patró del poble, Era Mare de Diu dera Pietat, Sant Fabian (a l’esquerra del riu), Sant Cerat, Sant Joan Crisòstom i Sant Antoni Abat.
La cultura i el folklore
La vida cultural de la vila és força activa, com ho demostra l’existència de diferents grups culturals i esportius. Pel que fa a l’esport, cal destacar un important complex esportiu municipal amb camp de futbol, piscina olímpica descoberta i una piscina petita, dues pistes de tennis, 4 camps de botxes, un minigolf i un centre social amb gimnàs, sauna i esquaix. Dins el camp esportiu cal destacar també l’empresa d’esports d’aventura Deportur.
Hom celebra la festa major el 15 d’agost, si bé són també tradicionals alguns aplecs com ara el que es fa el 13 de juny a l’ermita de Sant Antoni Abat i el del 5 d’agost a la capella d’Era Mare de Diu dera Pietat. Bossost és, a més, l’únic municipi de la comarca on es fa processó el Divendres Sant. El Diumenge hom celebra la missa dels Armats. També té tradició la celebració del Corpus.
La història
Les troballes de tipus epigràfic i de monedes fetes al terme semblen demostrar l’existència del lloc en època romana. En documents medievals el lloc surt amb les formes Belsost, Bellsost, Bolsost o Bolson. Fou plaça reial i cap del terçó de Bossost (dit també de Lairissa), que més tard (segle XV) es dividí en els terçons de Lairissa i d’Es Quate Lòcs.
Al cim d’una roca, sobre el raval de Sant Ròc, al N de la vila, hi ha vestigis d’una construcció medieval anomenada Era Castèra, que sembla que pertangué als dominis senyorials d’Aimar de Bossost (el qual s’instal·là el 1320 a la vall d’Oueil, on enllaçà amb el llinatge francès dels Mayrègne). Aquest castell, emplaçat a la riba esquerra de la Garona, tenia una gran importància estratègica. Hom parla de la balma d’Era Castèra de bell antuvi com a lloc d’habitatge i després com a refugi fortificat. Sens dubte, després del tractat de Corbeil (1258), en què l’Aran restà com a avançada a frec de França, i de la seva incorporació definitiva a la corona catalanoaragonesa (1265), aquest fou reforçat i, possiblement, damunt la balma fou bastida una torre de defensa. Les successives penetracions franceses sempre trobaren un baluard de resistència al castell de Bossost, i més quan fou construït el castell actual al cim de la roca, el qual, però, segons el visitador reial J. F. de Gràcia, ja no era utilitzat al segle XVII.
A la banda dreta de la Garona, a la roca anomenada Casteret, es troben les restes del Casteret de Bossost, una torre de guaita que defensava el territori a la frontera septentrional del municipi.
En la relació del 1613 de J. F. de Gràcia es parla de quatre esglésies (les de Sant Sebastian, Santa Eulàlia i Santa Lúcia, a més de la parroquial) amb sis clergues i un bon tresor ornamental, però no ja de cap castell, únicament d’una torre que sembla que és la del campanar.
Històricament era la població més important del Baix Aran. El 24 de juliol de 1265 el rei Jaume I es trobava a Bolsost i des d’aquí concedí un privilegi, d’exempció de peyta o exacció reial a Bonum Minimum, habitant de Tredòs. També l’any 1298, quan Arnau de Sant Marçal, governador o segrestador de la Vall pel rei de Mallorca, jurà guardar els privilegis de la Vall, jurà que cobraria lleuda i peatge a tots els mercaders foran sque anessin als mercats de les viles de Bolsost, Velha i Salarduno, però no als naturals del país. El 25 de novembre de 1313, amb document fet apud Sanctam Mariam de Belsost, en presència de Boson, bisbe de Sent Bertrand de Comenge, els quatre cònsols i cinquanta-quatre caps de família de Bossòst prestaren jurament d’obediència i fidelitat a Guillem de Castellnou, procurador del rei Jaume II.