i Brandenburg | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Brandenburg

Alemanya
Regió del nord d’Alemanya.

Comprenia tradicionalment una part a l’oest de l’Elba, la Marca Vella o (Altmark), una altra de central compresa entre els cursos mitjans de l’Elba i de l’Oder, la Marca Mitjana o (Mittelmark), i una altra a l’est de l’Oder, que s’allargava entre la Pomerània i els antics límits de Polònia, la Marca Nova o (Neumark); a les tres marques eren unides d’altres petites regions ((Uckermark), (Prignitz) i (Ruppin) i els bisbats secularitzats de Brandenburg, Havelberg i Levus. En la divisió provincial prussiana del 1815 l’Altmark fou integrada en la província de Saxònia, i la resta, juntament amb la Baixa Lusàcia, constituí la província de Brandenburg. Els territoris d’aquesta darrera, després de l’annexió de fet de la Neumark a Polònia (1945), foren constituïts en un land de la Républica Democràtica Alemanya, quan aquesta fou creada (1949), fins al juliol del 1952, que el sistema federal fou abolit. La Marca Mitjana corresponia aproximadament als bezirke de Potsdam i Frankfurt de l’Oder, mentre que el de Cottbus correspon pròpiament a la Baixa Lusàcia. L’any 1990 hom creà, sobre la base dels antics bezirke de la RD Alemanya i amb l’exclusió de Berlín, el land de Brandenburg.

Habitada primitivament pels sèmnons, fou envaïda més tard per diverses tribus eslaves, les quals foren sotmeses per Carlemany (fundació de la Marca Vèndica) i posteriorment (s X) per Enric I el Falconer, que ocupà la fortalesa de Brennabor (nucli de la futura Brandenburg). Sota els successors d’Enric I fou iniciada l’evangelització dels eslaus, molts dels quals romangueren pagans i independents fins que foren vençuts per Albert l’Ós, que, després de rebre l’emperador Lotari la Marca del Nord (1134) i d’ésser elegit per Pribizlav hereu de Brandenburg, prengué el títol de marcgravi i inicià l’expansió vers l’est, contemporània amb la colonització i la germanització del territori, tasca que prosseguiren els seus successors, els ascanis (annexió de Lusàcia l’any 1253). La marca de Brandenburg, però, fou dividida el 1220 en formar-se la branca dels marcgravis de Brandenburg-Stendal-Tangermünde i la dels marcgravis de Brandenburg-Stargard-Salzwedel. Aquesta s’extingí el 1317; l’herència passà a la de Stendal. Stargard, però, havia passat a Mea Rlenburg el 1300. La branca de Stendal s’extingí el 1320. A partir d’aleshores, i durant un segle, Brandenburg passà a diverses mans: el 1323, a la casa de Baviera (la qual elevà el marcgraviat a electorat del Sacre Imperi per la Butlla d’Or del 1356), el 1373 a la de Luxemburg, el darrer marcgravi de la qual, l’emperador Segimon, la lliurà el 1415 a Frederic de Hohenzollern, burggravi de Nuremberg (mort el 1440) amb la dignitat de príncep elector del Sacre Imperi (1417). Sota el poder dels Hohenzollern (que durà fins el 1918), Brandengburg esdevingué un estat poderós que s’eixamplà territorialment amb l’annexió del ducat de Kleve (1614) i del de Prússia (1618). Fou, però, en temps de Frederic Guillem, el Gran Elector (1640-88), quan adquirí la màxima importància: creació d’un exèrcit disciplinat i d’una administració eficient, aplicació dels principis mercantilistes imperants en aquells moments, acolliment dels refugiats hugonots expulsats de França i incorporació de nous territoris arran de la pau de Westfàlia (1648). El 1701 Frederic III, fill del Gran Elector, rebé de l’emperador Leopold el títol de rei de Prússia (dignitat posteriorment reconeguda pel tractat d’Utrecht). A partir d’aleshores la història del país es barreja amb la de l’estat conegut com a Prússia, a causa del títol reial assumit, del qual estat, però, Brandenburg continuà constituint el nucli fonamental, posició alterada solament en l’aspecte econòmic per l’annexió i posterior desenvolupament de la Renània i de Westfàlia, després de les guerres napoleòniques. En l’aspecte social, cal remarcar la continuïtat de la colonització de colons estrangers, especialment holandesos, durant el s XVIII, i la conservació, malgrat els esforços oficials, del caràcter predominantment agrari de la regió, solament modificat, al s XIX, pel creixement extraordinari de Berlín.

Col·laboració: 
MGA / JCM / VFP / LlF
Llegir més...