L’edifici
De tot el conjunt monàstic es conserven l’església, gòtica, el campanar, l’ala nord del claustre i diverses construccions que queden delimitades per la plaça de l’església i el carrer del convent. De la primera etapa altmedieval sols ens han arribat la magnífica torre romànica llombarda del campanar, únic vestigi de l’església consagrada el 1068, i un porxo del claustre construït posteriorment. La primitiva església tenia, probablement, tres absis amb altar dedicats a sant Salvador, sant Benet i sant Miquel, i al costat nord hi havia el campanar adossat. Aquest, comparable als de Sant Miquel de Cuixà (Conflent), Sant Pere de Vic (Osona) i Santa Maria de Girona (Gironès), fa uns 32 m d’alçada i és una construcció de planta quadrada amb sis nivells, emmarcats per un fris d’arcuacions llombardes i un de dents de serra. Als tres costats del primer pis presenta una finestra de mig punt, tipus espitllera, d’una sola esqueixada, mentre que el segon i el tercer tenen, a les quatre cares, dues finestres de mig punt. Als dos últims nivells hi ha dues finestres geminades a cada cara, separades per una columneta amb capitell en forma de mènsula. El corona una barana de merlets esglaonats que amaga la coberta de teula àrab de dos vessants. A la planta baixa, situada al costat sud, hi ha una porta de mig punt que devia servir d’accés a l’església romànica. Les poques restes del claustre, al voltant del qual s’organitzava el monestir, les podem veure a la dreta de la façana principal. Només queda un porxo amb galeria, que va ser totalment restaurat pels Amics de l’Art Vell l’any 1931. Aquest porxo formava part de l’ala nord del claustre. Queda cobert per un embigat de fusta i consisteix en uns arcs llisos suportats per parelles de columnes amb capitells que repeteixen una ornamentació vegetal d’una esveltesa ja gòtica. Pel que sabem, l’ala sud del claustre tenia els arcs més baixos; encara conservava els capitells, amb decoració animal i vegetal, a l’inici del segle XX, però tan sols n’han pervingut quatre. S’han conservat diferents elements escultòrics provinents de l’antic monestir repartits entre la població de Breda, el Museu Diocesà de Barcelona i col·leccions particulars, encara que molts altres han desaparegut. En la construcció de l’església gòtica es van reutilitzar algunes pedres esculpides de l’antic temple romànic. Es localitzen al voltant de l’altar de l’absis principal, inserides al paviment. Una representa un motiu floral, una altra el que sembla una cabra (potser fa al·lusió als Cabrera, com hem vist fundadors del monestir). També provinent del monestir, al mur d’una casa situada davant l’església podem veure una pedra esculpida amb una creu.
La història
El lloc o vila de Breda fou propietat inicial dels vescomtes de Girona, anomenats, a partir de mitjan segle XI, vescomtes de Cabrera. Els vescomtes Guerau i Ermessenda hi van fundar, l’any 1038, un monestir benedictí que van dotar d’un ric patrimoni. Sunyer, el primer abat, va morir l’any 1067, gairebé dos anys abans de l’acabament de les obres i la consagració de l’església del monestir, que va ser dedicada a sant Salvador. A aquest acte hi van assistir els bisbes de Girona i Barcelona, el fill dels fundadors ja morts, Ponç de Cabrera, i la seva muller, anomenada Sibil·la. L’any 1098, el papa Urbà II confirmava el monestir com a possessió del de Sant Cugat del Vallés, al qual va estar subjecte fins al segle XIII. El seu patrimoni va créixer notablement gràcies a les donacions dels Cabrera, dels reis, dels bisbes i a les dues butlles papals que confirmaven les seves possessions i el posaven sota la protecció de la santa seu. Al segle XIII van arribar al monestir, per donació del vescomte de Cabrera, les relíquies dels màrtirs cordovesos copratons de Breda, els germans sant Iscle i santa Victòria, relíquies que van desaparèixer durant la guerra civil de 1936-39. Al segle XIV es començà a edificar l’església gòtica del monestir per iniciativa de l’abat Gispert de Jàfer, acabada a l’inici del segle XVI. Durant la guerra del Francès va ser saquejat per les tropes napoleòniques. Uns quants anys més tard, el 1820, un decret del govern va obligar els monjos a abandonar el monestir, que fou subhastat, tret de l’església, convertida en parròquia del poble. L’any 1823, els monjos van poder tornar al monestir, que van haver d’abandonar definitivament amb les desamortitzacions del 1835. Aquest mateix any es va cremar la seva valuosa biblioteca, i a partir del 1841 l’estat va anar venent a particulars les diferents parts del cenobi. El 1877 el claustre era destruït; sols se’n conserva in situ un dels porxos i, segons sembla, un altre va anar a parar a mans d’un col·leccionista de Blanes. Durant la guerra civil de 1936-39 l’església, convertida en magatzem de bidons de gasolina, quedà en estat ruïnós, fins que l’any 1943 es va restaurar. A començament de la dècada dels noranta, gràcies a la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona i l’Ajuntament de Breda, es va restaurar el campanar romànic.