Situació i presentació
El terme municipal del Bruc, de 47,21 km2, a l’extrem de llevant de la comarca, es troba en contacte amb el Bages i el Baix Llobregat i s’estén als vessants sudoccidentals del massís de Montserrat, a l’est del coll del Bruc, fora ja de la conca de l’Anoia. Dins la comarca de l’Anoia limita amb els termes dels Hostalets de Pierola (S), Piera (SW) i Castellolí (W). Té contacte dins la comarca del Bages amb Castellfollit del Boix (NW), Sant Salvador de Guardiola (N), Marganell i Monistrol de Montserrat (E), i dins el Baix Llobregat amb Collbató (SE). Formen els límits de llevant els pics montserratins de les Agulles, els Frares Encantats, els Ecos i el Tabor, que sobrepassen alguns els 1.000 m i culminen a la Miranda de Sant Jeroni amb 1.236 m. Els vessants occidentals montserratins formen la divisòria d’aigües entre les que es dirigeixen al Bages (rieres de Marganell i de Guardiola) o al Baix Llobregat (rieres de Pierola i de Can Dalmases). El relleu és accidentat per turons margosos i esglaonats calcaris, entre cavalcaments d’argiles i llicorelles, a més dels conglomerats del massís de Montserrat, declarat parc natural, que s’estén per una part important del territori del municipi.
Comprèn el poble del Bruc, repartit en quatre sectors principals, l’antiga parròquia de Sant Pau de la Guàrdia, amb l’antic castell de la Guàrdia, diverses masies i veïnats i algunes urbanitzacions, com Montserrat Parc i el Bruc Residencial.
Pics montserratins de les Agulles i els Frares Encantats
© Xevi Varela
Des del darrer terç del segle XVIII fou esplanada una nova carretera entre Martorell i Igualada, alternativa de la secular via romana i del camí ral que passaven pel congost de Capellades. No figurà en els mapes fins ben entrat el segle XIX, però els serveis oficials francesos la tenien ben assenyalada, ja que l’exèrcit napoleònic la va seguir en dirigir-se cap al Bruc el 1808. Posteriorment, la N-II, de Madrid a França per la Jonquera, que va fer popular el nom del coll del Bruc (620 m), ple de giravolts. Sempre ha estat un punt difícil per a la circulació, de primer per a les tartanes i les diligències tirades per una rècula de mules i, després, per als vehicles de motor. El 1977 els antics inconvenients foren superats amb la inauguració del túnel del Bruc, de 1.200 m. Des de prop de la boca de sortida del Bruc, surt una carretera que, en arribar a la cruïlla de Can Maçana, es bifurca. Un ramal es dirigeix cap al monestir de Montserrat i un altre cap a Manresa. La N-II ha esdevingut autovia A-2, que aprofita l’antic túnel del Bruc i un altre de nou acabat el 1991.
L’abundància de l’arbust Erica arborea (bruc) es troba en l’arrel etimològica de la població.
La població i l’economia
El cens inicial de la població (bruquetans, brucatans, bruquetencs), del 1365 al 1370, ofereix una xifra força alta, amb 66 focs, si es compara amb les següents: 43 focs el 1378 i 17 el 1497. El 1553 es recuperà, amb 22 focs. Entre els segles XVII i XVIII se sobrepassaren els 200 h. Al segle XIX fa un salt notable amb 898 h el 1830 i el 1887 assolí el màxim demogràfic amb 1.630 h. Com tants d’altres municipis de la comarca, la crisi de la fil·loxera els arrabassà 525 h en el transcurs d’una dècada. El segle XX s’inicià amb 1 186 h, amb una petita recuperació que féu arribar als 1.239 h el 1910. Però des del 1920 l’èxode va colpir la localitat: el 1930 eren 1.053 h i el 1940 només 757 h. Hi ha una nova recuperació amb 798 h el 1950 i 870 h el 1960, i una altra davallada durant la dècada del 1970 (774 h el 1970 i 619 h el 1975). A partir de la dècada del 1980 es va evidenciar una recuperació demogràfica, amb 652 h el 1981, 707 h el 1986, 753 h el 1991, 1.234 h el 2001 i 1.543 h el 2005.
Gran part del municipi és coberta per terreny forestal, amb boscos de pins, roures i alzines. Les terres conreades es dediquen sobretot a la vinya i l’olivera, però hi ha també avellaners, cereals i ametllers. Les activitats ramaderes complementen l’agricultura, tot i que no hi ha grans explotacions. El més abundant és el ramat oví.
Les argiles vermelles quaternàries proporcionen la primera matèria necessària a les bòbiles industrials que fabriquen teules, maons, rajoles i cairons o toves. Part d’aquesta producció s’exporta a països de la comunitat europea. Dins el ram dels materials per a la construcció, destaquen també els prefabricats de formigó.
El municipi disposa de diversos establiments comercials i serveis bancaris, escolars i esportius. El pas de la carretera ha afavorit l’emplaçament d’establiments d’hoteleria i restauració, com l’hotel El Bruc. Cal remarcar les nombroses cases de segona residència, algunes de les quals s’han convertit en primera residència, a més de la construcció d’un nombre important de nous habitatges a partir del final de la dècada del 1990.
El poble del Bruc
El poble del Bruc (452 m d’altitud), que tenia 1.003 h el 2005, és al sector meridional del terme i es troba repartit en quatre carrers o sectors principals que la gent coneix com els Brucs. El nucli anomenat el Bruc de Baix és disposat al llarg de l’actual autovia, al límit amb el terme de Pierola. El Bruc de Dalt i el Bruc del Mig (que a ponent està limitat per l’autovia), se situen al llarg de l’antic traçat de la N-II, però estan lleugerament separats. Al Bruc del Mig hi ha diverses cases d’interès, com la Vil·la Antonieta, modernista, Cal Calvo i Cal Cordero. Can Cases, obra de Cristòbal Cascante, deixeble d’Antoni Gaudí, construïda entre el 1888 i el 1900, acull l’ajuntament, equipaments culturals i una biblioteca. Al poble hi ha també el Museu de Geologia, Paleontologia i Prehistòria local. A la sortida del Bruc del Mig, abans d’arribar al Bruc de Dalt, hi ha el monument del Timbaler, fet el 1952 per Frederic Marès. El Bruc de la Parròquia és a l’esquerra de la riera de Can Dalmases, que el separa dels altres sectors, i també s’anomena el Bruc de la Plaça i el carrer de la Parròquia, que són els vials que envolten i menen a l’església parroquial. Al S, al límit amb el terme de Collbató, hi ha la urbanització el Bruc Residencial, amb 153 h empadronats el 2005.
Santa Maria Assumpta
© Xevi Varela
A mitjan segle XIX, en construir-se l’actual església parroquial de Santa Maria Assumpta, la primitiva església romànica fou seccionada, i l’absis restà com a capella lateral. En una restauració començada el 1958 s’hi descobriren pintures murals romàniques del segle XIII, amb escenes de la coronació i la dormició de la Mare de Déu, presidides pel Pantocràtor, com també de l’adoració dels Reis i altres fragments al costat de la paret antiga.
Destaca al Bruc el Casal Familiar, entitat dedicada a activitats de caire recreatiu. La festa major de la població s’escau a l’agost. Per Reis és tradicional de fer cavalcada, i per Sant Miquel (maig) es fa una festa que inclou la benedicció del ter- me. Al juny té lloc la Fira de la Guerra del Francès o festa del timbaler, tot commemorant la victòria a la batalla del Bruc de l’any 1808. Pel setembre es fa una arrossada popular i també un festival de música, i entre març i abril, una mostra de teatre.
Altres indrets del terme
Sant Pau de la Guàrdia i el castell de la Guàrdia
L’antiga parròquia de Sant Pau de la Guàrdia s’alçava inicialment al costat del castell de la Guàrdia (del Bruc o de Montserrat), que era dalt un turó a ponent del coll de Can Maçana, als contraforts del massís de Montserrat. Sant Pau fou la primera parròquia del terme del Bruc. Fins al segle XV no passà a dependre de la del Bruc (pel despoblament d’aquest sector), fins aleshores sufragània seva (al segle XIX recuperà el caràcter de parròquia rural). Les seves ruïnes, conegudes també per Sant Pau Vell, corresponen a un temple que havia estat consagrat l’any 1084 i renovat als segles XIII-XIV. Al segle XVIII, concretament els anys 1740-42, fou bastida una nova església una mica més avall, a prop de la masia de Ca n’Elies o Forn del Vidre, al lloc on hi havia des del segle XIII una capella dedicada a sant Abundi (o Aon).
Les masies i els veïnats
L’antiga masia de Can Maçana, a prop del coll homònim i al peu de l’antic castell de la Guàrdia, fou possessió de Montserrat als segles XVIII i XIX, i estigué fortificada durant les guerres carlines; més tard esdevingué hostal. La Vinya Nova fou una important granja de Montserrat, al límit entre el Bruc i Collbató, adquirida al segle XVI; resten les ruïnes d’una gran casa on els monjos anaven a descansar i d’una capella (tenia 280 jornals de vinya i olivera i 50 jornals de bosc).
Formen veïnats o caseries lsEspinac (al sector NW), Can Marc de la Vall (al N del terme), Sant Pau de la Guàrdia, que el 2005 tenia 65 h, i, prop seu, la urbanització Montserrat Parc, que tenia 322 h empadronats el mateix any.
Refugi Vicenç Barbé
© Xevi Varela
A la capella de la masia de Ca n’Oller (al NW del terme) es conserva un retaule procedent de la capella romànica de Sant Simeó l’Estilita, avui arruïnada. A Can Jorba (al NW de la Vinya Nova) estigué amagada la imatge de la Mare de Déu de Montserrat en 1837-44. Es conserva la capella de la Mare de Déu de la Font, però resten abandonades les de Can Solà de la Balma (a ponent del terme) i la capella romànica de Sant Miquel de Vilaclara, al costat de Can Guixà, a prop de la boca dels túnels del Bruc. Tenen nom les masies de Cal Pasqual, Cal Castellet i la Cova. A prop de l’avenc dels Pouetons (64 m de profunditat), al sector montserratí, hi ha el refugi muntanyenc Vicenç Barbé.
La història
El primer esment del castell de la Guàrdia és del 974 (amb el nom preferent de castell de Bonifaci), i pertangué als vescomtes de Barcelona (per això al segle XII el vescomte Berenguer Reverter es cognominà Saguàrdia); a l’extinció d’aquest llinatge passà a uns castlans també cognominats la Guàrdia o Saguàrdia.
El 1370 el rei Pere III vengué al monestir de Montserrat la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal, del castell de la Guàrdia i de la parròquia del Bruc, que el monestir mantingué fins a la fi de l’Antic Règim.
El Bruc, però, és conegut pels fets que s’hi esdevingueren durant la guerra del Francès, que van desfer el mite d’invencibilitat i desbarataren els plans de Napoleó. Contràriament a les versions llegendàries, no hi hagué banderes miraculoses, ni timbalers màgics (és especialment difosa la contalla d’un jove timbaler natural de Santpedor que amb els seus redobles de timbal hauria fet creure als francesos que s’apropava un gros exèrcit).
Les famoses batalles del Bruc foren preparades i canalitzades per una minoria dirigent del país, eclesiàstica i gremial, amb la participació de les forces armades. El primer combat del Bruc del 6 de juny de 1808 fou una emboscada estratègica, ben calculada pels militars professionals. La intervenció decisiva fou la de les tropes suïsses del Regiment de Ludvig Wimpffen, que al maig del 1808 tenia 2.101 homes, distribuïts en dos batallons. Estava de guarnició a Tarragona, però amb destacaments en diverses viles catalanes: Barcelona, Lleida, Tortosa, Montblanc, Cornudella, Tàrrega i Igualada. La columna napoleònica, amb uns 3.800 homes, era formada, no per francesos, sinó per suïssos i italians comandats pel brigadier austríac Schwartz. Tot i que la suma dels soldats suïssos, militars espanyols i efectius dels sometents era inferior a la dels partidaris de Napoleó, aquests tingueren més de 300 baixes, perderen un canó i es veieren forçats a una retirada vergonyosa. De fet, la confrontació més forta s’esdevingué entre els soldats suïssos. Les tropes suïsses que es bateren fent costat als terços de miquelets i als grups dels sometents estigueren sempre en contra de Napoleó i feien un servei d’armes voluntari, amb lleialtat i valor, integrats en un cos establert des del 1610 per Felip IV de Castella que es mantingué fins a l’inici de la primera guerra Carlina.
La segona batalla del Bruc, la del 14 de juny de 1808, fou militarment més important i els paisans hi van fer un paper més aviat secundari. Les forces militars contràries a Napoleó eren també inferiors als enemics, ara comandats pel general Chabran, que tornaren a ser derrotats. A més de les tropes suïsses hi intervingueren els sometents de diverses poblacions, principalment d’Igualada i de Manresa i de les seves demarcacions, i els terços de miquelets de Cervera i de Lleida i un destacament de soldats i artillers de la guarnició de Barcelona. El reconeixement de les accions de l’exèrcit no desmereix la glòria de Ramon Montaña, de Manresa, ni la d’Antoni Franch, d’Igualada, com a caps més representatius dels sometents catalans. Una altra realitat a remarcar és que entre Igualada i Manresa i d’altres poblacions es donà una viva solidaritat i cooperació.
El vescomtat del Bruc fou atorgat al general Joan Prim i Prats (1814-70), el 1844, amb el títol de mariscal de camp i comte de Reus. El vescomtat passà als Salvadó-Prim i, darrerament, als Muntadas-Prim.