Emil Nolde i Max Pechstein s’hi adheriren el 1906, bé que el primer per un temps molt breu. El 1907 s’hi adherí l’holandès Kees van Dongen, i el 1910 ho féu Otto Müller. En formaren part, també, el suís Cuno Amiet i el finlandès Axel Gallén-Kallela. Inicialment reuní aquests artistes en grup una actitud antiimpressionista que defugia el decorativisme i la sensibilitat del goig sensible per tal d’enfrontar-se amb la natura des d’un angle crític que hi projectava, mitjançant la deformació expressiva, la reacció dramaticosubjectiva de l’artista. D’ací que calgui veure en aquest grup la primera manifestació sistemàtica de l’expressionisme. Fou contemporani dels fauves francesos, bé que n'estava plenament separat quant a la funció última que uns i altres donaven a l’art. El 1911 el grup es traslladà a Berlín, però el 1913 ja s’havia dissolt a causa de la varietat d’orientacions dels membres. Mentrestant (1911), s’havia format Der Blaue Reiter, que recollia de Die Brücke la subjectivitat i n'abandonava la referència objectiva, és a dir, la relació home-societat-natura, la qual havia menat alguns dels membres de Die Brücke a actituds socialitzants enfront de les estrictament espiritualistes que adoptà aquest nou grup. La introducció a l’Occident de l’art negre i de l’oceànic, com a element que mereix consideració artística, com també la plena acceptació de l’emotivitat plàstica, plasmada en l’obra d’art per Gauguin i Van Gogh, ultra la dels contemporanis Edvard Munch i James Ensor, és obra de Die Brücke, especialment a través de Kirchner.