Nomenat geògraf reial el 1729, es dedicà preferentment a la geografía física i a la cartografia i introduí un sistema de representació de les conques hidrogràfiques. El 1732, basant-se en les narracions russes sobre les expedicions a l’estret de Bering, deduí l’existència de les illes Aleutianes i d’Alaska. La seva obra —Géographie élémentaire ancienne et moderne (1769-72), Cartes et tables de la géographie physique et naturelle (1757) i Mémoire sur les pays de l’Asie et de l’Amérique (no publicada fins el 1775)— influí en Alexandre von Humboldt.