Estudià a Marburg, on es formà en el corrent liberal i rebé la influència de Wilhelm Herrmann. Fou catedràtic de Nou Testament i d’història religiosa del cristianisme primitiu a Marburg (1921). Superà la teologia liberal amb l’afirmació de la realitat del Déu transcendent, manifestat en Jesucrist (teologia dialèctica), i des del primer moment s’aplicà a coordinar la ciència vàlida de la teologia liberal amb els valors de la teologia dialèctica (la fe i la seva transcendència). El primer fruit del seu lema ‘tornar al Crist de la fe sense sacrificar la sinceritat científica’ fou Geschichte der synoptischen Tradition (‘Història de la tradició sinòptica’, 1921), on consagrà el mètode de la Formgeschichte, és a dir, l’estudi de les etapes de formació dels Evangelis dins la comunitat cristiana i el descobriment de les diverses capes de què consten. El contacte entre fe i ciència no es fa només pel camí de la crítica històrica, ans pel de la interpretació existencial, que descobreix el sentit del Nou Testament per a l’home concret de qualsevol temps. S'apropià l’instrumental filosòfic ofert per Martin Heidegger. L’anàlisi de l’existència humana, en què la decisió lliure és el punt central d’on deriva l’existència autèntica (la del home que es lliura a Déu per la fe), o inautèntica (la del qui vol donar-se ell mateix totes les seguretats de la vida), li serví per a exposar el sentit del missatge del Nou Testament. D’ací ve la importància central de la conversió (metánoia) i de la proclamació de la salvació per Déu (querigma), com a elements indispensables per a la decisió. La validesa de la investigació científica del Nou Testament, la transcendència de la fe en el Crist i el sentit existencial del missatge cristià són els tres elementals principals de la síntesi definitiva, proclamada en Neues Testament und Mythologie (‘Nou Testament i mitologia’, 1941), on proposava el mètode de la desmitificació.